Clemàstecs

Olla amb varis tipus de calamastres o clemàstecs

Hi ha paraules que han desaparegut del nostre vocabulari habitual des de fa molts temps; quants les sents o les llegeixes et retornen a l’època i a l’entorn en que eren d’ús habitual. Si és el nom d’un estri, com en aquest cas, se’t representen les escenes en què l’havies fet servir i retornes a viure aquells moments.

Podem preguntar-nos: Quin objecte pot portar aquest nom tan estrany i que hagi estat d’ús comú en altres temps? Copio literalment de Roda Mots:

“Cadena amb ganxos, penjada a la xemeneia de la llar, que serveix per a penjar-hi les olles, els perols, etc., que s'han de posar a escalfar al foc. Aquest mot té múltiples variants segons les comarques: clemascles, clemasques, clemalles, clemalls, clemastres, calamàstecs, calamastres, cremallers, cremalls, cremascles, cremàstecs, esclemalls, etc.
Del grec kremastér, 'penjador, estri per suspendre', derivat de κρεμάννυμι, 'jo penjo o suspenc'; alterat en un llatí vulgar cremasclum, donà l'antic cremascles, i alterat després en cremaculum, donà el català cremalls, el francès crémaillère i altres noms romànics de la mateixa eina.”

A totes les llars de qualsevol casa, de qualsevol poblet hi havia aquest estri de ferro penjant sobre el foc i a punt per sostenir una olla o un perol. Nosaltres en dèiem calamastres i es natural recordar-se del nom perquè a l’hivern ens passàvem moltes hores asseguts al davant seu per escalfar-nos i per cuinar el que tocava en la única font de calor que teníem a la casa, quan encara no havien arribat les cuines de butà.

El perol era l’atuell que més necessitava del calamastres pels seu volum i el pes que havia de suportar. Sobretot en les matances del porc, quan les botifarres donaven voltes i voltes per l’aigua bullint, tot controlant l’ intensitat del foc produït per les estelles d’olivera per tal de què no es rebentessin.

Les olles, tal com es veu en la fotografia, necessitaven un altre estri per tal d’adaptar les seves nanses al ganxo del calamastres, les lleves. L’altre manera d’aguantar-les sobre el foc era fent servir el trespeus, igual que amb les paelles.

Fins i tot alguna dita feia referència a aquest estri, com la que volia indicar que algú, sobretot un nen o un noi jove, estava molt prim: “Està sec com un calamastres”.