Quin nom li posarem?

L'Assumpció segons Ticià

El cap de setmana passat va ser La Mare de Déu d’agost, el dia de les festes majors per excel·lència a tot Catalunya i el sant de totes les Maries, el nom de dona més posat des de fa molts anys.

Actualment  va  una mica a la baixa celebrar el dia del Sant d’alguna persona, sobretot dels nens i nenes. Fa molt més modern celebrar el dia de l’aniversari, cantant la cançoneta corresponent, bufant les espelmes que toquen, segons els anys que es compleixen, i fen una festa amb els amics.

Tots tenim un nom i la majoria noms de sants i de santes, pe

rò com que la religió, com moltes altres coses, també va de baixa, aquesta diada se celebra poc. De totes maneres els més grans continuem amb aquesta tradició i quan es felicita algú que té un dels noms més populars, després de donar-te les gràcies per haver-te  en recordat de la diada, et solen preguntar: -“I tu no en tens cap ... a la família?”.

El dissabte passat, com cada any, vaig haver de contestar: “Sí,la meva filla”. Després de veure la cara de l’altre, que coneix tots els de casa de sobres, m’apresso a aclarir: “La Mireia” ( que és el nom de la meva filla). I tot seguit pregunten: “Ah!, Mireia és Maria, no ho sabia”.

I aquí ve l’explicació del que va succeir ara fa quasi quaranta anys al voler posar aquest nom a la Mireia. La nostra filla va néixer a Girona i quan tot content vaig anar als jutjats per tal de registrar-la, la funcionaria corresponent em va dir que aquell nom no podia ser. Jo li vaig dir que era un nom provençal que des de feia temps havíem previst, amb la meva dona, posar-lo a la nostra primera descendent que fos nena.

La funcionaria no va claudicar i volia que li poséssim Maria. A les nostres dues famílies ja n´hi havia moltes de Maries, fins hi tot les meves dues àvies se’n  deien.  La senyora del registre em volia convèncer i em va proposar de posar-li Míriam i de moment vaig claudicar. Ho sigui que teníem una filla que es deia Mireia, però era registrada amb un altre nom.

A l’hora del bateig, però, ens vam sortir amb la nostra i ho vam fer amb el nom de Mireia. A partir de llavors, a tots els papers hi fèiem sortir aquest nom: a l’escola,  a la llibreta d’estalvis... Però quan va ser el moment de fer el certificat d’estudis s’hagueren d’igualar els papers: a l’escola es deia Mireia i al jutjat es deia Míriam.

Vam haver de presentar un munt de certificats, demostrant  que era coneguda pel nom posat en el bateig i no per l’altre, que, per altra part, tothom ignorava.  La clau per obtenir el canvi eren dos testimonis que havien d’anar a signar-lo a Girona. Testimonis que no podien ser ni familiars, ni veïns, ni de l’escola, ni... En aquells moments passaven uns dies a casa nostra uns amics navarresos; ells si van servir per signar el canvi.

Tot solucionat. La nostra filla es va dir Mireia, miressis per on miressis. Nom que sempre m’havia agradat  des que de petit l’havia trobat com a protagonista, d’un dels llibres d’en Josep Mª Folch i Torres, amb els que vaig aprendre a llegir en català i que la meva mare, o els reis, de tant en tant em regalaven.

D'el seu origen provençal me'n vaig assabentar anys més tard, quan vaig començar a estudiar literatura i  vaig descobrir el poema de Frederic Mistral (Premi Nobel de Literatura el 1904.