Caminar

Després de nodrir l'esperit amb unes bones lectures cal que també el cos hi estigui en consonàn- cia. No parlo de nodrir-lo amb uns bons àpats plens de tota classe d'exquisiteses, parlo de nodrir-lo amb l'exercici físic, que també és una bona manera de fer-ho.

Jo sempre he estat un negat per tota classe d'esports, fins hi tot, no em va vergonya dir-ho, no he aconseguit aprendre a nadar. Això que ho he intentat. El terror que tinc a l'aigua, més ben dit a la sensació de no poder respirar, és superior a les meves forces. Tampoc va aconseguir ningú que saltés els aparells de gimnàstica, ni a la mili, això que la vaig fer a la legió.

I quina manera hi ha de fer exercici físic més fàcil que el caminar? Doncs aquesta és la que he adoptat des de sempre.

Als 52 anys, gràcies a en Josep Mª Soler, ens va venir la dèria de pujar muntanyes, juntament amb la meva dona. Començant pel Canigó, a raó d'un cim cada any, vam arribar a pujar a dos tres mil. Va arribar un moment que els recorreguts es van complicar i vaig dir prou.

A l'any següent, juntament amb el matrimoni Pujol-Fuster de Torroella de Montgrí i amb la Cèlia Savalls vam decidir fer un tros del "Camino de Santiago". Amb deu quilos a l'esquena vam anar-hi des de León . Durant tretze dies, a raó de 25 Km. diaris, vam recórrer els aproximadament 325 que separen les dues ciutats. Una experiència inoblidable.

Quan em vaig jubilar, ara fa quatre anys, vaig decidir que no em podia quedar assegut la majoria d'hores del dia llegint, mirant la televisió o davant de l'ordinador. M'havia de moure, i vaig començar a caminar. Cada dia anava de casa meva a Tamariu. Arribava a la platja, tocava l'aigua i cap a casa altra vegada, tot plegat al voltant de set quilòmetres. Això ho vaig fer unes cent vegades, tinc la mania de contar-ho tot. Davant la monotonia vaig decidir fer el mateix direcció Llafranc.

Al cap de poc vaig posar-me en contacte amb un grup, també jubilats, que com jo sortien a caminar tot sovint. A partir d'aquí caminar es va convertir en una religió. Cada dia de la setmana , fora dissabtes i festius, a les set del matí, estiu i hivern, ens posem en marxa per tal de fer la nostra sessió d'exercici físic.

Al principi cada dia a l'arribar ens preguntàvem: "On anirem demà?". Després vam establir el calendari d'una setmana de recorreguts fixes. Es va ampliar a quinze dies i ara canviem de calendari cada mes. O sigui, dels vint a vint-i-dos dies que sortim mensualment no en repetim cap. Quasi sempre sortim del mateix Palafrugell. Però una vegada al mes fem un recorregut més llarg fent una aproximació en cotxe quan és necessari.

Primer vam ser cinc els integrants del grup, després vam passar a ser tres: en Josep Miquel, l'Enric Iglesias i un servidor. Des de fa dos anys contem amb la companyia d'en Josep ª Farreró.

Ens hem posat el nom de "Els Matiners", per una raó obvia.

Quan a ple hivern, els carrers i camins encara no estant posats, com diu algú, amb la tramuntana bufant o enmig dels camps gebrats, abrigats de dalt a baix, només amb els ulls desprotegits, és un goig poder caminar sense trobar ningú, sense sorolls de cap mena, només nosaltres i la natura. Al bon temps ja hi ha més moviment, però al mig del bosc també hi ha tranquil·litat.

Els nostres destins estan situats en els quatre punts cardinals i cada dia mirem de sortir cap a una d'aquestes direccions: per la font de la Teula, cap a les Gavarres, per Ermedàs o el camí dels Plans, cap al mar i per la plaça on hi ha l'energia, cap a Regincós, Llofriu, Esclanyà...

Abans el nostre destí extrem era Fitor, després vam allargar-ho fins a Puig d'Arques i ara és a Els Àngels, sempre sortint a peu des de Palafrugell. Amb el cotxe ens hi hem acostat una mica per fer: Queralbs-Núria, Recasens-Puig Neulós, Girona-Els Àngels, L'Escala-Torroella...

Al començament ens premiàvem anant a esmorzar un dia a finals de mes, després ho vam establir quinzenalment i ara ho hem substituït per un dinar els dies de caminades llargues, en el que ens acompanyen les nostres dones, quan ens venen a esperar per fer el camí de tornada amb el cotxe.

Els set quilòmetres diaris que feia jo tot sol al començament, aquest any s'han convertit en un promig de catorze. Ara en portem més de 8.500, pensant arribar als 10.000 durant la primera meitat de l'any que ve. Ho celebrarem si Déu vol. Les nostres caminades màximes han estat Palafrugell-Puig d'Arques, anada i tornada, 48 Km. i Palafrugell-Els Àngels, només anada, 42 Km.

Des d'aquest bloc podeu accedir al relat de les nostres sortides i a les fotografies que fem quan caminem, sense aturar-nos massa.

Encara que de vegades ens diguin que en fem un gra massa, per nosaltres és un alicient i ens permet estar en condicions de fer moltes altres activitats durant al llarg del dia. Salut i ànims.