Com cada vegada que passa aquest fet, per nosaltres extraordinari, a més a més de la plasticitat de les imatges, que podem admirar i fotografiar a qualsevol racó del paisatge, queden els maldecaps i polèmiques corresponents.
És molt bonic veure caure els flocs de neu darrera del vidres d’una finestra, al costat d’una llar de foc, mentre el vent els fa voleiar per la llum dels fanals del carrer; i de bon matí, poder observar, a l’aixecar-te, les flors vermelles i liles dels ciclàmens que surten enmig de la blancor, després d’haver-te desfet, amb mandra, de l’escalfor dels llençols.
Però abans que això passi i escarmentats pels records de l’última vegada que va nevar i motivats pel homes del temps, mirem de repassar tot el que ens pot fer falta per tal de no trobar-nos abandonats al bell mig de la civilització: tenir suficients queviures emmagatzemats, sobretot que no falti el pa, deixar degotar les aixetes perquè l’aigua no es glaci, no pujar massa la calefacció perquè tot aguanti, procurar-te combustible en quantitat i temps suficients perquè puguin portar-te’l, per si tot lo elèctric falla tenir els substituts corresponents, llenya si tens la sort de tenir una llar a l’habitacle o un fogonet de butà per poder escalfar o coure alguna cosa, piles per la ràdio ...
Després hem de sentir tots els retrets que tothom fa a tothom perquè les coses no han anat tal com ells voldrien o com els hi havia dit que passarien. Primer reben els homes del temps, tan per si neva poc, com si neva massa, així com perquè no ha nevat a la teulada de casa però si sobre la del veí. Després a las autoritats, per falta de previsions, com si aquí nevés cada dia. També les escoles són culpables, tan si obren com si tanquen, sobretot això últim, perquè els nens, a molts, sempre els fan nosa.
I no parlem del que queda a les voreres, carrers i places després d’un esdeveniment tan esperat, admirat i comentat per tothom.
Val la pena tant de rebombori per un instant de poesia? Tot i els inconvenients bé podem tenir uns moments d’il•lusió, sinó, què és la vida?
És molt bonic veure caure els flocs de neu darrera del vidres d’una finestra, al costat d’una llar de foc, mentre el vent els fa voleiar per la llum dels fanals del carrer; i de bon matí, poder observar, a l’aixecar-te, les flors vermelles i liles dels ciclàmens que surten enmig de la blancor, després d’haver-te desfet, amb mandra, de l’escalfor dels llençols.
Però abans que això passi i escarmentats pels records de l’última vegada que va nevar i motivats pel homes del temps, mirem de repassar tot el que ens pot fer falta per tal de no trobar-nos abandonats al bell mig de la civilització: tenir suficients queviures emmagatzemats, sobretot que no falti el pa, deixar degotar les aixetes perquè l’aigua no es glaci, no pujar massa la calefacció perquè tot aguanti, procurar-te combustible en quantitat i temps suficients perquè puguin portar-te’l, per si tot lo elèctric falla tenir els substituts corresponents, llenya si tens la sort de tenir una llar a l’habitacle o un fogonet de butà per poder escalfar o coure alguna cosa, piles per la ràdio ...
Després hem de sentir tots els retrets que tothom fa a tothom perquè les coses no han anat tal com ells voldrien o com els hi havia dit que passarien. Primer reben els homes del temps, tan per si neva poc, com si neva massa, així com perquè no ha nevat a la teulada de casa però si sobre la del veí. Després a las autoritats, per falta de previsions, com si aquí nevés cada dia. També les escoles són culpables, tan si obren com si tanquen, sobretot això últim, perquè els nens, a molts, sempre els fan nosa.
I no parlem del que queda a les voreres, carrers i places després d’un esdeveniment tan esperat, admirat i comentat per tothom.
Val la pena tant de rebombori per un instant de poesia? Tot i els inconvenients bé podem tenir uns moments d’il•lusió, sinó, què és la vida?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada