dijous, 30 de juliol del 2009

Un juliol atípic


S'acaba el mes de juliol. Mai havia passat un mes estiuenc com aquest, sense res que em fes diferenciar un dia de l'altre. Només les alteracions del número que marca la pressió arterial del meu cos, matí, migdia i vespre han afectat la monotonia diària, amb algun ensurt de tant en tant.

Les llargues caminades, motiu de molts dels meus escrits, s'han convertit en passejadetes de no gaire més de 4 quilòmetres per la carretera d'Esclanyà cada capvespre. El moment alegre d'aquesta estona ha consistit en l'observació de la posta de sol per sobre dels rostolls dels camps segats tot comentant que cada dia acaba abans la seva trajectòria.

Com a trencament de la rutina diària les visites al Centre Mèdic per fer exercicis de rehabilitació per tal de solucionar la tendinitis al braç esquerra, que s'ha ajuntat a les celebracions i que no m'ha deixat dormir la major part del dies han estat un bon complement.

Un mes d'estiu sense cap àpat al voltant de la piscina per poder-lo gaudir completament. Un mes d'estiu sense assistir a cap concert, espectacle o esdeveniment especial que solien posar un puntet de sal als llargs dies estiuencs. Però com que m'han prescit una dieta asódica, aquesta ordre s'ha estès a molts àmbits de la meva existència.

Com es pot veure un panorama estiuenc esperançador que ha culminat avui amb la instal·lació en el meu cos d'un d'aquells aparells que controlen l'activitat cardíaca durant vint-i-quatre hores, al que s'ha d'adjuntar la llista del que vas fent durant tot aquest temps per tal de poder-ne fer les comparacions oportunes.

Sort de les lectures, interrompudes per llargues estones en el món dels somnis. Sort de les pel·lícules de la televisió que m'han ajudat a arribar a l'hora d'anar al llit. Sort de les plantes del jardí que tenien set i s'havien de regar. Sort dels amics i amigues que s'han interessat per la meva salut, que m'han trucat o m' han vingut a visitar. Sort, molta sort, de les persones de casa que tinc en tot moment al meu costat.


1 comentari :

mamainès ha dit...

Bon dia Joan,el juliol ja s'acabat. Ja vaig seguint el teu blog encara que no comenti cada vegada l'altre dia vaig emocionar-me amb el comentari d'Egipte, per mi també va ser com un som-ni poder anar-hi.
Avui també he obert el blog de la Nuria, la tenim al Canada ella no para, ja li dic que aprofiti ara que pot.
Desitjo que les teves caminades s'allarguin i ara veus la posta de sol pero espero l'hivern per tornar a veure les sortides tots junts.