Acabats de refer de les incidències del nostre viatge a
Budapest, un mes just després de la nostra tornada, ja estava disposat a
tornar-me a posar en marxa per participar en els nous projectes en els que
sempre em veig immers o en els que m’immergeixen. Abans de tot,però, arribava la tant esperada jornada del 9N; després, a la
propera setmana tenia la presentació
del llibre “El nom dels carrers de
Palafrugell” fruit del meu treball de voluntariat a l’Arxiu Municipal de
Palafrugell durant una bona colla d’anys; també des de l’AMP estem a punt d’endegar
un projecte anomenat “Històries de vida” sobre el barri de
Vila-seca/Bruguerol de Palafrugell i la Fundació Pallach m’ha convidat a
participar, com a jurat, en la concessió dels “Premis literaris Josep Pallach”
que des de tres vessants diferents organitzen els ajuntaments de Figueres,
Begur i Palafrugell.
Com veieu tot un seguit d’activitats per ajudar a no
avorrir-me en aquesta jubilació, de la que gaudeixo tan com puc. Però les coses
no són sempre tant boniques com semblen i algun entrebanc que, sorgeix inesperadament, t’ho fa valorar tot molt més, un cop has pogut saltar-lo
i deixar-lo enrere.
Ara fa cinc anys hi va haver un, l’ictus, i aquesta
setmana una indisposició sobtada em va dur a una cursa d’obstacles o més ben
dit d’ambulàncies, de casa al CAP, de Palafrugell a l’Hospital de Palamós, amb nit de regal inclosa,
i de la ciutat marinera al Trueta, on es
va acabar amb la implantació d’un marcapassos, amb dues nits més d’estada. Una
experiència a la que molts li donen poca importància, però que quan et toca a
la pròpia pell ja és un altra cosa; sobretot quan estirat al quiròfan sens els metges
comentant que no troben la vena adequada... que surt molta sang ... en fi, una
experiència més!
Vaig arribar just a casa per poder participar, l’endemà, en la votació multitudinària i poder
comprovar l’eficàcia de la reforma que m’havien fet, ja que vaig anar i tornar
del lloc de votació, situat una mica lluny de casa, a peu, a poc a poc, però
amb pas ferm. La meva anècdota de la jornada, perquè sembla que a tothom li’n
va succeir alguna, va arribar al moment d’introduir
el vot a l’urna, quan l’integrant de la mesa que estava a càrrec de l’ordinador
es va aixecar i tot intercanviant el seu lloc
amb el tercer voluntari va dir: ”A aquest senyor vull ser jo el que l’ajudi
a votar” . De moment vaig quedar perplex. Després es va donar a conèixer com a
ex-alumne, al que feia temps que havia perdut de vista. Li vaig preguntar el nom
i al contestar-me, va afegir: “És el que menys puc fer, per les hores que em va
dedicar quan era petit”, o alguna cosa semblant.
En fi, tot es qüestió d’anar marcant passos cap a un
destí per descobrir.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada