Serrat, Sabina i els transports públics

Amb motiu del meu setantè aniversari els nostres  fills ens van regalar les entrades per anar al concert  “Dos pájaros contraatacan” d’en Serrat i en Sabina al Palau Sant Jordi. Dos cantants, quasi de la meva edat, que poden aguantar tres hores dalt d’un escenari oferint un repertori variat i potent i amb les entrades exhaurides durant els dos dies que van durar els recitals.

Des de sempre he admirat en Joan Manuel Serrat com a cantant i com a persona. Tinc tots els seus discos, ja havia assistit a algun dels seus concerts, però anar-lo a sentir al Palau Sant Jordi, ple de gom a gom em va fer molta il·lusió. Acompanyat d’en Joaquín Sabina formen un duet irrepetible. A més a més de les cançons, els seus comentaris, les indirectes i també les “directes”, que es llencen un a l’altre formen part important de l’espectacle.

Vam gaudir molt amb la combinació de les dues veus, com deia el mateix Sabina: la de vellut d’en Serrat i la seva de paper de vidre; amb la força de no sé quants mils de vats una potent escenografia i l’acompanyament, en algunes cançons, de les veus dels quinze mil espectadors, la vetllada va ser espatarrant. Tot i que en alguns moments vaig enyorar aquells concerts  en els que en Serrat amb la seva guitarra, el piano d’en Ricard Miralles, que també hi era en aquesta ocasió, i pocs músics més, ens oferia les seves cançons d’una manera més intimista.

A més a més del concert, la part més positiva de tot plegat va ser el tracte que vam rebre dels transports públics de Barcelona en el nostre trasllat cap a Montjuic des de Poble Nou on teníem el nostre punt de residència per un cap de setmana a la capital. Sabíem els autobusos que havíem d’agafar i on havíem de fer transbord, però confiats com anàvem ens vam equivocar de direcció, tot i fer-ho a la línea correcta. Havíem sortit amb molt de temps per evitar qualsevol entrebanc, però no va ser així.

Els conductors dels dos autobusos van ser molt amables i ens van orientar molt correctament, però el temps passava. El segon ens va deixar en un lloc adient per poder agafar un taxi. El conductor d’aquest vehicle es va trobar en un gros embolic, a l’arribar a la Plaça d’Espanya el rellotge anava a més velocitat que els cotxes i el taxista patia tant com nosaltres. Era l’hora de començar i encara faltava un bon tros. Un municipal el va deixar passar per un lloc prohibit, en aquell moment. Quan vam arribar al Palau, l’entrada era a l’altre costat. Ens vam asseure a la nostra localitat quan, per sort amb un quart de retard, apagaven els llums i en Serrat i en Sabina sortien a l’escenari.

Al sortir un altre taxi, a quarts d’una de la nit,  ens va dur a Poble Nou. Era la festa i molts carrers estaven tallats.  El taxista no sabia per un passar, al final va parar el taxímetre i, amb tota l’amabilitat, ens va dur al nostre destí.