Strauss

(L'auditori de Girona)

Dins el món de la música dita Clàssica ja sé que Johann Strauss no és un dels millors exponents però si un dels més populars. Sobretot els seus valsos s'han escampat per tots els racons del nostre àmbit cultural. Personalment m'ha agradat sempre escoltar-los i sobretot ballar-los. Quan en una festa sonen les primeres notes d'un vals, encara que aquell dia no tingui gaires ganes de moure'm, els peus sembla que se m'independitzin i vagin estirant cap a la pista de ball a la resta del cos i el de la parella corresponent posant-se a donar voltes i més voltes seguin el ritme de les seves notes.

Com molta altra gent, una de les activitats preferides del primer dia de l'any és escoltar el Concert d'Any Nou retransmés per televisió des de la Sala Dorada de la Musikverein de Viena. L'ambient que es crea allà dins sembla que t'envolti mentre estas assegut al sofà de casa i et transporti a la mateixa Viena. L'Orquestra Filarmónica de Viena desgrana una peça darrera l'altre sota la batuta del director de torn, mentre les càmeres es van traslladant d'un racó a l'altre de la sala, a través d'algun paissatge o seguint les passes d'un ballet pels salons d'algun palau austríac.

Com m'agradaria poder assistir a aquest espectacle en directe! Ja sé que és practicament impossible. Les entrades d'aquest 2008 ja estan venudes des del mes de gener i els preus son quasi prohibitius, però l'esperança mai es perd. Quantes coses hi ha en aquesta vida que es veuen practicament impossibles, però arriba un dia en què canvien les circumstàncies i com per art de magia es fan realitat?

Un es pot preguntar perquè parlo d'aquest concert ara a finals de març? Doncs perquè vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert semblant a l'Auditori de Girona. Era la primera vegada que entrava a aquesta sala. Des del primer moment m'hi vaig sentir còmode. La nostra localitat estava situada a l'anfiteatre (les nostres eren de les últimes entrades que quedaven), però es dominava tot el recinte i es sentia perfectament.

L'estructura del concert era calcada del de Viena: L'Orquestra Filarmónica K&K, amb una seixantena de músics, un director amb molta marxa, el ballet dirigit per una coreógrafa que també ho havia fet per les transmisions de televisió, una soprano excel·lent i l'acabament que tothom esperava: "El Danubi blau" i "La Marxa Radetzky". No es pot demanar més.

Va ser una vetllada extaordinaria. Tancant els ulls et senties transportat a la Sala Dorada de Viena, però si els obries constataves que podies gaudir de tot allò en una altra sala també magnífica, al nostre país, practicament al costat de casa.