Aquest cactus sempre m'ha impressionat. Des de fa molts anys, no sabria dir quants, que el veig créixer a casa dels meus cosins, a Galliners. El va plantar la tia Sabina, germana del meu pare. La poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà evoca en aquest poema la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus.
D'un cactus
Com rèptil monstruós de pell clapada
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.
Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap del temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.
Maria Antònia Salvà
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada