Menjar bé

Per menjar bé no s'han de fer àpats pantagruèlics com els de les festes majors d'abans o algunes celebracions o costellades de l'actualitat on l'alcohol també hi té un paper important i de vegades excessiu.Per menjar bé jo entenc dues possibilitats:

- Fer una dieta equilibrada d'acord a les necessitats del nostre cos.

- Fer un àpat cuidat, pensat. Tenint en compte la qualitat dels ingredients. Amb uns vins que lliguin amb cada plat. Sense descuidar la presentació i en un entorn adequat.

A casa procurem lligar les dues coses Cada setmana, mirem de combinar els aliments bàsics. Abans d'anar a comprar solem fer els menús per a cada dia. Normalment els fa la meva dona, però algunes vegades jo també hi col·laboro. Les pastes, l'arròs, els llegums, les verdures, les fruites, la carn, els ous, el peix i els làctics. Uns més i altres menys, d'una manera o de l'altre, tots hi tenen cabuda.

Ja no s'hauria ni de esmentar, però la majoria d'aquestes menges no es poden portar a taula tal com surten de la parada o de la botiga. Hi ha d'haver algú que les prepari, les cuini i les presenti. És molt fàcil , tot i la varietat, comprar els plats cuinats, precuinats o congelats; després amb el microones dos minuts i a taula. No dic que de vegades no ho fem. Va bé tenir alguna cosa al congelador per imprevistos, falta de temps, etc. Per norma a casa CUINEM. Si, cuinem amb majúscules.

Cuinem, amb l'atenció i delicadesa adequades, des dels plats més senzills als més sofisticats. Des d'una verdura a una carn a la brasa, fins una amanida de formatge de cabra, amb bacó i pinyons amb oli, vinagre de mòdena, mel i mostassa a unes cuixetes de pollastre desossades i farcides amb botifarra i marisc, embolcallades de pernil salat.

La meva dona en sap molt de cuinar. Molts plats de la cuina tradicional catalana els va aprendre de la meva mare, que era una gran cuinera i d'altres, com una fabulosa crema catalana, de la seva, que per motius de feina no va poder dedicar-hi tant però també en sabia. Davant d'aquest panorama em tocava aprendre'n. Ja m'havia agradat des de sempre i alguna cosa havia fet amb força encert, no és per dir-ho.

Un dia, amb l' Albert, el meu gendre, vam decidir apuntar-nos als cursets de cuina que organitza l'Aula Gastronòmica del Baix Empordà. Em sembla que en vam fer quatre. Allà, de la mà de l'Oriol, un cuiner jove i amb empenta, junt amb altre gent, vam aprendre un conjunt de tècniques i de diferents plats que ens ha servit per agafar gust a l'art, no en dubteu és un art, de cuinar.

A casa sempre ha vingut força gent a menjar: familiars, amics nostres, amics dels nostres fills, estrangers durant intercanvis culturals... Quan encertem un menú el solem repetir durant una temporada, si els comensals no ho són, de repetits. després l'oblidem, el reemplacem per un altre i al cap d'un temps torna a sortir en alguna celebració.

Després de la desaparició dels meus sogres i amb la finalitat de que la família no es disgregués, la meva dona va decidir recuperar el dinar de Sant Esteve, que feia anys que no el fèiem tots plegats. Amb la meva família no hi havia problema, érem la meva mare i jo, però a la seva són vuit germans, més les cunyats , cunyades, nebots i parelles respectives. Algun any havíem arribat a ser prop de trenta. Tots enquibits al menjador de casa, després de treure'n tot el que destorbava per donar lloc a les taules. L'àpat l'hem preparat sempre nosaltres dos i de veritat que ens surt força arregladet.

Una de les parts dels dinars que hem procurat elaborar també nosaltres són les postres. Tot tipus de coques i pastissos, panellets, garoines de xocolata, crema i sobretot flam. El flam que fa la meva dona té una acceptació extraordinària. També anem a la pastisseria, que ni ha de molt bones, sobretot a comprar brunyols, com diem a l'Empordà; des d'un fracàs en la seva elaboració, ja fa molts anys, vam decidir comprar-los cada vegada que en volem menjar i no tenir-ne un gavadal de fets per anar tirant del tros, tal com és costum.

Després de la inauguració de la piscina, ja fa cinc estius, la meva especialitat quan tenim convidats i algunes vegades si no en tenim també, és la paella. Una paella assegurada, fins ara no ha fallat mai, que em va ensenyar un company de feina, en Francesc Pacheco, que no li agrairé mai prou. Una paella sense ceba, ni all, que sempre es posa bé i que per ara sempre ha agradat a tothom. I pobre del que digui que no!

Com que parlar de menjar fa venir gana ho haurem de deixar per una próxima ocasió, i com diuen a la TV "en el pròxim programa parlarem de restaurants". Bon profit!