Aquest mateix any havia llegit “Llop entre llops” de l’alemany Hans Fallada i
em vaig decidir per un altre llibre seu “Sol a Berlín”, la seva última novel·la
publicada el 1947, any de la seva mort i després oblidada, com tota la seva
obra, fins a l’actualitat. Els seus protagonistes, un matrimoni de
treballadors, volen lluitar contra el nazisme amb els pocs mitjans dels que
disposen. Ells i els que els envolten han de viure sota les humiliacions de la
Gestapo; la seva amenitat fa que no decaigui durant la lectura de les seves
quasi set-centes planes.
Aquest any s’han publicat alguns llibres de narracions d’arrel
“biogràfica”. Un d’ells és “La marinada sempre arriba”on Lluís Foix, el conegut periodista ... “amb 34 narracions breus (de 6 a 8 pàgines
cada una) ens va presentant el temps (la postguerra) i l’espai (Rocafort i la
vall del Corb) que va viure durant la infantesa fins la seva marxa cap a
Barcelona als 16 anys, per iniciar una aventura: una vida intensa de periodista
vinculat a La Vanguardia a Barcelona i de corresponsal a diferents llocs del
món”. Uns relats basats en la vida d’un petit poble de pagès que pels que
hem viscut durant aquells anys en un ambient semblant ens retorna als temps de
la nostra primera joventut.
“Temps d’innocència” de Carme Riera, també ens ha volgut
explicar la seva infantesa... “en un conjunt de 69 “estampes” breus, de 3 a
5 pàgines cadascuna, l’autora recull records i vivències del temps de la seva
innocència, de la nina que era quan tenia entre 3 i 10 anys a la Mallorca de fa
mig segle. Una Mallorca encara no transformada per l’arribada massiva de
turistes, que feia una olor i tenia uns sons determinats, tant a la ciutat, com
a fora vila, molt diferents dels d’ara. El seu paradís com titula la primera
estampa: Sons i olors del paradís”. Escrit en el seu català mallorquí, fa
servir paraules i expressions que encara són vives i que, per raons familiars, em sonen amb tota naturalitat.
Havia sentit parlar molt del llibre de Joël Dicker “La
veritat sobre el cas Harry Quebert” i per fi l’he pogut llegir. És un thriller
ple de sorpreses i embolics, d’aquells que fan que no el puguis deixar encara
que siguin les dues de la matinada. És la segona obra del seu autor que ha
rebut molt premis i ha estat traduït a més de trenta idiomes. El seu
començament fa així: “Som al 2008. En Marcus
Goldman, l’estrella més jove de les lletres americanes, no aconsegueix escriure
la seva segona novel·la. Però en plena crisi d’inspiració li arriba la notícia:
el seu amic i antic professor a la universitat, l’escriptor de culte Harry
Quebert, és acusat d’haver assassinat, fa molt de temps, una noia de 15 anys
amb qui va mantenir en secret una relació amorosa quan ell en tenia 34”.
I l’últim llibre que he llegit aquest any servirà per fer un
brindis pel nou any 2014 que d’aquí poques hores començarà; el seu títol “Quan
en dèiem xampany” no pot ser més adequat. Després de “Quan érem feliços” en Rafel
Nadal ens endinsa en un relat històric sobre la família Oller, concretament
sobre el seu besavi Francisco que
abandona Cassà de la Selva, viatja al nord en busca de fortuna i acaba creant
una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. I segueix amb els seus descendents
que es van dedicar a la mateixa industria des de França i de Caçà de la Selva.
Vam tenir el goig d’assistir a una amena presentació del llibre, feta per l’autor
i la periodista Eva Piquer en un dels llocs més apropiats per l’acte: El Museu
del Suro de Palafrugell.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada