Un món de cinema

L’últim dia de les Festes vaig assistir a un concert de “Música de Cine” a l’Espai Ter de Torroella a càrrec de la Gio-orquestra.  Vam poder escoltar vint-i-dues peces  d’altres tantes pel·lícules. El concert se’ns va fer curt  tot i les quasi dues hores de durada; vam gaudir molt.

El món del cinema ens ofereix molts aspectes, però  l’essencial és mirar els films i submergir-nos en les històries que ens ofereixen si inciten el nostre interès.

Vaig llegir el llibre “Alegra’m la vida” de Guillem Terribes, l’emblemàtic llibreter gironí, que ens descobreix a través d’experiències, records i vivències la seva passió pel cinema. En ell ens fa un relat de la influència d’aquest art en la seva vida i ens recomana alguns títols per veure amb tota la família i concretament amb la seva neta Martina.

La seva lectura em va fer venir ganes de pensar en les pel·lícules que han anat lligades a  algun fet o moment de la meva vida, no per la seva temàtica o qualitat, si no per altres vàries circumstàncies. Vaig fer-ne una llista, les que primer em van venir a la memòria, d’aquestes em vaig decidir per triar-ne 10, totes  de fa una colla d’anys.

La primera pel·lícula de la meva vida va ser “Solo ante el peligro” (1952) al cinema Albèniz  de Girona. M’hi va portar el meu mestre menorquí, senyor Andreu Murillo, que em va acompanyar a fer els exàmens d’ingrés a l’Institut. Ens vàrem haver de quedar a dormir a la capital per poder-hi ser a l’hora i vam aprofitar el temps; en aquells temps només hi havia  autobús els dissabtes, dia de mercat.

Quan vaig estar al Collell ens feien cine els diumenges a la tarda. Llavors les sessions es feien a la Capella de l’Aparició, adaptada per l’ocasió.  Es va projectar “Alba de Amèrica” (1951). No sé si per la temàtica, per lo dolenta que era o per defectes de projecció que es va produïr un gran aldarull entre els alumnes. Ens van castigar severament.

Mentre feia els estudis de Magisteri vaig participar com a extra a “Los culpables” (1962) rodada a Girona. Em vam pagar 50 pessetes. Ara l’he pogut recuperar; com que el meu paper consistia en anar al seguici d’ un enterrament no se’m distingeix.

En una de les meves estades a França i en una sessió que ara en diem “Cinema a la fresca”, es va projectar a la plaça del poble de Cornellà de la Ribera “¿Dónde vas Alfonso XII?” (1958). No recordo si era en francès o amb subtítols, però va ser una curiositat i casualitat, a la vegada.

Una de les meves pel.lícules preferides de tots els temps “West side Story”  (1961) la vaig veure per primera vegada  a Melilla durant l’obligada estada a la ciutat en motiu de la mili. Em va alegrar el dia.

A Nova York, una tarda freda en que estàvem molt cansats vam anar a veure “El discreto encanto de la burguesia” (1972) de Lluís Buñuel que havia guanyat l’Oscar a millor pel·lícula  estrangera i no es podia veure a España. Era parlada en francès i subtitulada en anglès; seria una mentida si digués que vaig entendre tots els diàlegs.

Durant  la meva estada a la gran ciutat dels gratacels vaig poder gaudir dels escenaris on es van rodar dues pel·lícules que van esdevenir mítiques “Tu y yo” (1957) (Gary Grant i Debora Kerr) a dalt de l’Empire Satte Building i “Niàgara” (1953) (Marilyn Monroe i Joseph Cotten) durant l’excursió d’un dia a aquest lloc del Canadà, al costat de la frontera.

“Encuentros en la tercera fase” (1977) la varem veure amb uns amics i els fills respectius al  desaparegut cinema “Kiton” de Palamós. L’anècdota de la tarda va ser l’exclamació del més petit dels nens quan al veure les imatges a la pantalla, va exclamar  quasi cridat i amb tota l’emoció: “ Quina tele més gran!!”

Lúltima de la selecció és  “Blade Runner” (1982) va ser  per televisió  a casa d’uns amics, a Pamplona. Una pel·lícula difícil d’entendre pels nostres fills i que sempre hem recordat  com “la pel·lícula  de les galetes”  en la que els dissidents un cop morts són transformats en galetes per poder-les aprofitar com aliment davant les restriccions.

Com es diu sempre, podia haver fet una altra llista que segurament seria molt diferent, però és aquesta la que m’ha sortit del fons del records.