Viena (IV)

Matí nevat. Poc, però les teulades estaven blanques i els jardins i les zones amb gespa també. Els paraigües de color taronja destaquen sobre el fons blanc. Ens dirigim al Palau Imperial de Hofburg, la residència d’hivern de la família Imperial i actualment residència del president de la república d’Austria. Hi ha també la Biblioteca Nacional, l’escola d’Equitació Española, el Museu de Sissí, les estances on vivia amb Franz Joseph... Una visita obligada on es poden passar hores desfilant  davant de les seves vitrines i  pels seus salons. Fins i tot hi està exposat el vàter que feia servir l’emperadriu amb tot de floretes pintades a l’interior de la tassa.

 Centre de taula de 30 m. de llarg al palau de Hofburg

 

Passejar pels carrers de Viena, com en totes les grans ciutats, encara que sigui amb una mica de pluja, sempre és agradable.  Els luxosos comerços sempre criden l’atenció i de tant en tant permeten resguardar-te del fred i de l’aigua. Tot donant voltes entre els grans edificis trobes monuments com la gran columna barroca dedicada a la pesta, a la plaça Graven, o museus com l’Albertina, al que no vam entrar perquè és impossible fer-ho en tots els que trobem, però si que vam pujar a una espècie de terrassa que hi ha a la seva entrada des de la que s’ofereixen unes magnífiques vistes dels carrers i edificis del voltant, entre ells el de l’Òpera.

 Monument a la pesta

 

Ens havien advertit que la gent no era massa agradable, però, fora de l’incident del dia del concert, tothom ens va tractar amb molta amabilitat, quan vàrem necessitar la seva ajuda. 

 Teníem ganes de veure el Danubi de ben a prop i amb tota la seva amplitud. Vam agafar el metro, que ens va deixar a sobre un pont que travessava ell riu, que no era tan blau com tothom espera pensant en el famós vals de Johann Strauss; tot tatarejant aquesta música vam fer uns quants passos del ball que, a més a més, de complir com una espècie de ritual, ens va ajudar a oblidar-nos el fred.

 Des del pont que travessa el Danubi

Des del mig del riu observàvem, a la llunyania, la roda de la famosa noria del Pratter que donava voltes. Tot caminant i amb un o dues parades del metro vam arribar al parc d’atraccions. Va ser durant molts anys la més alta del món i les seves cabines són tan grans que permeten fer-hi àpats i reunions; algunes d’elles estan permanent parades amb taules, estovalles i cadires per aquest fi. Des de que havia vist la pel·lícula “El tercer hombre” desitjava pujar-hi, així es va complir el somni. 

 Viena des de la noria del Praterr

Després del Danubi i la noria del Prater  bé valia la pena acabar el dia en un dels grans cafès de Viena i tornar a degustar els típics pastissos, cafès i xocolates. Volíem anar al Delmel, però ens vam trobar amb el Cafè Central i allà ens vam quedar a passar una bona estona fins a l’hora de la retirada cap a l’hotel.

Luxe al Cafè Central