Una imatge, un poema, una cançó... (30)

Des del mes de gener no havia fet cap entrada al bloc amb aquesta etiqueta. Tot passejant per Palafrugell em vaig trobar amb aquesta imatge: els tres partits més importats de la vila  es presenten a les eleccions municipals amb aquests tres cartells, i tots comencen amb les mateixes dues paraules : "Amb tu". A la imatge hi surt un altre cartell que només ens ofereix "El cambio", però, canviar què? No he vist mai al seu protagonista en cap lloc de la vila; qui deu ser? d'on deu venir?
He pensat que podria acompanyar la fotografia amb aquesta cançó de "Lax'n'busto", amb les dues paraules abans esmentades, encara que en un altre sentit.

AMB TU (Lax'n'busto)

Tu, em mires, i jo,
no puc pensar en res més que
com ets d´important.

Amb tu jo em vaig fent gran
ja no em passa pel cap res on no hi ets,
ja no espero trobar-me amb ningú més.
I jo, hi ha cops que no et puc mirar,
no sigui pas el cas que em passi d´estimar.
Jo no et vull cansar, si m´has de carregar
fes-ho perquè tu vols, fes-ho de gust
que jo vull per sempre d´estar amb tu.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te´n vas,
te´n vas sol.

I no cal que facis res, que ja ho fas tot.
Toquem tu saps, ningú en va saber tant i
fes que voli el temps, que tinc el món sencer.
Vull oblidar-me ja d´imaginar
somnis que sé que no arribaran.

Desperto i veig que tu hi ets,
que cada dia és un dia més,
que puc ser lliure,
sense tu no puc viure.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te’n vas,
te’n vas sol.

Diada de Sant Jordi 2015

Aquest any els rosers del nostre jardí no han florit a temps, per tant, amb aquesta rosa, refrescada per les gotes de rosada, d'una altra matinada de Sant Jordi,  vull desitjar una bona festa a tothom.

DIADA DE SANT JORDI

Anem tots cap a la plaça

perquè avui fa olor de roses.

Sant Jordi les ha descloses,

per poder-les regalar.

Anem tots cap a la plaça,

trobarem milers d’històries,

per dur-les a la memòria

i poder-les somiar.

Anem tots cap a la plaça,

on el vent mou la senyera;

aixequem-la ben enlaire,

fins poder-la fer volar.

Anem tots cap a la plaça

que Sant Jordi mata el drac.

Comprarem llibres i roses,

Regalant felicitat!

Dedicada als nens i nenes de la classe de la Mireia 

Joan Vilardell 

Una imatge, un poema, una cançó... (29)

La vam plantar ara fa sis o set anys perquè  les  flors de la  mimosa són unes de les preferides de la Mª Dolors. Ja es començaven a veure les puntetes que havien d'obrir-se sense trigar massa. Aquestes últimes tramuntanades ens han desfet la il·lusió de veure-la florir, per aquest motiu ha sorgit aquest:

 Rèquiem per a una mimosa

                                        Et preparaves per florir,

                                        però una ventada traïdora,

                                        ha estroncat, en un no res,

                                        l’esclat de tantes flors grogues!

                                        Les arrels no han aguantat,

                                        s’ha tallat tot brot de vida.

                                        Sols les branques d'un  cirerer

                                        han esmorteït la caiguda.

                                       Ja no gaudirem del teu color,

                                       ni d’aquella olor tan fina, 

                                       a la matinada, al fer-se fosc 

                                       o després d’un bon ruixat.

                                       Adéu mimosa estimada!

                                                                                                      Joan Vilardell 

Una imatge, un poema, una cançó... (027)

Fa molts dies que no ajuntava una imatge i un poema a la mateixa plana. Durant la meva estada a una casa de turisme verd de la comarca de la Selva vaig descobrir un lledoner que em va tornar  a la infantesa,  tot recordant-ne un altre de molt frondós del que m’havia gronxant a les seves branques, me n’havia menjat els seus dolços lledons quan eren madurs i usat d’ells com a munició de les “petadores” fetes amb troncs de saüc quan eren verds.  Aquest poema de Pere Talrich (poeta vallespirenc, 1810-1889) en completa l’imatge.

 

                       Lo lledoner del meu vilatge
                       (quan jo vaig nàixer, era ell molt vell)
                       ha conservat tot son brancatge?
                       Hi fa cada any son niu l’ocell? 

                       Encara es veu baix son fullatge,
                       amic dels infants al bressol,
                       voletejar —rient imatge—,
                       com vespres d’or, los raigs del sol?
  
                                                                                             Pere Talrich 

Una imatge, un poema, una cançó... (026)

Dotze dies després encara onegen estelades per les cases i pels camps del nostre país. Aquesta imatge, captada en una de les meves caminades, no gaire lluny de casa, per si sola és un resum de tot el que vam viure i del que esperem poder anar visquen fent realitat els nostres somnis. En Lluís Llach hi posa la lletra i la música.

PAÍS PETIT

El meu país és tan petit
que quan el sol se´n va a dormir
mai no està segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles àvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré 
malat d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els pobles tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
ant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malat d'amor pel meu país.

El meu país es tant petit
que sempre cap dintre del cor
sí és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalts d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està segur d'haver-lo vist.



                                                                                    Luís Llach

Una imatge, un poema, una cançó ... (025)

Jo sempre n'havia dit balca; les seves fulles assecades servien per embalcar les cadires; fer la part on hom si asseu . Quan en la lletra d'una cançó de Nadal molt popular (Sant Josep i la Mare de Déu) cantàvem, ara fa molts anys: "No han trobat posada enlloc/ perquè els veien massa pobres/ se'n van a un barraconet/ fet de joncs i fet de boga. Dondorondon, la mare canta i el fillet dorm..." no sabia que boga i balca eren sinònims. Aquesta planta, des de sempre, m'ha cridat l'atenció,  me la miro bé quan passo al seu davant en les meves passejades; aquesta vegada l'he fotografiada. Ara he trobat el seu nom en el magnífic poema de Miquel Martí i Pol "Si parlo dels teus ulls"

Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fa ressó

cadiretes de boga i un ponent de coloms.

Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fa ressó

profundíssimes coves i ritmes de peresa. 

Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fa ressó

platges desconegudes i quietuds d'església.

Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fa ressó

melicotons suavíssims i olor de roba antiga.

Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,

del teu cos que he estimat,

només em fa ressó la meva veu, 

i llavors tanco avarament els ulls

i em dic, per a mi sol, el secret dels camins

que he seguit lentament a través del teu cos

tan càlid com la llum,

tan dens com el silenci.

                                                                           Miquel Martí i Pol

Una imatge, un poema, una cançó... (024)

Quan arriba l’estiu, sempre que surto a caminar trobo corrues de formigues que van d’un lloc a l’altre i que no em deixen  mai indiferent . Aquesta és una de les últimes imatges que he fotografiat; els animals i les pedres de diferents mides es confonen al mig del camí tot formant un mosaic. El poema que he  escollit és de Joana Raspall, la poetessa que sabia treure l’ànima de tot el més petit i insignificant.

Les formigues

Topant aquí i allà
en cada clot de terra,
caminen les formigues
de dret cap el seu cau;
s'encreuen en filera,
se saluden polides;
si vénen diuen “hola! “
si van “ adéu-siau !” .

Lleugeres van fent via ,
les unes carregades
amb bocinets de coses ,
les altres, sense res .

Aquesta que jo miro
em sembla molt cansada ;
el gra de blat de moro
que porta, és massa pes !
- Qui t'ha manat pobreta ,
ser tan escarrasada ? ,
voldria preguntar-li
si em pogués escoltar .

Que traçuda i valenta
m'ha semblat , la formiga !
Si volgués ser com ella,
què em caldria portar ?

Joana Raspall

Una imatge, un poema, una cançó... (024)

En aquesta època de tecnologies avançades, de mitjans de comunicació instantanis, a l'abast de tothom en qualsevol moment i lloc del dia, els rellotges de sol continuen sent una de les imatges que des de sempre m'han cridat l'atenció, que sempre han format part dels record de les meves caminades, sobretot els que queden, moltes vegades mig esborrats, a les façanes de les masies d'arreu del nostre territori, com aquest que vam trobar a Fortià.

EL RELLOTGE DE SOL

Amb bloc de pedra i esfera,

Rellotge de sol parlà.

A la pedra del rellotge,

Un gall ros hi sol cantar.

Sóc el rellotge de sol,

I pel mes de juny hi ha un bou,

Cobert el cap de carbassa,

Que us endevina quan plou.

Si als oros dels jocs de cartes

Podem dir que el sol hi ha,

També l’home el nom d’agulla

Al seu nas pot aplicar.

La lluna tota emboirada

Rellotge de sol parà.

Ningú, aquest camp dels rellotges,

En el món no pot negar.

La muntanya fa capell,

Molta boira al cel hi ha.

Crec que el rellotge de sol

Treballs haurà de passar.

Fer giravoltar el paraigua

Mai cap bé no pot portar.

Maritunga orinupa,

Maratunga xuripà.

                                                   Brossa, Joan

Una imatge, un poema, una cançó... (023)

Una mica tocada per les fortes pluges de l'altra nit, quan tot just començava a obrir-se, no és la rosa més perfecta, però sota els primers raigs de sol del dia de Sant jordi és la primera rosa que ens ofereix el jardí de casa nostra aquesta temporada. Juntament amb el poema de Josep Mª de Sagarra, BONA DIADA DE SANT JORDI DEL 2014 !!

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra

Una imatge, un poema, una cançò... (022)

Aquest cactus sempre m'ha impressionat. Des de fa molts anys, no sabria dir quants, que el veig créixer a casa dels meus cosins, a Galliners. El va plantar la tia Sabina, germana del meu pare. La poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà evoca en aquest poema la ferotge i inesperada capacitat de supervivència d'un cactus.

D'un cactus

Com rèptil monstruós de pell clapada
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap del temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

                                                         Maria Antònia Salvà