Respira...

Avui he anat a caminar tot sol. De fet ja fa cinc dies que els meus tres companys habituals de passejada de l’ havent dinat dels primers cinc dies de la setmana, per motius diversos, m’han deixat abandonat.

Quan això passa l’hora que tenim destinada per fer el recorregut triat, és fa més llarga. El cap dona més voltes del que és habitual. No sé perquè els pensaments negatius acaben ocupant tot l’espai i s’ha de fer un esforç suplementari per fer-los fora i donar lloc a recordar tot lo positiu que hi ha a la nostra vida. 

Una bona manera, d’apartar-los és agafar l’iphone, posar-te els auriculars, triar una música que t’agradi especialment i començar a posar un peu darrera l’altre, una vegada i una altra i ...

Quan es fa això i segons el camí per on es passa s’ha d’anar en compte amb els vehicles que poden venir-te per l’esquena i que, segons el volum de la música, no sents de cap manera. També s’ha de ser educat i saludar a la gent que et trobes, encara que a ells no els sentis; normalment, la gent que va a caminar, com a mínim et mira i et fa un cop de cap desitjant-te bona tarda. Sempre n’hi ha que fan veure que no et veuen i passen de llarg, però pitjor per ells.

Tot i així els pensaments van per allà on ells volen i passen fins i tot de la música. Avui portava posat el disc d’Andreu Rifé “Ping-pong” i la majoria d’estona no sentia res del que cantava, però ha arribat “Fil de llum”, la coneguda cançó de l’última temporada de “Polseres Vermelles” i concretament la tornada, que diu:

“Respira. Espera. Aixeca’t sense presa. Inspira. Refés-te. La vida, el món t’esperen ...”

 A partir d’aquí he mirat al meu voltant i la verdor i la tranquil·litat del paisatge, juntament amb la música de l’Adreu Rifé m’han tornat a la realitat positiva de la vida.