Pessebre a l'aire lliure de l'any 2004
Al llarg dels meus setanta anys hi ha hagut Nadals i Caps d’Any
de tota mena. La nostàlgia i l’explicació de “batalletes” , pròpies de l’edat,
m’han fet recordar algunes d’aquestes
dates prou significatives per poder explicar-les.
Com sempre els Nadals de la
infantesa tenen un ressó especial als
plecs de la memòria. Al meu poble la Missa
del Gall es feia a les set del matí, durant alguns anys em va tocar
interpretar-hi la cançó del rabadà juntament amb un noi de parla castellana que
feia de mosso en una masia de Galliners.
Jo, un marrec de pocs anys, feia de pastor contestatari i ell
amb la seva parla xampurrejada érem l’atracció de la missa. Després tots
els cantaires anàvem convidats a la rectoria per fer una xocolatada amb coca
dolça . A la tarda fèiem cagar el tió i el rector triava un noi gran per posar-se
sota una taula, ben tapada amb una manta, per tal de que amb els seus sorolls i
moviments fes més “real” l’espectacle d’un tió viu; amb els anys també em va
toca fer aquest paper.
Un dels últims anys de la meva
estada al Collell com a “fàmul” (criat) no em van deixar marxar a casa fins el
mateix dia de Nadal sense avís previ als meus pares. Abans havíem hagut de netejar l’edifici perquè
els interns ho trobessin tot a punt al
tornar a començar pel mes de gener.Amb la camioneta de l’internat em van portar
fins a Banyoles i com a dia de festa que era no hi havia cap més medi de
transport que funcionés per acostar-me una mica a casa. Amb la maleta a
coll vaig decidir, no hi havia més
remei, travessar camps, boscos i camins, que no havia fet mai a peu, en direcció a Galliners. Em vaig haver d’aturar
en alguna masia perquè m’orientessin , tenint en compte els gossos que sempre m’han fet molt de respecte, per no dir por. A
l’hora de dinar vaig arribar a la porta de casa. Tal com passava als anuncis d’una
determinada marca de torrons que uns anys després passarien per la televisió.
Un altre Nadal, quan feia la mili
al nord d’Àfrica, em van donar un “permiso de Navidad” que s’acabava la “noche
de Navidad”. Voleu un sarcasme més gran. Això vol dir que havia de marxar uns
dies abans. No hi havia avions que et duguessin, en poques hores al teu lloc de destí; ara, aixó si, el tren no era un borreguero d’aquells que
trigaven tres dies per fer el viatge, era “El Sevillano”, atapeït de gent per
tots els racons, que vaig haver d’anar buscant per poder enquibir-me, però sense poder seure còmodament en tot el
recorregut. I després travessar l’estret de Gibraltar amb un vaixell que incloïa la marejada entre
els al·licients del viatge. Podeu
comptar com estaven els meus ànims aquella Nit de Nadal, després de l’arribada
a Melilla.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada