Olors

Avui de bon matí, quan el sol acabava de sortir i els núvols tapaven l'horitzó, baixant pel camí vell de Tamariu, quasi a l'alçada de la Font d'en Cruanyes, tot dirigint-nos a Cala Pedrosa una olor dolcenca ha estimulat la meva pituïtària. Una d'aquelles olors que desvetllen records de temps molt llunyans, de la infantesa. A la dreta del camí un gran saüc, verd i esponerós degut a les últimes pluges, cobert d'inflorescències de color blanc era el que ens oferia el seu perfum.

Tot seguit hem començat a parlar amb els meus companys dels ginys que fabricàvem amb les seves branques: "les petadores". Una joguina que juntament amb una branca de magraner i els fruits del lledoner ens omplien les hores de lleure de les tardes de primavera. Algun dia m'agradarà explicar alguna cosa de la seva confecció i utilitats.

Les olors, encara que no ho sembli, ocupen una part molt important de la nostra vida. Sempre sentim una olor o una altre, a la natura o causada per l'home. Així com la de la flor del saüc i d'altres olors de flors i fruits, de petit m'agradaven emanacions que per algú podrien ser tot el contrari. Especialment, encara sembla que sento les emanacions produïdes pel contacte de la ferradura roent al ser aplicada sobre el casc del cavall, quan el ferrer feia la seva feina a la plaça del poble i tota la mainada ho contemplàvem com un gran espectacle.

Una altra olor que m'agradava en extrem era la de la gasolina. Però no la que senten actualment el afeccionats al món del motor, llavors només tenien cotxe els cacics dels pobles i els camions que repartien o recollien el que fos per aquells verals. L'olor de la gasolina que jo ensumava era la de l'ampolla que la meva mare feia servir per treure taques i que jo anava a buscar a la botiga tot anat-la tapant i destapant mentre caminava.

També desvetllen records les olors dels menjars. D'aquells plats de festa major o de la matança del porc. I també dels del menjar senzill de cada dia, com la que desprèn un barat ben fregit amb l'all i julivert acabat de tirar per sobre.

Dues olors que sempre m'han fascinat des de petit són la de la terra mullada després d'una bona ploguda en un dia xafogós d'estiu i la de l'herba acabada de segar, que ja li ha tocat un puntet de sol tot començant-la a marcir. O la que desprenen les herbes aromàtiques després d'una ruixada d'aigua, sigui de pluja o la que surt del doll d'una regadora.

Podria estendrem amb l'olor dels boscos de tota la vida i l'olor del mar, que no vaig descobrir fins els deu o onze anys en la meva primera excursió a l'Escala. I parlar de les olors de les persones, de les agradables, perquè sempre es tendeix a descriure les desagradables que s'ensumen a moltes aglomeracions.

I què me'n dieu de les que alliberen determinades espècies, que ens fan memòria de viatges a altres països. Així com les de l'encens quan es crema. Amb el seu fum que s'enlaira i es barreja amb les notes d'un cant gregorià que es va perdent pels camins del temps.