L'olivera escatida
L'olivera el dia de la nevadaFa una colla d’anys varem decidir plantar una olivera al jardí de casa, per la bellesa de la seva forma i pel que representa dins la cultura del nostre país. És un arbre que m’ha agradat des de petit, potser perquè era fàcil enfilar-s’hi i un cop a dalt les branques no es trencaven així com així. M’agraden les seves soques recargolades, les seves fulles platejades que mogudes per la tramuntana formaven com un mar d’onades al extensos olivars (nosaltres en dèiem olivets) de la meva infantesa, abans del fred de 1956. També m’agrada en l’època de floració; la multitud de flors petites i blanques n’omplen el seu brancatge tot esperant la seva lenta transformació en els fruits portadors de l’oli.
El que no m’agradava abans era la recol·lecció de les olives, ja en vaig escriure alguna cosa no fa gaire temps (“Anar a collir olives 7/11/09)” . Tampoc m’agrada haver d’anar-les collint ara, ja que amb la producció d’una sola olivera no es poden dur enlloc per tal d’extreure’n una mica d’oli i la quantitat de productes químics amb que s’han de ruixar per tal de salar-ne alguna tampoc compensa per cap costat.
He sortit a parlar de l’olivera al observar-la després de l’escatida de fa pocs dies tot contrastant la seva imatge amb la de l’última nevada. L’olivera és per mi un arbre perfecte que han lloat i descrit cantants i escriptors. Dues mostres que ho confirmen: Joan Manuel Serrat i Josep Pla.
El que no m’agradava abans era la recol·lecció de les olives, ja en vaig escriure alguna cosa no fa gaire temps (“Anar a collir olives 7/11/09)” . Tampoc m’agrada haver d’anar-les collint ara, ja que amb la producció d’una sola olivera no es poden dur enlloc per tal d’extreure’n una mica d’oli i la quantitat de productes químics amb que s’han de ruixar per tal de salar-ne alguna tampoc compensa per cap costat.
He sortit a parlar de l’olivera al observar-la després de l’escatida de fa pocs dies tot contrastant la seva imatge amb la de l’última nevada. L’olivera és per mi un arbre perfecte que han lloat i descrit cantants i escriptors. Dues mostres que ho confirmen: Joan Manuel Serrat i Josep Pla.
Serrat, en la primera estrofa de la cançó ´”L’olivera” canta:
Pel pujol
on surt el sol
cada matí de primavera
desafiant
grop i llevant,
hi trobareu una olivera.
Ja fa molts anys
sels seus afanys
amb ella un home va fer créixer.
Diu que eren cent
arbres al vent
l’orgull d’aquell que els va fer néixer.
I Pla va escriure:
"Cap arbre no guanya l’olivera en noblesa. Cap altre no la iguala en gravetat senyorial i en claror pensativa. Es fa enormement vella. Malgrat la seva aguda sensibilitat sorprèn la seva resistència als accidents. És eviterna i d’una indescriptible sobrietat. Viu en els terrenys de secà més misèrrims. En el paisatge cataclismàtic de Cadaqués es dóna admirablement. Només la fascinació d’aquest arbre pot explicar els milions i milions d’hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres. Ara, el color eclesiàstic del seu fruit sembla augmentar la gravetat de la seva fosforescència pensativa."
"Cap arbre no guanya l’olivera en noblesa. Cap altre no la iguala en gravetat senyorial i en claror pensativa. Es fa enormement vella. Malgrat la seva aguda sensibilitat sorprèn la seva resistència als accidents. És eviterna i d’una indescriptible sobrietat. Viu en els terrenys de secà més misèrrims. En el paisatge cataclismàtic de Cadaqués es dóna admirablement. Només la fascinació d’aquest arbre pot explicar els milions i milions d’hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres. Ara, el color eclesiàstic del seu fruit sembla augmentar la gravetat de la seva fosforescència pensativa."
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada