El Manneken Pis disfressatLa “Gran Place” .és un dels al·licients més importants que té Brussel·les. Situar-te al bell mig i anar observant les diferents edificacions és tot un espectacle. Per mirar d’identificar-los vam obrir la guia i en Pepe, com sempre sol fer, ens va anar llegint el més important de cadascun d’ells, mentre ens arreceràvem i embolcallàvem amb les bufandes.
Un cop refets del fred i ben alimentats vam anar descobrint tot el que els diferents establiments comercials ens oferien, sobretot les xocolateries, amb uns aparadors que et demanaven que tastessis els seus productes únics i famosos al món sencer. Sembla que el centre del mercat mundial del cacau és Londres, només Bèlgica té certs drets adquirits des del temps que el Rei Leopold tenia el Congo com la seva finca particular. Sobre aquest tema recomano el llibre de Bernardo Atxaga “Set cases a França”, amb el que passareu una bona estona.
Després de voltar una bona estona, tot observant, també, els diferents murals pintats a les parets sobre personatges famosos dels còmics belgues i sense oblidar el famós Manneken Pis, del qual per ser carnaval només se’n podia veure el rajolí del pipi, si la gran quantitat de gent del seu voltant et deixaven veure, vam anar parar a les Galeries de St-Hubert on una força imperiosa ens va xuclar dins d’un dels molts establiments que ens oferien la millor manera de fer-nos passar el fred i la gana, que ja tornaven a despuntar: un vas de xocolata calenta i els gofres. Aquests pastissos rectangulars amb vint quadrets empolsinats de sucre llustre o plens de fruites o bé de més xocolata, negra i espessa, van ser la nostra temptació diària.
L’endemà al matí el nostre primer objectiu va ser l’Atòmium, un dels símbols de la capital belga, que construïda el 1958, havia de durar només sis mesos. Aquesta vegada no ens vam aventurar i el metro ens hi va portar i tornar. Des de la última bola del cristall de ferro gegant, que representa l’estructura, vam poder observar una ciutat completament nevada estesa als nostres peus..
Amb els peus a peu pla, altra vegada, vam visitar l’esglèsia del “Sacré-Coeur, situada al bell mig d’un parc que vam travessar de cap a cap mentre s’ajuntaven la neu de terra i la que va començar a caure altra vegada. La basílica és un edifici modern, enorme, el cinquè del món del seu gènere, especial per a grans celebracions com la visita del Papa en dues ocasions. El que ens va cridar més l’atenció va ser el Restaurant- Spectacle que hi ha a la planta baixa. Sembla que una cosa i l’altre no lliguin gaire. Nosaltres vam anar a dinar a un lloc no tan sofisticat i segur que a més bon preu, encara que mai se sap...!
Un cop refets del fred i ben alimentats vam anar descobrint tot el que els diferents establiments comercials ens oferien, sobretot les xocolateries, amb uns aparadors que et demanaven que tastessis els seus productes únics i famosos al món sencer. Sembla que el centre del mercat mundial del cacau és Londres, només Bèlgica té certs drets adquirits des del temps que el Rei Leopold tenia el Congo com la seva finca particular. Sobre aquest tema recomano el llibre de Bernardo Atxaga “Set cases a França”, amb el que passareu una bona estona.
Després de voltar una bona estona, tot observant, també, els diferents murals pintats a les parets sobre personatges famosos dels còmics belgues i sense oblidar el famós Manneken Pis, del qual per ser carnaval només se’n podia veure el rajolí del pipi, si la gran quantitat de gent del seu voltant et deixaven veure, vam anar parar a les Galeries de St-Hubert on una força imperiosa ens va xuclar dins d’un dels molts establiments que ens oferien la millor manera de fer-nos passar el fred i la gana, que ja tornaven a despuntar: un vas de xocolata calenta i els gofres. Aquests pastissos rectangulars amb vint quadrets empolsinats de sucre llustre o plens de fruites o bé de més xocolata, negra i espessa, van ser la nostra temptació diària.
L’endemà al matí el nostre primer objectiu va ser l’Atòmium, un dels símbols de la capital belga, que construïda el 1958, havia de durar només sis mesos. Aquesta vegada no ens vam aventurar i el metro ens hi va portar i tornar. Des de la última bola del cristall de ferro gegant, que representa l’estructura, vam poder observar una ciutat completament nevada estesa als nostres peus..
Amb els peus a peu pla, altra vegada, vam visitar l’esglèsia del “Sacré-Coeur, situada al bell mig d’un parc que vam travessar de cap a cap mentre s’ajuntaven la neu de terra i la que va començar a caure altra vegada. La basílica és un edifici modern, enorme, el cinquè del món del seu gènere, especial per a grans celebracions com la visita del Papa en dues ocasions. El que ens va cridar més l’atenció va ser el Restaurant- Spectacle que hi ha a la planta baixa. Sembla que una cosa i l’altre no lliguin gaire. Nosaltres vam anar a dinar a un lloc no tan sofisticat i segur que a més bon preu, encara que mai se sap...!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada