(Els Matiners al Montigalar)Des de que vam començar a mesurar les distàncies caminades en els nostres recorreguts diaris, de dilluns a divendres, els Matiners hem comptabilitzat 10.000 quilòmetres. Una quarta part del meridià terrestre. Nosaltres mateixos ens sorprenem d’haver caminat aquesta distància des de que estem jubilats i caminem junts, tenint en comte que cadascú per la seva part n’ha fet molts més.
No és fàcil sortir cada dia a les set del matí. Això suposa aixecar-te mitja hora o tres quarts abans, segons el punt de partida. En tots els anys de treballar mai ho havia fet tant aviat, sempre esperava a l’últim moment per desfer-me de la última carícia dels llençols. Qui ens ho havia de dir. Molta gent ens ho retreu, diuen que no tenim necessitat de sortir tant aviat tenint tot el dia pel davant. El nostre raonament consisteix en dir que si sortim tard els matins queden perduts per qualsevol altre activitat. I si estem cansats, una bona migdiada, havent dinat, ens deixa com nous per continuar la jornada.
Sortir aviat vol dir respirar l’aire pur de les primeres hores del matí, veure els canvis de llum mentre el sol s’eleva per l’horitzó, caminar pràcticament sols durant quasi tota la caminada... Més tard tot s’estabilitza, menys el soroll, que va creixent a mida que avança el dia i que no pots deixar de sentir si no t’endinses als densos boscos de les Gavarres.
Caminar vol dir gaudir del paisatge. Un paisatge canviant, encara que hagis passat centenars de vegades pels seus camins. El pla de Llofriu és diferent segons la direcció que prens, segons el color del cel, segons l’estació de l’any, segons l’ànim de cadascú. Recordo un matí d’hivern, amb una gebrada impressionant que ho havia deixat tot blanc. Caminar, ben abrigat, vorejant els camps produïa una sensació magnífica.
Des del cim del Quermany pots veure una gran plana d’aire transparent, unes illes Medes enmig de boirines, un Montgrí que et fa venir ganes de pujar-hi o un poble de Pals il·luminat per un raig de sol que surt enmig els núvols.
Les caminades arran de mar tenen un aire especial. Aquí les cales i racons encara varien més sovint. Si afegeix l’aspecte canviant de l’aigua, tranqui-la o esverada, terbolenca o transparent, grisa o blau-verdosa. En fi, tots els matisos hi són possibles.
Durant tot el mes mai repetim una sortida. Cada dia és diferent i els divendres una mica més llargues. Algunes vegades hem sortit de l’ entorn més immediat i llavors ja són sortides extraordinàries. Podem sortir des de Palafrugell o fer una aproximació en cotxe. Entre les primeres hem anat a Puig d’Arques (anar i tornar), Romanyà, Els Àngels, Cassà de la Selva, al castell del Montgrí ... i l’última fins a Girona, Entre les segones hem ant a l’Albera, des de Recasens i pujant al Puig Neulós, de Queralbs a Núria, pujar i baixar, a la mare de Déu del Mont, des de Beuda, de l’Escala a Torroella...
L’experiència és magnífica i gratificant. De tant en tant, com ja heu llegit en les cròniques mensuals, les nostres caminades acaben amb un bon àpat acompanyats de les nostres dones que ens venen a esperar amb el cotxe, quan amb els quilòmetres de l’anada ja en tenim prou.
Tot fent broma diem que d’aquí quinze anys ja haurem fet la volta al món.
No és fàcil sortir cada dia a les set del matí. Això suposa aixecar-te mitja hora o tres quarts abans, segons el punt de partida. En tots els anys de treballar mai ho havia fet tant aviat, sempre esperava a l’últim moment per desfer-me de la última carícia dels llençols. Qui ens ho havia de dir. Molta gent ens ho retreu, diuen que no tenim necessitat de sortir tant aviat tenint tot el dia pel davant. El nostre raonament consisteix en dir que si sortim tard els matins queden perduts per qualsevol altre activitat. I si estem cansats, una bona migdiada, havent dinat, ens deixa com nous per continuar la jornada.
Sortir aviat vol dir respirar l’aire pur de les primeres hores del matí, veure els canvis de llum mentre el sol s’eleva per l’horitzó, caminar pràcticament sols durant quasi tota la caminada... Més tard tot s’estabilitza, menys el soroll, que va creixent a mida que avança el dia i que no pots deixar de sentir si no t’endinses als densos boscos de les Gavarres.
Caminar vol dir gaudir del paisatge. Un paisatge canviant, encara que hagis passat centenars de vegades pels seus camins. El pla de Llofriu és diferent segons la direcció que prens, segons el color del cel, segons l’estació de l’any, segons l’ànim de cadascú. Recordo un matí d’hivern, amb una gebrada impressionant que ho havia deixat tot blanc. Caminar, ben abrigat, vorejant els camps produïa una sensació magnífica.
Des del cim del Quermany pots veure una gran plana d’aire transparent, unes illes Medes enmig de boirines, un Montgrí que et fa venir ganes de pujar-hi o un poble de Pals il·luminat per un raig de sol que surt enmig els núvols.
Les caminades arran de mar tenen un aire especial. Aquí les cales i racons encara varien més sovint. Si afegeix l’aspecte canviant de l’aigua, tranqui-la o esverada, terbolenca o transparent, grisa o blau-verdosa. En fi, tots els matisos hi són possibles.
Durant tot el mes mai repetim una sortida. Cada dia és diferent i els divendres una mica més llargues. Algunes vegades hem sortit de l’ entorn més immediat i llavors ja són sortides extraordinàries. Podem sortir des de Palafrugell o fer una aproximació en cotxe. Entre les primeres hem anat a Puig d’Arques (anar i tornar), Romanyà, Els Àngels, Cassà de la Selva, al castell del Montgrí ... i l’última fins a Girona, Entre les segones hem ant a l’Albera, des de Recasens i pujant al Puig Neulós, de Queralbs a Núria, pujar i baixar, a la mare de Déu del Mont, des de Beuda, de l’Escala a Torroella...
L’experiència és magnífica i gratificant. De tant en tant, com ja heu llegit en les cròniques mensuals, les nostres caminades acaben amb un bon àpat acompanyats de les nostres dones que ens venen a esperar amb el cotxe, quan amb els quilòmetres de l’anada ja en tenim prou.
Tot fent broma diem que d’aquí quinze anys ja haurem fet la volta al món.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada