Darrera la parafernàlia d'unes eleccions com les que acabem de patir hi queden les petites històries de cadascun dels electors, de cadascun dels vots i de cadascuna de les abstencions. M'agradaria deixar constància de dues d'elles. Senzilles, però que no varen deixar de preocupar a les seves protagonistes, dues dones d'edats molt diferents. Una d'elles amb més motiu, però, com sempre es diu, tothom es sent de lo seu. A primeres hores del matí, quan feia poc que havien obert els col·legis electorals, una mare d'uns cinquanta anys ens pregunta si és veritat que l'abstenció va a favor d'un o l'altre dels contendents, tal com li acaba d'explicar una altre persona. Nosaltres li fem l'aclariment oportú sobre la falsetat d'aquesta afirmació i ella ho aprofita per explicar-nos que aquesta vegada no anirà a votar. " Per la X...", ens diu tot referint-se a una filla seva de dinou anys, amb sídrome de Down.
Davant la nostra extranyesa i amb llàgrimes als ulls ens explica que en les anteriors eleccions autonòmiques la X... va anar a votar amb molta il·lusió; acabava d'arribar a la majoria d'edat.
En el transcurs d'aquest últim any l'han hagut d'incapacitar per poder-ne seguir tenint la custòdia paterna i així evitar possibles complicacions. Aquesta incapacitació, però, és la que li treu el dret a exercir el vot i la mare no sap com justificar-se davant la filla per fer-li veure que els pares tenen dret a fer-ho i ella no. No va advertir aquesta possibilitat fins que la X... va exclamar davant d'un d'els anuncis electorals a la televisió: "Aquest és el que jo votaré". Ja era massa tard per buscar una ajuda a fi d'aclarir amb la filla el que havia de passar.
Ja havent dinat, sona el telèfon com cada diumenge. La senyora gran que resideix al geriàtric es comunica amb la seva neboda per explicar-li com han anat els últims dies de la setmana. Com sempre està atribulada per un motiu o l'altre. Aquesta vegada les eleccions en són el motiu indirecte.
El comentari d'una de les empleades en va ser la causa. La senyora, de més de vuitanta-cinc anys, anava a votar acompanyada d'un "jove" de més de setanta, que sempre s'ofereix voluntari per aquests afers i per triar la parareta adequada, al mateix temps. Al veure'ls marxar la noia, per fer una gracieta, li diguè: "Que ben acompanyada que va amb el seu "novio". Aquesta última paraula, "novio", va ser la que va desencadenar l'atribulació o l'enfadament. No hi varen fer res els intents de la neboda per treure-hi importància. Amb les coses del sexe, encara que sigui de molt lluny, no s´hi pot jugar.
Així veiem que amb un motiu o l'altre poden sorgir petites o grans històries, que ens poden entristir, enfadar o fer sorgir un somriure, segons el punt de vista de cadascú.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada