Dos mesos de lectures (II)

Ara que estem en plena crisi econòmica es bo llegir sobre una altra crisi, la de la república de Weimar on el 1923 un dolar va arribar a canviar-se per un bilió de marcs. A “Llop entre llops” l’autor alemany Hans Fallada ens narra, en un extens relat de 1200 pàgines, la desorientació de tres ex combatents de la Primera Guerra Mundial incapaços d’adaptar-se a la vida civil amb el teló de fons de l’enfonsament moral de tot un poble. Altra cop una novel·la publicada per primera vegada ja fa molts anys (1947) que val la pena ser llegida.

Un autor espanyol del qual he llegit quasi la totalitat de la seva obra és Arturo Pérez Reverte. Em vaig estrenar amb ell el 1990 , llegint “La tabla de Flandes” i ara fa poc he acabat “El tango de la guardia vieja”.  Aquesta obra transcorre entre el Buenos Aires de 1928 i el Sorrento de 1966. Una historia d’amor i aventures amb només tres encontres entre els protagonistes. Tot comença a bord d’un transatlàntic on un ballador de tangos professional  interfereix en la vida matrimonial de la protagonista i el seu marit, un famós i  reconegut compositor.

Toca el torn a dos autors de casa nostra, als que mai s’han de deixar de banda, ans el contrari, ja que tenim escriptors de molta vàlua, que ens expliquen històries amb molt d’interès, de molt bon llegir i que en aquest cas fan referència a fets i a personatges molts propers i que cal conèixer. La primera és “Plans de futur” de Màrius Serra, premi Sant Jordi 2013. Llegeixo en un bloc sobre l’autor : “És una novel·la sobre l’esperança. Recrea lliurement el peculiar entorn familiar del matemàtic figuerenc Ferran Sunyer, tetraplègic i autodidacte, que va assolir projecció internacional malgrat les seves limitacions físiques i els entrebancs de la universitat franquista. En aquesta història de família destaquen les dues cosines, Maria i Àngels Carbona, que li van dedicar la vida, i el pare absent, que va fugir de casa de manera inexplicable”.Un cas semblant l'hem pogut palpar a la nostra família i per això encara l'he trobat més interessant.

Martí Gironell, periodista, nascut a Besalú, és autor de quatre novel·les basades amb personatges històrics del nostre país. La darrera, la que he llegit aquest estiu, és “L’últim abat”. L’acció transcorre a  Sant Benet de Bages, 1554. El monestir benedictí s'ensorra; com Sant Benet, molts altres monestirs catalans tenen el mateix mal. D'aquesta situació se'n beneficia el rei Felip II. Però el nou abat de Sant Benet, Pere Frigola, té dos reptes: fer ressorgir el monestir de les seves cendres i aturar les ànsies centralitzadores de la Corona i l'Església espanyoles. Intriga i suspens, vida i mort, amor i odi es barregen en una novella que retrata els estralls de la corrupció en la política i en l'Església a la segona meitat del segle XVI. Recomano visitar aquest monestir, tan des del punt de vista històric com de la gastronomia; és també la seu de la Fundació Alícia, un centre de recerca dedicat a la innovació tecnològica en cuina, la difusió del patrimoni agroalimentari i gastronòmic, obert a tothom.

Un dels llibres que més m’ha agradat ha estat “Los desorientados” de l’autor libi en llengua francesa Amin Maalouf. També he llegit molts dels seus llibres, algú de força conegut com “Lleó l’africà” i tots m’han interessat molt. En el que ens ocupa un professor d’història exiliat a París ens explica la retrobada amb un grup d’amics a la Líbia actual després de vint-i-cinc anys d’absència a arrel de la trucada d’un  amic que s’està morint. Tots els pensaments d’Adam, el protagonista, queden reflectits en una llibreta, en els que va desgranant els records del Cercle dels Bizantins, el grup d’amics de la joventut. Verdaderament recomanable.

Fa uns mesos parlava (febrer concretament), en aquest mateix bloc, de la publicació d’”Àfrica al cor”, un llibre de Josep Valls sobre el pare blanc Joaquim Vallmajó (company meu al Collell, on fèiem de fàmuls), missioner a Ruanda durant la guerra que van donar lloc als genocidi que tots coneixem i que va acabar amb la seva vida. Ara n’he pogut fer la seva lectura. No és un llibre fàcil de llegir, però val la pena  fer-se càrrec del que molta gent són capaços de fer per ajudar als altres; en tenim un exemple amb la Mone Serra, la cooperant de Palafrugell amb la que vam parlar fa pocs dies i de la que vam admirar la seva fortalesa i enteresa enfront de tot el que va haver de passar.