Mallorca, 36 anys després (I)

(Des de dalt l'avió tot esperant torn per enlairar-nos)

Sí, feia 36 anys que no visitàvem la més gran de les Balears. Dos viatges completament diferents: un, amb uns amics, al cap de poc d'haver-nos casat i l'altre amb la família. El primer en un hotel al mig de Palma i recorreguent tota l'illa amb els viatges programats i aquest a Alcanada (Aucanada com diuen ells), una tranquil·la urbanització d'Alcúdia i petites sortides per llocs no tan concorreguts.

Ja havíem previst que anar a Mallorca el primer cap de setmana d'agost que coincidia amb els primers dies del mes podia ser una mica complicat i de veritat que ho va ser. Quan vam treure el cap per sobre de les escales que donaven a la terminal B, després d'haver caminat el llarg passadís que hi porta des de l'estació del tren, ens van venir ganes de girar cap i cua i tornar cap a casa. Hi havia tal quantitat de gent, amb maletes, carretons, cotxets de nens petits... que el primer que em vaig preguntar no podia ser res més que: "Com pot ser que cada persona i cada maleta arribi al lloc on pretén arribar".

Sort que més o menys ja sabíem els passos que havíem de fer i com que havíem arribat amb molt més temps de les dues hores reglamentàries que recomanen, un cop vam haver pres possessió del petit espai que ens tocava ja ens vam tranquil·litzar. Només es tractava d'anar mirant el monitor que teníem al davant per saber el número del taulell on hauríem de fer el "chek in" (si ho dius així demostres que estàs al dia), o sigui agafar els bitllets i facturar les maletes. Quan va sortir el número del nostre vol ens diuen que podem anar del taulell 72 al 85. No és que hàgim volat molt i molt, però Déu-n'hi-do les vegades que hem pujat a un avió i sempre podíem fer el "chek-in" en un o dos taulells com a màxim, a més amb el nom del destí escrit amb lletres majúscules.

Davant la incògnita ens vam posar a la cua més curta, que tot hi així va resultar molt llarga, al darrera d'uns que anaven a Oslo. Llavors encara vaig tenir més dubtes del destí final de les persones i sobretot de les maletes. Quan ens va tocar, després del bon dia i somriure preceptius, ens diuen que no sortim a la llista. Com que el bitllet era electrònic, el noi que ens atenia que va ser molt amable en tot moment, tot s'ha de dir, va haver de fer algunes consultes per telèfon, al final de les quals, que vaig trobar molt llargues, ens va donar la documentació pertinent. Al final de tot ens donem compte que ens queda el temps just per comprar una pasta i una ampolla d'aigua i anar cap a la porta d'embarcament. Il·lusos de nosaltres que teníem previst dinar tranquil·lament abans de marxar.

Un cop asseguts a dalt l'avió, una mica més tard de l'hora, com sol ser normal, al costat d'una finestra i quasi al davant de tot, contents i relaxats ja estem a punt d'emprendre el curt vol de trenta minuts que ens portarà a l'aeroport de Palma. Després dels senyals d'avís pertinents sentim la veu del capità que molt amablement ens comunica que no podem enlairar-nos perquè encara no han pujat les maletes a bord. Ja ho deia jo! Pobres maletes! Es veu que la companyia encarregada no dona l'abast i hem d'esperar que ens les portin. Al cap de molta estona arriben els equipatges, tots amb cara somrient ja ens veiem volant cap a Mallorca.

Però tornem a sentir la veu del capità dient-nos que degut a l'espera de les maletes hem perdut el torn per agafar pista i haurem d'agafar un altre número, com a les carnisseries, esperant que ens torni a tocar. Un altre retard que s'acumula als que ja portem. Per fi l'avió es posa en moviment, a la cua dels que es van enlairant contínuament. Avancema poc a poc i com a totes les cues arriba el moment que ocupem el primer lloc. Ens vam enlairar quan portàvem una hora i mitja dalt l'avió.