Sol de mitjanit (I)

Feia anys que anàvem al darrera de poder realitzar aquest viatge. Els fiords noruecs eren una de les estampes que més admiràvem en els llibres i fulletons de viatges. Per fi va arribar el dia, després d'haver-ho reservat molt de temps abans. Aquestes dates, al voltant del solstici d'estiu, són les més sol.licitades i ens vàrem assegurar de tenir un bon balcó des d'on poder observar l'entorn pel que navegàvem, des del nostre camarot, en el mateix moment d'obrir els ulls cada matí.

No feia gaire més de quatre mesos que havíem anat a passar un cap de setmana a Amsterdam amb una colla d'amics i ens vam tornar retrobar amb la ciutat per tal de pujar al vaixell que havia de ser la nostra casa durant onze dies.

Acompanyats per en Miquel i la Montse vàrem iniciar el nostre recorregut per la costa de Noruega. Era un viatge emocionant per triplicat: descobrir els fiords, la visió del sol de mitjanit i la vida en un vaixell d'aquestes característiques per primera vegada.

Durant molts anys la Mª Dolors m'intentava convèncer per fer un creuer, encara que fos per pocs dies, però el meu respecte al mar i la facilitat amb que em marejo feien que la resposta fos sempre negativa. Quan ja havia perdut les esperances i vaig ser jo el que li vaig proposar d'anar als fiords la seva sorpresa va ser extraordinària.

Per tant el que més em preocupava, la vida en un vaixell, vaig poder comprovar que era segura i estable. Que la quantitat de persones que viatgen en aquests monstres marins (en el nostre més de 3.500, entre viatgers i tripulació) no era obstacle per sentir-se afeixugat en cap moment. Que els famosos sopars de gala amb el capità, amb tota la parefernàlia que deien que comportava, res de res; amb una americana i una corbata tot solucionat i si volies no hi anaves, hi havia altres possibilitats per fer l'últim àpat del dia.

El Costa Atlàntica, aquest era el seu nom, fa quasi tres-cents metres d'eslora, trenta-dos metres d'ample i té dotze ponts o pisos. Com es pot suposar em vaig sentir segur des del primer moment. Ni amb vents de més de noranta quilòmetres em vaig sentir intranquil, ni em vaig marejar. Per mi tot un èxit.

Fins i tot els dies de navegació, en els que no posàvem els peus a terra i estàvem envoltats d'aigua per tots costats no es feien llargs. La quantitat d'al.licients que estaven al nostre abast eren extraordinaris i sempre trobaves un racó amb un còmode seient per llegir amb tota tranquil.litat.

Només dues notes musicals. Quan vàrem entrar per primera vegada al "hall" del vaixell vàren arribar a les nostres orelles les notes de "La gavina", interpretada per un pianista que més tard vàrem saber que es deia Jordi i era de Ripoll. L'altre, la que s'interpretava en un dels nostres bars preferits (n'hi havia vuit amb música en directe des de les sis de la tarda fins a la matinada) El Florian, una reproducció del de Venècia, però amb els preus molt més assequibles.