Tardes de calor

Encara no hem arribat a la meitat de juny i ja ens queixem de les temperatures amb les que aquest mes ens està obsequiant. Ara que els nens ja estan lliures d’anar a l’escola totes les tardes i tinc els nets voltant per casa, recordo, als setanta anys sempre es recorden moltes coses,  aquelles altres tardes de fa molts i molts anys, que no arribaven fins el 15 de juliol.

A la classe, amb les finestres obertes de bat a bat, sentíem les freses de les màquines de segar que començaven a fer voltes pels camps de blat, ja groc i madur.  Màquines, encara sense motor,  tirades per un cavall o una per una euga, al ritme que poguessin  seguir els pagesos, que distribuïts per tot el camp anaven fent i lligant les garbes amb les que  formarien els  gavellons que esperarien fins el dia de portar-los a l’era per tal de batre-les, separant el gra de la palla.

Alguna vegada, un dels mestres que vam tenir ens portava a banyar-nos al riu Fluvià, que dista uns dos quilòmetres de l’escola. Sense el permís dels pares i només per la insistència de tots nosaltres. Encara no havíem arribat al costat de l’aigua que les poques peces de roba que portàvem anaven saltant per l’aire i tots ens capbussàvem dins el riu. La majoria no sabíem nedar i al cap de poca estona es sentia la veu d’alguna mare que, esverada, havia vingut corrents cap al riu tot cridant el nom d’alguns de nosaltres per tal de que tornéssim ràpidament cap a casa després d’assabentar-se que havíem deixat l’escola per anar a prendre un bany. Als pobles petits les notícies van molt de pressa però no sé si aquests fets van portar alguna conseqüència al Sr. Mestre.

Aquest Sr. Mestre també tenia molta afició a fer-nos escriure les “Consignas del Movimiento” amb lletres de colors i dibuixets adients al tema. De tan en tan el carter trucava a la porta i li entregava una carta que per la cara que feia vam adonar-nos que era de la seva xicota. Quant vam descobrir el nom de la noia l’anàvem corejant tot picant de mans, fins a treure el somriure del nostre preceptor que s’afanyava a fer-nos tornar a l’ordre; cosa que no aconseguia fàcilment.

El Sr. Lluís, que així es deia, va estar amb nosaltres durant poc temps. No sé on hauríem arribat si hagués continuat durant molts anys essent el nostre mestre.

Una mostra és la fotografia del començament. Només els que van mudats van ser avisats que aquell dia tocava fer la fotografia del curs i tres d’ells perquè menjava i dormia a casa seva. Els altres semblem sortits d’una novel·la protagonitzada per en Tom Sawyer i alguns altres ni tan sols varen venir a l’escola.

Ja sé que no queda gaire bé dir segons quines coses dels nostres mestres, sobretot havent-ho estat després durant quasi 40 anys. De tota manera vaig aprendre el que no s’havia de fer al posar-s’he al davant d’un grup de l’alumnes i que d’una experiència negativa també se’n poden  treure resultats positius.