La cabina pujant pel costat dels "Picos d'Europa"
El dimecres pel matí ens vam aixecar sota un cel ennuvolat. Era el dia d’anar a “ Los Picos de Europa”. Ja ens temíem el pitjor: arribar al nostre destí i no poder gaudir del paisatge que prometia ser esplèndid. A molta part del camí també ens va acompanyar també la boira. Al arribar al “desfiladero de La Hermida” vam anar observant alguna petita clariana que ens va donar esperances.
S’ha de dir que aquest congost de 21 km. és el més llarg d’Espanya. És impressionant circular entre dues parets que en alguns casos arriben als 600m. d’alçada, tot pensant que seria millor no trobar gaires vehicles grossos com el nostre en direcció contraria. A mida que anàvem avançant es va confirmar l’esperança i quan vam arribar als peus del telefèric el dia havia esdevingut immillorable.
S’ha de dir que aquest congost de 21 km. és el més llarg d’Espanya. És impressionant circular entre dues parets que en alguns casos arriben als 600m. d’alçada, tot pensant que seria millor no trobar gaires vehicles grossos com el nostre en direcció contraria. A mida que anàvem avançant es va confirmar l’esperança i quan vam arribar als peus del telefèric el dia havia esdevingut immillorable.
Un dels corbs que buscaven menjarCom sempre pujar a les altures, penjats d’un cable, impressiona. De fet l’ascensió amb aquest telefèric dura la meitat del que hi ha al Teide, així com el seu recorregut i la capacitat de la cabina, al que havíem pujat feia un parell d’anys i per tant ja no va ser tant impactant. Mentre pujàvem i baixàvem volíem fer alguna foto però els vidres blaus de les cabines distorsionaven tot el paisatge. Sort que a dalt el sol donava tota la naturalitat al que ens envoltava, fins i tot a una colla d’ocells negres (crec que eren corbs) que s’acostaven per agafar el menjar de les mans d’alguns dels visitants.
Pintures per il·lustrar el Beato de LiébanaAmb els ulls plens de naturalesa i meravellats pel que havíem vist i gaudit, vam parar a Potes per tal de dinar-hi. Mai, anant amb un grup, ens havien servit amb tanta rapidesa; les noies que servien estaven atentes a portar-te el següent plat tant punt acabaves, sense esperar ni un segon als demés comensals, aquestes si que anaven per feina. La cua de gent que pujava i baixava per les escales justificava les seves presses. Per això ens va sobrar temps per passejar pel poblet, per fer un cafè asseguts a la porxada del carrer principal i visitar una exposició sobre el Beato de Lièbana que ens va il•lustrar sobre la manera d’escriure i dibuixar dels monjos que havien habitat aquelles contrades.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada