Seguint el meu ritme de lectures d'un llibre per setmana, com a mínim, doncs les altres activitats també reclamen el seu temps, m'atreveixo a recomanar-ne tres.
El que més m'ha impactat ha estat "El noi del pijama de ratlles" de John Boyne. Fins ara no havia llegit res d'aquest autor dublinès del que aquesta és la seva quarta novel·la i la primera traduïda al català.
L'acció comença al Berlín de 1942, l'any que jo vaig néixer, i és la història d'un noi de nou anys que viu el trasbals del trasllat del seu pare, membre de l'elit militar, des d'un barri residencial fins un nou destí a una àrea rural mig deserta. La coneixença amb el noi del pijama de ratlles el fa viure pendent de nous descobriments dels que no és massa conscient.
La trama va progressant gradualment amb una narrativa que captiva i d'una gran força humana. Em va emocionar.
Últimament s'ha parlat molt de la jove autora Najat El Hachami i de la seva novel·la "L'últim patriarca". Nascuda al Marroc, viu a Vic des del vuit anys. És llicenciada en filologia àrab per la Universitat de Barcelona i escriu en català.
La seva història és la història d'un trencament de civilitzacions, d'un trencament familiar i d'un trencament personal per més d'un dels seus protagonistes. A la vegada és una història de grans contradiccions entre víctimes i botxins, de relacions intenses i de separacions També descobreix alguns aspectes de la vida actual dels musulmans d'aquí i d'allà i de com n'estan de conectades. Ens trobem davant una nova forma de tractar els conflictes a la literatura catalana.
El tercer llibre és escrit per una autora valenciana que viu a casa nostra: Isabel-Clara Simó. Escrita en primera persona, un nena de dotze anys explica la relació amb el seu germà Pol, un noi de 29 anys amb síndrome de Down. "El meu germà Pol" és una història escrita amb gran sentit de l'humor i a la vegada amb molta serietat. Diferents estaments ens mostren les seves opinions sobre com ells entenen aquest trastorn genètic.
La Mercè viu per en Pol i sort en té ell de la seva germana. No dic res més perquè no m'agrada explicar els arguments, penso que la lectura d'una novela ha de ser una sorpresa pàgina rere pàgina. Fins i tot trobo que a les contraportades de molts llibres s'explica massa el seu contingut.
Només m'agradaria escriure una frase que diu la Mercè: "Si als contes infantils la finalitat de tot és la boda de la noia i el noi, que es diu un "final feliç", a la vida real no és sols quan comença la història, sinó que és de qualsevol color excepte rosa. Els pr?nceps no són blaus, les històries no són rosa. I les roses de moda són de color blau. Jesús, quin embolic de colors".
Desitjo que els llegiu i gaudiu de la lectura.
1 comentari :
Bon dia Joan, ja suposo estàs molt enfeinat doncs aquest matí no t'hem vist. Esperem que durant aquests dies faràs moltes fotos i si pots publicar alguna millor, si no les veurem mes tard. Tinc ganes d'anar a la biblioteca si trobo algun llibre d'aquests que parles doncs ara fa dies que no en tinc cap per llegir.
Inés
Publica un comentari a l'entrada