Fi de Festes

Fi de Festes

A punt, ja, de l’arribada dels Reis d’Orient,  es van esmunyint els darrers dies d’aquestes Festes, tan esperades  i desitjades per uns, com rebutjades per altres, per diversos motius.  Personalment  sempre les he esperades i  sempre les he celebrades, tot i haver  tingut motius per no fer-ho.

Moltes persones al·leguen com una de les causes, la falta d’éssers estimats. Jo també els trobo a faltar, no només per Nadal  si no tota la resta de l’any. Hem de ser positius i celebrar-ho amb els que ara tenim al nostre voltant  i fer de pont entre el passat, el present  i els desitjos per un futur  que procurarem  esdevingui  cada vegada millor, tot i els inconvenients que es van presentant, dia a dia, en tots els àmbits de la nostra vida.

Després de  les reflexions que es van repetint  any rere any, també m’agrada fer memòria de fets personals succeïts durant aquests dies, que hi han quedat marcats per sempre.

Quan tenia uns quinze o setze anys i estava fent de “fàmul”  (criat) al Collell, per tal de pagar-me els estudis, un Nadal  en vam dir que no podria anar a casa;  m’havia de quedar a l’internat  per fer tasques de manteniment  de l’edifici i servei  als capellans que es quedaven allà durant les festes.

Ho vaig comunicar als meus pares per carta i ells ja s’havien fet a la idea de què no els podria acompanyar  en dia tant senyalat. El dia abans de Nadal, els meus superiors hem van comunicar  que podria  marxar si em veia en cor d’arribar a casa. El mateix dia de la festa hem vam portar, amb la camioneta  del Collell, fins a Banyoles; vaig baixar a la plaça dels Turers i amb la maleta a la mà vaig enfilar el camí cap a Galliners, més de 15 km. travessant camps i boscos, tot preguntant a les masies, que trobava pel camí,  per la direcció que havia de seguir. El principal obstacle van ser els gossos, que sempre m’han fet por i encara me’n fan.

A l’hora de dinar en punt i davant la sorpresa dels pares, entrava per la porta de casa, a punt de seure a taula per repartir-nos el dinar de Nadal que tenien preparat per ells.

Un altre Nadal senyalat va ser  el permís que hem van donar quan feia la “mili” a Melilla. Se’n deia “permiso de Navidad”, amb la particularitat  que la vigília del dia de “Navidad”  ja estava incorporat a la meva companyia. Res de particular, coses dels militars, sempre tant atents i tant proporcionats. Em sembla que és l’única vegada a la vida que m’he emborratxat com Déu mana.

En canvi no recordo cap Cap d’Any problemàtic, si no tot al contrari. També es veritat que no tenim per costum passar-los fora de casa. El més assenyalat  va ser quan en que, aquella nit, vaig fer entrega de l’anell de prometatge a la Mª Dolors, ara deu fer 47 anys.

Dos finals d’any impactants van ser els que vam passar a Times Square, a Nova York, l’any 1972, i un altre, a bord d’un petit vaixell al mig del riu Nil, davant la població de Luxor, a Egipte.

A la ciutat dels gratacels, quan encara no estaven inaugurades les torres bessones, vam passar moments de por enmig de la gentada que cridava, bevia i trencava ampolles al mig del carrer mentre la típica bola anava baixant  fins a senyalar la mitja nit.

Va ser molt més tranquil·la la nit al Nil en aquell ja llunyà 2004 en que tot estava calmat, però tot i així, sempre vigilats per guàrdies armats.

Ara són els altres els que venen a casa nostra: germans, fills, nets nebots... Comentàvem amb la Mª Dolors, que des de la vigília de Nadal fins el dia dels Reis haurem passat tres dies sols a casa. I per molts anys!