La nostra arribada a BrugesA primera hora de la tarda vam començar a anar a la “Gare du Midi” , després de recollir les maletes a l’hotel i d’haver-nos assabentat dels horaris corresponents a fi de traslladar-nos a Bruges, ciutat de la que teníem molt bones referències. Només hi ha una hora des de Brussel·les, en el transcurs de la qual ens van trucar des de casa per tal d’estar segurs que no ens havia passat res en el greu accident ferroviari ocorregut a Bèlgica aquell mateix dia al matí.
Continuant amb les nostres ganes de caminar vam preguntar com arribar a l’hotel. Ens van dirigir a una de les torres de la ciutat que s’albirava, entre moltes d’altres, al mig de les branques dels arbres secs d’un gran parc i de les volves de neu que van començar a caure en abundància. Abrigats com cada dia i arrossegant les maletes en mig del mal temps, després de molt preguntar vam encertar la torre adequada i , als seus peus, el nostre hotel.
La torre o campanar en qüestió és el Belfort, el símbol de la ciutat i al costat de la plaça principal. Més cèntric impossible. Ja començava a ser fosc i què millor que buscar un bon local per agafar ànims abans de fer una passejada i retirar-nos a l’hotel. Primer, la nostra admiració per la plaça, plenament il·luminada i amb tots els establiments guarnits, fins i tot una mica “horterament”, per celebrar Sant Valentí. La xocolata calenta i els gofres van tornar a lluir damunt les nostres taules i tot ho vam veure diferent.
L’endemà lluïa el sol. La plaça tenia un aspecte totalment diferent i vam poder admirar-la tal com es mereixia. A pocs metres una altra plaça, una mica més petita, la del Burg ens esperava, magnífica també, amb l’església de la Santa Sang, una basílica amb una façana esplèndida on diu que es conserven unes gotes de la Sang de Crist. Al costat més llarg de la plaça, a l’edifici de l’ajuntament vam poder admirar l’anomenada “sala gòtica”.
Però el més interessant de Bruges és endinsar-se pels seus carrerons, travessar els innombrables ponts, aturar-se en tots els racons per tal de contemplar les perspectives que a cada moment s’ofereixen als nostres ulls, amb l’afegit de la blancor de la neu que decora baranes i teulades i que en molts jardins encara no s’ha trepitjat. Tornar-hi al bon temps deu ser com anar a una ciutat completament diferent.
Va ser un luxe dinar en un restaurant de la plaça del mercat, en front de la torre Belfort, al costat dels vidres, tot contemplant els edificis que brillaven amb el sol. Aquesta vegada va tocar menjar musclos, tal com es preceptiu fer-ho al menys una vegada. No trobo que lliguin gaire amb les patates fregides que sempre els acompanyen però es veu que són inseparables. Si més una bona cervesa belga ho fa lligar tot.
Continuant amb les nostres ganes de caminar vam preguntar com arribar a l’hotel. Ens van dirigir a una de les torres de la ciutat que s’albirava, entre moltes d’altres, al mig de les branques dels arbres secs d’un gran parc i de les volves de neu que van començar a caure en abundància. Abrigats com cada dia i arrossegant les maletes en mig del mal temps, després de molt preguntar vam encertar la torre adequada i , als seus peus, el nostre hotel.
La torre o campanar en qüestió és el Belfort, el símbol de la ciutat i al costat de la plaça principal. Més cèntric impossible. Ja començava a ser fosc i què millor que buscar un bon local per agafar ànims abans de fer una passejada i retirar-nos a l’hotel. Primer, la nostra admiració per la plaça, plenament il·luminada i amb tots els establiments guarnits, fins i tot una mica “horterament”, per celebrar Sant Valentí. La xocolata calenta i els gofres van tornar a lluir damunt les nostres taules i tot ho vam veure diferent.
L’endemà lluïa el sol. La plaça tenia un aspecte totalment diferent i vam poder admirar-la tal com es mereixia. A pocs metres una altra plaça, una mica més petita, la del Burg ens esperava, magnífica també, amb l’església de la Santa Sang, una basílica amb una façana esplèndida on diu que es conserven unes gotes de la Sang de Crist. Al costat més llarg de la plaça, a l’edifici de l’ajuntament vam poder admirar l’anomenada “sala gòtica”.
Però el més interessant de Bruges és endinsar-se pels seus carrerons, travessar els innombrables ponts, aturar-se en tots els racons per tal de contemplar les perspectives que a cada moment s’ofereixen als nostres ulls, amb l’afegit de la blancor de la neu que decora baranes i teulades i que en molts jardins encara no s’ha trepitjat. Tornar-hi al bon temps deu ser com anar a una ciutat completament diferent.
Va ser un luxe dinar en un restaurant de la plaça del mercat, en front de la torre Belfort, al costat dels vidres, tot contemplant els edificis que brillaven amb el sol. Aquesta vegada va tocar menjar musclos, tal com es preceptiu fer-ho al menys una vegada. No trobo que lliguin gaire amb les patates fregides que sempre els acompanyen però es veu que són inseparables. Si més una bona cervesa belga ho fa lligar tot.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada