Stieg Larson

I dos volums més

Qui no ha sentit a parlar d'aquest escriptor suec? A qui no li han preguntat: "Quina part de Milenium estas llegint ?" Jo el vaig descobrir a les planes d'un dominical quan es va publicar la primera part de la trilogia i es comentava que en Larson s'havia mort després d'entregar l'obra al seu editor. Això sol ja et predisposava a començar-lo a llegir.

Al cap de poc el vaig veure al menjador de la meva filla i en vaig llegir les primeres planes, esperant que ella l'acabés per pasar-me´l i poder-ne continuar la lectura. El tercer volum l'hem anat llegint alternativament. Jo l'he acabat primer gràcies a la seva benevolència.

És una novel·la negra, moderna, que es llegeix bé. Tampoc és res de l'altre món. Jo trobo molt més interessants les del seu compatriota Henning Mankell. Pot ser si en Larsson hagués tingut l'oportunitat d'escriure més àmpliament ara la meva opinió també canviaria. Tot i així és una obra ideal per passar llargues estones assegut al sofà llegint les desgràcies de la Lisbeth Salander. No és una trilogia per llegir-la estirat al llit, el pes de les set o vuit-centes planes de cada llibre et trenquen els braços

De totes maneres fa por pensar amb la vulnerabilitat de les institucions i amb el que poden aconseguir quatre ments pertorbades per tal d'arribar als seus objectius. Encara que sigui una novel·la hem de ser conscients que la realitat supera sempre, per molt, a la ficció.