No dono l'abast

No dono l’abast per estar al dia de tota la informació que m’arriba a casa per part de tots els mitjans haguts i per haver. Una solució seria no obrir l’ordinador, no llegir el diari, no pitjar el comandament de la televisió, no fer cas dels “pips, pips” de l’ipad ...

asiaoriental.blogs.uoc.edu

Però, en la actualitat,  no es pot viure tancant-se en un mateix, ni tancar els ulls quan es surt al carrer; l’informació ens cau a sobre per tots costats, per tant he decidit  submergir-m’hi completament,   tenint prou criteri per escollir el que més m’interessa  i poder dedicar   més temps al que m’ha agradat des de sempre: la lectura, escoltar música, el cinema, la fotografia, cuidar el jardí, la cuina (de tant en tant), caminar (molt i molt menys des de l’ictus de fa sis anys i del marcapassos de l’any passat)... i sobretot a la família.

Un cop arribat als 70 anys, setanta-tres la setmana passada, ja et venen ganes de posar el fre de mà i fer només el que de veritat et complau a cada moment i deixar per demà tot allò que no és imprescindible, com una visita al metge, el control del Sintrom... i tot allò que ja tens programat des de fa dies: un viatge, un concert, una obra de teatre, un bon àpat... 

Es poden fer tantes coses, hi ha tantes oportunitats per continuar-se formant, per distreure’s , per ajudar... i també per passar estones sense fer res;  per badar, per pensar  i ... per fer una capcinada quan et ve bé i a on et ve bé. No hi ha manera d’avorrir-se, sense capficar-se, encara que un no doni l’abast.