No m'hauria imaginat mai parlant de futbol en un escrit. Però a la vida, ja se sap, no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré. També es veritat que el Barça ocupa un espai molt més ampli dels límits d'un camp de futbol i amb la temporada que està fent no hi ha qui s'hi resisteixi. Fins i tot a casa mirem algun tros dels partits. Veure'ls sencers potser ja seria extralimitar-nos una mica. No hi ha com ser un guanyador perquè tothom et tingui en compte, et segueixi i t'afalagui.
Sempre he procurat saber una mica de tots els esports en general i estar al dia dels resultats i vicissituds més importants d'aquest món que per molta gent sembla la seva única raó de viure. Moltes vegades les converses entre grups diversos de persones es basen exclusivament o en major part en fets esportius i si no saps ni un borrall del que s'està parlant tu mateix t'exclous de la conversa.
Quan els nens em preguntaven: "Sr. Joan, de quin equip ets", jo sempre responia: "No m'agrada gaire el futbol, però sóc del Barça". Perquè m'agrada que el Barça guanyi. I aquesta temporada, amb l'eufòia que es respira i que es viu a tot arreu encara fa que m'interessi més pels ets i uts de la competició.
He estat varies vegades al Nou Camp: acompanyant a grups de nens en excursions escolars, anant a veure algun partit després d'haver format part d'un jurat de premis literaris i de dibuix que organitzava la Penya Blaugrana de Palafrugell i últimament en una visita cultural, perquè l'esport també és cultura, a Barcelona organitzada per l'Esplai. Però la primera vegada m'hi va portar en Joan Figa, situats a dalt de tot d'aquelles grades en que havies de veure els partits dret, havent-hi entrat amb els passis que li deixava el seu cunyat.
El que no entenc, de cap manera, és la manera de pensar de la majoria de culés. Mai troben res bé. Sempre hi ha el : "Si, però..". Ja poden haver fet el millor partit i guanyar per sis a un, sempre sortirà a la conversa la pífia d'en Valdés que va deixar passar una pilota que podia haver parat ben fàcilment. En els partits a l'estadi poden estar alabant un jugador i al cap d'un moment dir-li les pestes més grans o bé tractar-lo de totxo o de mula i després d'una bona jugada deixar-lo a dalt de tot.
No parlem dels entrenadors. A dins de cada culé i em sembla que a dins de cada afeccionat al futbol, sigui del equip que sigui, hi ha un entrenador en potència. No sé perquè els clubs paguen tants milions si qualsevol d'ells ho faria molt millor. Ja veureu que quan en Guardiola deixi de guanyar partits, que això passarà un dia o altre, sentirem la veu dels espavilats de torn que ens diran: "Ja ho deia jo que aquest noi no faria gaire per res"
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada