M'agraden les imatges dels cards florits quan es destaquen en el cel, sobre uns marjada que transcorre al meu costat en qualsevol camí. Buscant, buscant he trobat dos poemes en els que aquestaplanta hi fa presència. Un d'autor anònim, dedicat especialment a aquesta planta i l'altre d'en Josep Carner que l'inclou a "Solitud serena".
EL CARD
Tardor de mil-nou-cents trenta sis. Un matí,
jo anava trist i sol. I un card em parla així:
-No temis. A l'hivern, quan les herbes mesquines
sentiran sota el glaç calcigar-se el seu cos,
pensa en mi, viatger que no saps on camines!
Als erms, quan fa més fred, jo encara dono flors,
encara que tots els pètals siguin espines.
Poeta anònim
SOLITUD SERENA
Mon cor s’adona
del passerell
que havia refilat tota l’estona
i amb tu en els ulls no m’adonava d’ell.
Tot m’asserena
aquest llanguir
de la llum de biaix en la carena
i la pau de la pols en el camí.
I no val una fulla de ridorta
ni el plomissó de card volant al vent
l’afany que et porta
a esguards, esguards i bonior de gent.
Dolça m’inunda
la solitud, amb l’inoït cantar.
L’arbre i el riu i l’ànima profunda,
tot es refà.
I lluny del goig amarg de tes senderes
ve el meu conhort,
i faig més dolç i meu que tu no m’eres,
com ungit de rosada, el teu record.
del passerell
que havia refilat tota l’estona
i amb tu en els ulls no m’adonava d’ell.
Tot m’asserena
aquest llanguir
de la llum de biaix en la carena
i la pau de la pols en el camí.
I no val una fulla de ridorta
ni el plomissó de card volant al vent
l’afany que et porta
a esguards, esguards i bonior de gent.
Dolça m’inunda
la solitud, amb l’inoït cantar.
L’arbre i el riu i l’ànima profunda,
tot es refà.
I lluny del goig amarg de tes senderes
ve el meu conhort,
i faig més dolç i meu que tu no m’eres,
com ungit de rosada, el teu record.
Josep Carner
]]>
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada