Un altre cap de setmana. Un cap de setmana amb festa
familiar inclosa: l’aniversari del nostre net gran, l’Arnau ha fet quatre anys!
La seva alegria ens ha contagiat a tots. L’hem celebrat dues vegades: el dia
que tocava, en la intimitat, era dia
feiner, i l’endemà, dissabte, amb tota
la família, celebració conjunta amb el sant del seu pare. Veure als nens tan
feliços ens fa oblidar qualsevol moment dolent que ens hagi esdevingut pocs
dies abans.
No es va acabar aquí la festa. La tarda-vespre del mateix
dissabte tota la família reunida, un altre cop, a la Sala d’Actes del Teatre Municipal de Palafrugell
vam assistir a la presentació d’un llibre, juntament amb una bona quantitat de
públic que ens va voler acompanyar. Un llibre més, però en aquest cas, i ho dic
amb tot l’orgull: el meu llibre.
Després d’onze anys de voluntariat a l’Arxiu Municipal he
pogut resumir tot el meu “treball” en el volum 23è de la col·lecció “Quaderns
de Palafrugell” que publiquen conjuntament
l’Ajuntament de Palafrugell i la Diputació de Girona. Es tracta de “Els
noms dels carrers de Palafrugell”, en una magnífica edició il·lustrada amb les
fotografies d’en Lluís Maimí, fetes expressament per aquest volum, i tot plegat, sota el mestratge de Conxa Sauri,
directora de l’Arxiu. Sense ells dos l’obra seria una altra cosa.
 |
| Lautor, la directora de l'Arxiu i el fotògraf |
Aquell dia em vaig aixecar una mica nerviós. Això de
mostrar en públic una obra teva i sobretot haver de parlar d’ella durant la
seva presentació no és el que més m’entusiasma. Però si s’ha de fer es fa i
dies abans vaig preparar amb consciència el que havia de dir. Després de la
presentació d’en Xavier Rocas, Regidor de Cultura de l’Ajuntament i ex alumne, em
va tocar a mi.
Vaig procurar fer-ho ni massa llarg, ni massa curt, amb
alguna anècdota dels anys que va durar la seva realització; un cop fet, tot
plegat em va semblar un instant. Després
encara va venir una cosa pitjor: haver de signar llibres i posar-hi alguna
dedicatòria adequada a cada persona, però amb l’excusa del que m’havia passat
uns dies abans, vaig adoptar una formula igual per a tothom i així desfer-me
fàcilment del, per mi , embolic.
Quan quasi tothom havia marxat de la sala, la família i
alguns amics vam poder gaudir d’una sessió de fotos al nostre aire i amb els
nens “fent d’avi” darrera dels micròfons, ja desconectats, tot dient:
“Senyors... seguin si us plau”.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada