Abans
DesprésAl nostre entorn més proper hi podem trobar racons insospitats. Llocs pels que hi podem passar pel costat sense donar-nos-en compte quan circulem per les carreteres que uneixen els nostres pobles. Fa pocs dies en Josep Mª Farreró em va acompanyar a dos d’aquests paratges situats al costat de la carretera que va de Pals a Peratallada.
A la dreta, en direcció a Fontclara, en un prats envoltats de pins, garrigues i alguna olivera creixen una munió de lliris grocs i blaus que fan goig de veure, si s’ensopega el moment de màxima floració. El dia que nosaltres hi vam anar ja havia passat una mica però tot hi així vam poder copsar alguns racons que encara conservaven part la seva força i color.
Reculant per allà on havíem vingut vam deixar el cotxe. Després de la cruïlla i per un ample camí de terra, dins el terme de Palau-sator, ens vam dirigir cap uns canyissos que de lluny ja feien pensar que ens trobàvem en uns aiguamolls. Es tractava de l’estany de Boada. El 1991 el biòleg Ramon Fortià, un dels defensors històrics dels Aiguamolls del Baix Empordà havia comprat una de les cubetes de l’estany per tal d’adaptar el terreny i mantenir-lo permanentment inundat. Amb l’oposició de l’Ajuntament, els tribunals van donar-li la raó i va poder dur a terme el seu projecte.
L’estany és un bon punt per observar ocells i sembla que s’inclourà en el futur Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter. El dia que hi vam anar ja vam poder veure-hi força moviment, sobretot parrelles d’ànecs. Els canyissos encara estaven secs, però quan recuperin la verdor serà agradable poder-hi tornar.
Ara ha estat noticia per la tala de tot una filera d’arbrers i bosc de ribera d’un dels laterals de l’estany que formava un camí ombrívol que la gent utilitzava per passejar-hi i on els ocells es refugiaven. Fortià diu que ara els tamarius i freixes que hi havia tardaran almenys quaranta anys a tornar créixer i que ja ha denunciat els fets. Els troncs van aparèixer al camp del costat, el propietari del qual ja havia ordenat a Fortià que eliminés els arbres. Ell s’hi va negar perquè l’escriptura deixa clar que l’espai és de la seva propietat.
Si mirem les fotografies del començament, publicades a El Punt comarques Gironines del dia 09-02-2010 veurem la diferència entre l’abans i el després de la tala dels arbres. Sembla mentida que encara hi hagi gent que tinguin un menyspreu tan gran per la natura i tot el que pugui fer gaudir a l’altra gent.
A la dreta, en direcció a Fontclara, en un prats envoltats de pins, garrigues i alguna olivera creixen una munió de lliris grocs i blaus que fan goig de veure, si s’ensopega el moment de màxima floració. El dia que nosaltres hi vam anar ja havia passat una mica però tot hi així vam poder copsar alguns racons que encara conservaven part la seva força i color.
Reculant per allà on havíem vingut vam deixar el cotxe. Després de la cruïlla i per un ample camí de terra, dins el terme de Palau-sator, ens vam dirigir cap uns canyissos que de lluny ja feien pensar que ens trobàvem en uns aiguamolls. Es tractava de l’estany de Boada. El 1991 el biòleg Ramon Fortià, un dels defensors històrics dels Aiguamolls del Baix Empordà havia comprat una de les cubetes de l’estany per tal d’adaptar el terreny i mantenir-lo permanentment inundat. Amb l’oposició de l’Ajuntament, els tribunals van donar-li la raó i va poder dur a terme el seu projecte.
L’estany és un bon punt per observar ocells i sembla que s’inclourà en el futur Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter. El dia que hi vam anar ja vam poder veure-hi força moviment, sobretot parrelles d’ànecs. Els canyissos encara estaven secs, però quan recuperin la verdor serà agradable poder-hi tornar.
Ara ha estat noticia per la tala de tot una filera d’arbrers i bosc de ribera d’un dels laterals de l’estany que formava un camí ombrívol que la gent utilitzava per passejar-hi i on els ocells es refugiaven. Fortià diu que ara els tamarius i freixes que hi havia tardaran almenys quaranta anys a tornar créixer i que ja ha denunciat els fets. Els troncs van aparèixer al camp del costat, el propietari del qual ja havia ordenat a Fortià que eliminés els arbres. Ell s’hi va negar perquè l’escriptura deixa clar que l’espai és de la seva propietat.
Si mirem les fotografies del començament, publicades a El Punt comarques Gironines del dia 09-02-2010 veurem la diferència entre l’abans i el després de la tala dels arbres. Sembla mentida que encara hi hagi gent que tinguin un menyspreu tan gran per la natura i tot el que pugui fer gaudir a l’altra gent.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada