Després d'haver-ho programat més d'una vegada, els Matiners vam aconseguir dur a terme la nostra caminada més llarga: Anar de Palafrugell a Girona travessant les Gavarres.
El divendres, 4 d'abril, feia un dia magnífic. Bufava una lleugera tramuntana que havia deixat el cel net de núvols. A tres quarts de set del matí, quan començava a clarejar, ens vam posar en marxa. Ja sabíem que la jornada seria llarga. Havíem calculat unes dotze hores de durada i uns 45 quilòmetres. El temps va ser clavat, arribàvem a tres quarts de set de la tarda i els quilòmetres van ser cinc més, 50 de rodons.
En Josep Mª Farreró i en Josep Miquel havien dissenyat un itinerari impecable, triat entre molts altres possibles, després d'haver "explorat" recorreguts parcials, que no coneixíem. Després de la pujada continuada fins al Mas Carrony, el camí va ser més aviat planer, si entenem per planer que no hi hagi massa desnivells sobtats. Menys del que ens deien, quan vam fer el camí de Santiago, els naturals del país al ser preguntats sobre el camí que trobaríem: "Llaneando"; i ens fèiem uns tips de pujar i baixar... Els últims cinc quilòmetres abans d'arribar a Sant Mateu de Montnegre, on vam dinar, van tornar a ser de pujades considerables. Després d'agafar forces quasi tot va venir de baixada, amb algun entrebanc pel mig, perquè no ens refiéssim massa.
La part més entretinguda va ser la que vam fer seguint el curs del Daró. El camí tan aviat seguia per la dreta com per l'esquerra del riu. En total el vam travessar divuit vegades. Era el tros que més ens preocupava per tal de no mullar-nos els peus en el cas de que baixés força aigua. Portàvem bosses grosses de plàstic per tal de no haver-nos de descalçar cada vegada, que ens hagués retardat molt, així com un calçat de recanvi, per si de cas. Per sort en vam tenir prou passant per sobre les pedres o els troncs ja instal·lat per l'ocasió, mirant molt de no relliscar d'un pas a l'altre i aguantant l'equilibri amb el bastó. Només jo em vaig posar les bosses una vegada.
L'última vegada que havíem fet part d'aquest recorregut, vam travessar el Daró vuit vegades i almenys en quatre ocasions els peus em van quedar completament xops i no portava ni bosses ni calçat de recanvi. És molt molest caminar tot el dia amb els peus en remull.Com que l'experiència és un grau aquesta vegada en vaig sortir ben eixut.
A les quatre de la tarda dinàvem a sant Mateu de Montnegre. Encara ens faltaven cap a tres hores de camí, sort que quasi tot seria de baixada.
L'arribada a Girona la vam fer pel carril bici, que ressegueix l'antic camí del tren petit, fins arribar a l'aparcament on ens esperaven les nostres dones, amb els cotxes a punt per tornar a Palafrugell, després de fer un bon berenar convidats per l'Enric, que, en plena forma, acabava de celebrar 70 anys. Al mateix temps vaig fer entrega als meus companys d'un poema visual on és feia palésa la nostra gesta particular: haver caminat 10.000 quilòmetres des de mitjans del 2003.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada