Ara fa un mes just havia de mirar on posava els peus, ben tapat amb gorra i bufanda, tot caminant pels carrers de Brusel·les, mentre uns borralls de neu s’anaven enganxant a la meva indumentària. Qui m’havia de dir que aquestes extravagàncies pròpies de països situats més al nord, al nostre continent, es reproduirien al cap de pocs dies, ja ben entrat el mes de març, a casa nostra i multiplicades amb exageració.
Allà podíem refugiar-nos a qualsevol local per refer-nos de les temperatures sota zero tot prenent una bona xocolata calenta amb uns gofres acabats de fer. Aquí havíem de fer cues llarguíssimes per tal d’aconseguir una mica de pa o qualsevol aliment que no haguessis tingut la precaució de tenir emmagatzemat a algun racó de casa, tot procurant que no s’esqueixés alguna branca dels arbres que et trobaves o et caigués al cap una part del ràfec de les teulades quan t’arramblaves massa a les parets per tal de no relliscar.
Allà, quan estàvem cansats i enfredorats anàvem a l’hotel i ens refèiem de tots els inconvenients. Aquí estàvem cansats de no poder refer-nos amb cap dels mitjans als que estem acostumats, tot i les excursions a cases de parents i amics més afortunats que tinguessin llar de foc o que la cuina funcionés amb gas butà.
Avui, que per alguns tot ja ha passat, que hem escoltat totes les bajanades possibles a la radio i a la televisió per part dels responsables de què això no hagués estat tant greu i que veiem entrar els raigs de sol per les finestres de casa, mentre encara queden moltes taques blanques pels carrers, camps i voreres i sentim degotar les canaleres dels nostres teulats, que demà seran caramells de gel, comencem a sentir l’olor de la primavera.
Primavera anunciada per les flors de l’albercoquer que tinc al jardí i que aixequen una mica l’ànim encara que miri els efectes de la tempesta al meu voltant, amb tot el que quedarà per fer. Però com que, tal com diu el refranyer: “Any de neu, any de bé de Déu”, esperem que per un o altre costat la dita es compleixi.
Allà podíem refugiar-nos a qualsevol local per refer-nos de les temperatures sota zero tot prenent una bona xocolata calenta amb uns gofres acabats de fer. Aquí havíem de fer cues llarguíssimes per tal d’aconseguir una mica de pa o qualsevol aliment que no haguessis tingut la precaució de tenir emmagatzemat a algun racó de casa, tot procurant que no s’esqueixés alguna branca dels arbres que et trobaves o et caigués al cap una part del ràfec de les teulades quan t’arramblaves massa a les parets per tal de no relliscar.
Allà, quan estàvem cansats i enfredorats anàvem a l’hotel i ens refèiem de tots els inconvenients. Aquí estàvem cansats de no poder refer-nos amb cap dels mitjans als que estem acostumats, tot i les excursions a cases de parents i amics més afortunats que tinguessin llar de foc o que la cuina funcionés amb gas butà.
Avui, que per alguns tot ja ha passat, que hem escoltat totes les bajanades possibles a la radio i a la televisió per part dels responsables de què això no hagués estat tant greu i que veiem entrar els raigs de sol per les finestres de casa, mentre encara queden moltes taques blanques pels carrers, camps i voreres i sentim degotar les canaleres dels nostres teulats, que demà seran caramells de gel, comencem a sentir l’olor de la primavera.
Primavera anunciada per les flors de l’albercoquer que tinc al jardí i que aixequen una mica l’ànim encara que miri els efectes de la tempesta al meu voltant, amb tot el que quedarà per fer. Però com que, tal com diu el refranyer: “Any de neu, any de bé de Déu”, esperem que per un o altre costat la dita es compleixi.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada