diumenge, 6 de novembre del 2011

Cantàbria (i IV)

Monument a Fèlix Rodríguez de la Fuente a la Península de la Magdalena

La visita a Santander també va coincidir amb un dia núvol, però vam poder passejar per alguns dels seus carrers cèntrics i pels voltants del Palau de la Magdalena sense que la pluja ens destorbés. Els seus jardins, platges i edificis donen fe del seu passat com a centre d’estiueig dels reis espanyols a principis de segle. Varem trobar que no era una ciutat per veure de passada sinó per fer-hi una estada més llarga i amb tota tranquil•litat.
En un dia clar han de ser magnífiques les vistes des de la Península de la Magdalena, dels jardins del Piquío o la platja del Sardinero, però el temps atmosfèric no es pot triar i l’altre sempre és massa curt.
També vam visitar la catedral i la cripta, per mi més bonica i interessant que la primera, en la que el senyor encarregat de vigilar que no es fessin fotografies actuava amb un zel que semblava que se li escapava un tros de vida cada vegada que algú s’atrevia a disparar la càmera.

Interior de l'Església de Castro Urdiales

Castro Urdiales va ser un dels nostres últims destins. La nostra atenció es va dirigir a la part antiga de la població, amb el port, el castell de Santa Anna i el far, l’Església de la Assumpció i el pont Medieval.
A l’arribar a la porta principal el nostre guia va començar a fer la seva explicació de costum tot citant una sèrie de dates i dades, molt interessants, però de les que un no se’n recorda un cop acabada la mateixa. Quan un integrant d’un altre grup es va dirigir a nosaltres tot dient-nos que aquell senyor, el guia, ens enganyava i que el que deia no era veritat. Aquí va començar una discussió entre un i l’altre que va acabar quan ens van dir que havíem d’esperar i vam anar a passejar pel voltant de l’església i per sobre el pont medieval que més tard veuríem des de baix.

Port i pont medieval a Castro Urdiales

L’interior de l’església amb una sèrie de columnes, arcs i arcbotants que es creuaven feien un gran efecte sota la llum que entrava pels finestrals i l’artificial que encenia i apagava, segons el que ens explicava, un guia, voluntari parroquial, que a més a més ens deixava fer fotografies.

M’agradaria tornar a Cantàbria per tal de poder gaudir amb més tranquil•litat dels seus paisatges i de passejar amb més calma pels carrers de les seves ciutats, encara que, com els de Santander, el passeig marítim de Santoña i algunes més, portin noms i cognoms que només recordin una part dels que van protagonitzar els fets del nostre passat històric d’abans de la democràcia.