D'entre la quasi vintena de llibres que he llegit aquests dos primers mesos de l'any en voldria destacar tres. Dos d'autores desconegudes per mi fins ara i un d'un escriptor del que en llegeixo tot el que trobo.
El primer, "A les meves ordres", és d'Amèlie Nothomb, escriptora nascuda al Japó, filla d'uns diplomàtics belgues. El llibre comença així "Si un convidat mor de sobte a casa seva, sobretot no avisi la policia". Són les paraules que li diu, algú convidat en un sopar, a Baptiste Bordave, el protagonista de la història. Consell que segueix al peu de la lletra quan un personatge misteriós –Olaf Sildur, un multimilionari suec– apareix a casa seva, li demana de fer una trucada i mor sobtadament a la sala d’estar. A partir d'aquí i seguin les instruccions del convidat al sopar comença una història d'amor, amb el rerefons sempre terrorífic i fascinat d''usurpació d'identitat. És una novel•la curta, de no gaire més de cent planes que es pot llegir tot delectant-se amb una bona copa de xampany al costat, tot emulant als protagonistes.
El segon "Tenemos que hablar de Kevin", escrit per l'autora americana Lionel Shriver. Els resums de les editorials diuen d'ell: “Eva es autora y editora de guías de viaje para gente tan urbana y feliz como ella. Casada desde hace años con Franklin, un fotógrafo de publicidad, decide, con muchas dudas, cerca de los cuarenta años, tener un hijo. Y el producto de tan indecisa decisión será Kevin. Pero casi desde el comienzo, nada se parece a los mitos familiares de la clase media urbana y feliz. Eva siente que Franklin se ha apoderado de su maternidad, convirtiéndola en el mero contenedor del hijo por nacer. Y Kevin es el típico bebé difícil, que tortura con sus llantos, que no quiere comer. Se convertirá en el terror de las niñeras, en un adolescente terrible, en el antihéroe a quien sólo le interesa la belleza de la maldad. Al llegar la sangrienta, mortífera epifanía de Kevin, dos días antes de cumplir los dieciséis años, el niño es un enigma para su madre.”
Si des del començament sabem que en Kevin és l'autor d'una matança en el seu institut podem suposar que és un llibre dur, per mi molt dur, que es llegeix, però, amb facilitat i que planteja molts interrogants. Molt recomanable.
El tercer és de Haruki Murakami, escriptor japonés del que he parlat alguna vegada en aquest blog. Es tracta de l'obra: "De què parlo quan parlo de córrer" del que l'autor diu: "Em vaig adonar que escriure honestament sobre córrer era com escriure honestament sobre mi. Per tant, no hi ha cap inconvenient a llegir aquest llibre com una mena de memòries" És un llibre molt diferent dels que ens té acostumants i en ell ens descriu la relació entre el fet de córrer, maratons i triatlons, i el d'escriure. No té argument si no que consisteix en una sèrie de reflexions sobre aquests dos fets.
I com sempre no he deixat passar l'ocasió de llegir les obres de l'autor italià de novel.la negra Andrea Camilleri, aquesta vegada: "La pista de sorra" i "Les ales de l'esfing", amb el seu protagonista el comisari Montalbano. Així com les de l'escriptort suec Henning Mankell: "Tea-bag" i "Jugar con fuego", no protagonitzades, aquesta vegada, per l'inspector Wallander, però també molt interesants.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada