Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tradicions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tradicions. Mostrar tots els missatges

dissabte, 23 d’abril del 2016

Diada de Sant Jordi

Amb aquesta rosa, la primera del nostre jardí, que s’ha obert precisament avui, i amb aquest versos d’en Joan Manuel Serrat, bon Sant Jordi a tothom!





“I per Sant Jordi ell li compra una rosa,
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa,
mai no ha oblidat aquesta data... “

“I pels carrers s’han perdut els amants.
No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s’han perdut els amants,
amb una flor i la seva tendresa...”



dijous, 24 de desembre del 2015

Bon Nadal!

De les nostres recents caminades per París me'n vaig endur aquesta imatge. que juntament amb el poema de la Joana Raspall serveixin per desitjar a tothom unes Bones Festes!

Nadal i Reis, baix relleu en fusta a Notre Dame de París (fragment)

EL  NOM  DE  NADAL

Sota el nom de Nadal
sento una cosa
que jo no sé ben bé com l’he de dir.
Em fa pensar en una terra nova.
on pau i amor no paren de florir...
I tant se val, si va sorgir l’estel
i assenyalà la ruta
a tres Reis d’Orient, creuant el cel...
I tant se val,
saber si eren gaires els pastors
duent formatge i mel a l ’Establia...
I tant se val,
veure que pengen riques lluentors
aquí i allà,
en mostra d’alegria...

Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot.
Per definir-la no trobo cap mot!
Deu ser una força que aconseguiria
que no hi hagi a la terra
cap país sense amor
ni cap llar sense pa!
El dolç nom de Nadal ens dóna pistes...
Si la força existeix
l’hem de trobar!


                                                                                                            Joana Raspall


dilluns, 25 de maig del 2015

Nau dels carrossaires


Ser o haver estat  carrossaire és una distinció en el currículum de qualsevol que hagi participat com a membre actiu a qualsevol de les 53 edicions de les Festes de Primavera de Palafrugell. El Carroussel Costa Brava és el principal al·licient i el motiu originari de la seva celebració.

Durant molts d’aquests anys trobar un lloc adient per la construcció d’una  carrossa per desfilar pels carrers de la Vila el dia de Pasqua Granada era com una peregrinació: una industria que anava a menys, el racó d’algún garatge que s’oferia per aquest fi o  un cobert qualsevol amb un mínim de seguretat davant les inclemències del temps.

Més endavant l’Ajuntament va oferir una nau per aquesta finalitat, que ha anat variant d’emplaçament fins a la situació actual al paratge de Morena. Només en una de les edicions havia visitat el local destinat a la construcció de la majoria d’aquests carrosses; l’any que vaig formar part del jurat que dona els premis als participants d’aquí i de fora en el fi de festa de la nit de la desfilada. Aquest any, davant de l’impossibilitat d’assistir al Carroussel  vam decidir fer-hi una visita en la jornada de portes obertes.


Vaig quedar parat de l’estat de les construccions nou dies abans de la seva exhibició al públic. Quanta feina hi havia per fer! Quantes hores s’havien d’esmerçar-hi encara, a més de les que ja s’hi havien empleat, per tal de poder gaudir de la perfecció, que la majoria de vegades, s’ofereix a la vista dels milers de ciutadans que es concentren a les voreres de Palafrugell.

Segur que els seus constructors, com cada any, dormiran poc durant tota la setmana; juntament amb   les emanacions dels productes i pintures que fan  servir i els nervis d’acabar a temps la seva feina arribaran esgotats a la desfilada de diumenge, aquest any amb una setmana de retard degut a les eleccions municipals.



Des d’aquí vull donar ànims a tots aquest carrossaires i felicitar-los per donar continuïtat, any  rere  any, a la celebració d’aquesta desfilada. Per Molts Anys!!!


diumenge, 4 de gener del 2015

Per Nadal Pessebres.

Ara fa alguns anys que no em dedico a la construcció de diorames. Tot té el seu temps i segons les circumstàncies s’han d’anar deixant algunes activitats. Com que  el cuquet sempre queda  ara m’he de conformar visitant alguna exposició i gaudint amb els nets dels petits pessebres populars  amb els que hi puguin jugar tot movent les figures d’un lloc a l’altre. Aquests dies de Nadal  he anat a veure la XI Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras, en la que hi havia participat fins l’any 2007, l’exposició que la família Gubert-Bril·li tenen a casa seva en commemoració dels seus 25 anys de pessebrisme  i  la mostra de la XV Biennal del Pessebrisme Català a Banyoles, una selecció d'imatges de la mateixa són les que us ofereixo a continuació.
















I per finalitzar, no és pot anar a Banyoles sense passejar-se una estona a la vora de l'Estany, i més en un dia d'hivern tan clar i solejat com el que ens ha tocat viure.



divendres, 31 d’octubre del 2014

Tots Sants


Sóc molt amic de les festes i tradicions catalanes. Tota la vida han format part de la meva manera de viure,  tant a la meva infantesa, com en el meu treball com a mestre, com ara fent d’avi de dos nets preciosos. Ara estem de ple en les diades de Tots Sants i com cada any surten les polèmiques entre Haloween i la castanyada. Quina és la millor manera de celebrar aquesta festa, la provinent dels EEUU o la nostra.

La mateixa polèmica sorgeix amb “el dia dels enamorats”, la celebrem per Sant Valentí o per Sant Jordi. Sembla que ni l’una ni l’altre són originàries del país americà sinó que van sorgir d’Europa i ells amb el seu model de viure ens l’han tornat reenviar.

Parlant de la festa de tardor, la castanyada és la manera més nostra de celebrar-la, però la costum de buidar fruites que, moltes vegades eren naps amb llumets en el seu interior, la van dur als Estats Units els emigrants irlandesos, ja que és d’origen celta. Avui mateix llegeixo al diari un article de Manel Cuyàs  en el que recorda que la seva mare ho feia amb una síndria.
De tota manera, a mi mai m’ha agradat, incloure en aquesta tradició, el costum de disfressar-se, anar per les cases a demanar caramels i fins i tot alguna vegada unes monedes i esclafar ous a la façana de la casa si no cedeixes a les seves pretensions.

Els meus records d’aquesta diada es remunten als anys de  la meva infantesa quan Mn. Joan, el rector de Galliners, convidava a tota la mainada a fer la castanyada en un prat de les afores del poble, menjant també magranes provinents del seu hort i, cosa avui impensable,  tot acompanyat d’algun traguinyol de vi de missa, begut en porró.

Durant la meva estada al Collell la castanyada consistia en un bon grapat de castanyes bullides que ens donaven abans d’anar a la sessió de cinema d’aquell dia. Acabada la pel·lícula la sala acabava encatifada de peles de castanya i allà començava “l’agraïment”  dels fàmuls (estudiants que pagaven els estudis i estada a l’internat fent totes les feines possibles que donaven els estudiants interns, (alumnes que els seus pares ho podien pagar) i professors que convivien amb ells.
A casa menjàvem castanyes torrades durant molts vespres  dels mesos d’octubre i novembre, sobretot quan la meva mare anava a mercat a Banyoles i podia comprar-les. També alguna vegada, poques, havíem fet panallets.


L’anada al cementiri per honrar els morts consistia, no a portar-hi flors, sinó a resar per ells. Després del rosari de la tarda, el capellà hi posava un reclinatori  (el cementiri era i és al davant de l’església) i les dones (els homes no anaven a rosari) s’hi agenollaven amb una candela encesa a la mà; no recordo bé el que el capellà resava, mentrestant, però en sembla molt que eren les absoltes en llatí.

Panellets fets a casa nostra


dijous, 28 d’agost del 2014

Les goges

Al seu llibre “Una dona d’aigua”  Núria Esponellà ens parla de Sarah, la protagonista, com una dona que té una naturalesa emocional molt variable, com una dona d’aigua, una goja. Tota la novel·la transcorre a Banyoles i sobretot al voltant de l’estany.

Tot això em va fer pensar en una visita que vam fer ara fa dos anys al paratge de Les Estunes i en el recorregut que hi vam fer de la mà d’una “goja”. I què són les gojes?

Segons la Wiquipèdia les dones d'aigua (també dites encantades, aloges,goges o paitides) són éssers de la mitologia catalana;  figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

El paratge de les Estunes és un espai de gran valor natural. És un dels racons més particulars del municipi de Porqueres: les baumes i les esquerdes de travertí; els roures i les alzines esponeroses; la bella llegenda de les Goges, el silenci tallant i l'ombra fresca, les heures enfiladisses i els cants discrets dels ocells conviden a una passejada tranquil·la i plena de la pau del lloc.


Les goges, aloges o dones d'aigua, segons les llegendes, el tenien com a lloc de la seva preferència i hi feien gresca o bé hi filaven tota la nit.
Diuen que en nits serenes algú encara sent els seus cants i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes.

Jacint Verdaguer, en el seu poema Canigó, anomena goges a les dones d'aigua o nimfes. De llargues cabelleres, són éssers eteris que viuen als palaus rocosos de les Estunes. Millor no apropar-s'hi: la seva bellesa pot resultar fatal.

La "goja" que ens va guiar per "Les Estunes"
I la nostra goja particular que ens deia? Doncs que Les Estunes és un paratge misteriós. Entre les seves roques, veureu uns esborancs, que no són altra cosa que l'entrada als palaus de les goges. Us preguntareu qui eren les goges. Doncs eren unes fades molt boniques i delicades, que fa molts anys vivien aquí i s'amagaven sempre de la llum i de la gent. A les seves coves - que en realitat eren palaus- feien grans festes i convits; a vegades, els crits se sentien des de ben lluny, gairebé des del centre de la vila! Per protegir-se dels tafaners, les goges, amb un fil molt delicat, teixien unes xarxes ben fines i impenetrables, que penjaven a l'entrada de les seves coves: els que malgrat tot aconseguien entrar-hi, no en podrien sortir mai més.

Tothom molt atent


De    vegades, de nit les goges s'apropaven a l'estany i allà ballaven i jugaven a prop de l'aigua. Com que no es volien ser vistes de cap de les maneres, qui se les trobava quedava engojat, és a dir, prendat, embadalit, encantat, de manera que no es podia moure ni reaccionar durant molt de temps. L'últim banyolí que va quedar engojat, va ser trobat a prop de les Estunes al cap de dos dies de desaparèixer de casa seva: tenia la mirada perduda i estava tot ell garratibat, i només sabia dir una i altra vegada: deixeu-m'hi entornar, jo me n'hi vull anar. Vigileu, doncs, si passegeu per les Estunes i us trobeu una criatura molt bonica: podria ser una goja.






divendres, 31 de desembre del 2010

Últims dies de l'any


Passats Nadal i Sant Esteve els dies s'escolen ràpidament fins a l'arribada del Nou Any. Són dies en els que dites, refranys, fets i expressions vàries s'acumulen, fent més ric el nostre llenguatge. Me'n venen a la memòria tres que m'havien cridat l'atenció des de petit

A casa meva sempre s'explicava que el dia dels Sants Innocents un pare enviava al seu fill a una altra casa del poble a "buscar els neulers". El noi arribava amb un sac molt pesant, ben lligat, a fi de què no es veiés el contingut. El pare mirava l'interior i li deia que aquells neulers eren massa petits, que ell volia els grossos. Llavors el fill, obedient i de bona fe, es carregava el sac, tornava a casa del veí i aquest hi posava una pedra més pesada a dins per tal que portés al seu pare els neulers més grans. D'aquí ve que l'expressió "carregar o fer portar els neulers a un altre" significa «encarregar-li per burla una feina absurda, o enganyar-lo abusant de la seva candidesa», o bé "fer-li assumir la càrrega més enutjosa en un afer, el pes d’una responsabilitat, d’una obligació, d’un fracàs, etc." Un neuler, per cert, és un motlle o aparell per fer neules.


El 31 de desembre els grans deien als petits que sortissin al carrer per tal de veure l'Home dels nassos, que té tants nassos com dies té l'any i que només se'l pot veure aquest dia. Quan jo era petit els meus pares sempre m'ho deien i cada any, encara que ja en sabés el significat, fèiem els comentaris oportuns sobre el perquè d'aquest fet.


La tercera és una dita: "Per Sant Silvestre, per la porta o per la finestra". Tinc dues explicacions de la mateixa, la que es refereix al sol, que entra a les cases per "la porta i per la finestra" i la que es refereix a les persones, ja que l'últim dia de l'any era una de les dates en què els masovers havien de canviar de casa si no havien arribat a un acord amb l'amo per continuar un altre any a la mateixa; o sigui que no havien firmat un nou contracte.