Suposo que se sap que en moltes localitats dels Països Catalans es té o es tenia per costum denominar la cambra que allotja el WC (abans, la comuna) com a Can Felip;. Jo de petit ho havia sentit a dir moltes vegades. De les moltes referències que he trobat n’he escollit tres:
1.-Les
cases que no tenien aigua corrent no podien tenir lavabos. Tenien comuna,
una fusta horitzontal per poder-hi seure amb un forat al mig
per fer-hi les necessitats. No era pas un lloc gaire net. No es visitava com
ara es fa amb els lavabos actuals.
Però en aquelles èpoques no quedava gaire bé de dir que en aquell moment algú estava a la comuna. En aquells anys hi havia paraules que no s'havien de dir mai. Per això es deia sovint que era a "can Felip".
Però en aquelles èpoques no quedava gaire bé de dir que en aquell moment algú estava a la comuna. En aquells anys hi havia paraules que no s'havien de dir mai. Per això es deia sovint que era a "can Felip".
Es deia que
aquest nom era en honor del rei borbònic Felip V perquè, a vegades, de la
comuna també se'n deia el "número cent" que devia venir del
"Consell de Cent". (comuna dels botiflers).
boncatala.com/index14/04canfelip.htm
boncatala.com/index14/04canfelip.htm
2.-"Diari d'un llibre vell"
"Anar a can Felip", homenatge als Borbons.
A can Coromines, del vàter en deien Can Felip, en homenatge al rei borbó que va entrar a sang i foc per Almansa fins a arribar a Barcelona. Una expressió en desús que encara avui sobreviu ocasionalment en alguns entorns i famílies. La tradició en l’ús del mot ha anat perdent-se, però “és sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí més sagrat”.
Font: Sergi Sol (2005): Joan Coromines, una vida de llegenda. Barcelona: Ed. 62). Pàgina 61.
"Anar a can Felip", homenatge als Borbons.
A can Coromines, del vàter en deien Can Felip, en homenatge al rei borbó que va entrar a sang i foc per Almansa fins a arribar a Barcelona. Una expressió en desús que encara avui sobreviu ocasionalment en alguns entorns i famílies. La tradició en l’ús del mot ha anat perdent-se, però “és sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí més sagrat”.
Font: Sergi Sol (2005): Joan Coromines, una vida de llegenda. Barcelona: Ed. 62). Pàgina 61.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada