Premis Josep Pallach

Fa 10 anys l’Ajuntament de Figueres va convocar la primera edició  del Premi d’Experiències Educatives Josep Pallach. Aquest curs s’ha fet extensiva aquesta convocatòria als ajuntaments de Begur i Palafrugell donada la vinculació  del pedagog i polític a les tres poblacions:a la ciutat de Figueres – on nasqué-, a Begur – on hi fou enterrat (Esclanyà)-, i a Palafrugell – on s’hi ubica la Fundació que porta el seu nom.

Sota la denominació genèrica de” Premis d’Educació Josep Pallach” es van convocar tres premis de característiques diferents, però complementaris:

-      L’Ajuntament de Figueres continua amb la convocatòria del Premi Nacional d’Experiències Educatives, en la seva 10ª edició.

-      L’Ajuntament de Palafrugell convoca la 1ª edició del “Premi d’Articles Periodístics” de caire educatiu i transversal.

-      L’Ajuntament de Begur  convoca, també per primera vegada, el Premi de Narrativa Juvenil.

La Fundació Josep Pallach  va convidar a participar, primer,  en la redacció de les Bases del premi d’articles periodístics i més tard a formar part del jurat que decidiria el guanyador d’aquest premi. En principi vaig pensar en qui era jo per posar-me en aquestes situacions i compromisos, però vaig donar-hi la volta i em vaig convèncer que podia participar en les activitat de la Fundació, ja que amb els meus 40 anys d’experiència com a mestre podria donar-hi el meu punt de vista.

Així és que, formant part d’aquest jurat, hem decidit el guanyador d’aquest premi periodístic que s’entregarà a Figueres el proper  14 de març. Una experiència que m’ha aportat nous coneixements i  que m’ha permès  contribuir a la vida cultural del nostre país; constatant, una vegada més,  que mai és tard per seguir camins que mai m’hagués pensat  recórrer.

"Els noms dels carrers de Palafrugell"

A l’últim article vaig escriure sobre la presentació d’aquest  volum, el que fa el número 23, de la col·lecció Quaderns de Palafrugell, però allà no es diu gaire res del seu contingut;  en principi el títol ho anuncia clarament, però s’hi pot trobar quelcom més que “els noms dels carrers”.

De cada un d’ells en podem saber: la descripció del perquè d’aquest nom, les principals fonts documentals d’on  s’han tret aquestes dades, la data de la seva denominació,  els noms que han tingut, si és el cas, en altres èpoques històriques i el nucli del municipi al qual pertanyen: Calella, Llafranc, Llofriu, Tamariu o a la pròpia Vila de Palafrugell. En fi, tot allò al que donem el nom de “Nomenclàtor dels carrers i espais públics del Municipi de Palafrugell”, que des del 2008 ja es pot consultar al web de l’Ajuntament.

Tot  aquest conjunt de dades forma part del cinquè i més important capítol del llibre. Aquests són els altres quatre capítols que completen el llibre.

Els primers carrers. No els primers que es van construir, sinó els primers en rebre una denominació, a cada nucli del municipi.

Quins noms s’han posat?  De personatges, amb dades estadístiques de l’ofici o motiu del perquè de la seva designació i dels més antics en el temps;  dels carrers amb nom de dona;  per nacionalitats; de noms històrics; de valors i ideals; noms de procedència geogràfica; noms relacionats amb la natura. Acaba el primer capítol fent referència a “El carrer Estret: un carrer literari”

Recordant als pares. Reflexions dels fills d’algunes persones vinculades a Palafrugell que tenen el seu nom en un espai públic i que, a més , han estat reconegudes per institucions i entitats.

El Nomenclàtor i algunes particularitats del mateix, tals com: Carrers i places amb nom popular. Canvis de nom. Noms repetits. Criteris de datació. Tipus d’espais públics: carrers, places, avingudes, passatges, miradors... fins a 17 denominacions diferents. Comissió del Nomenclàtor: creada el 27 d’octubre de 2011, per tal de valorar, determinar i agilitzar les propostes de denominacions de carrers i espais públics... i fer-ho arribar al Ple de l’Ajuntament per tal de procedir, si s’escau, a la seva aprovació. Plaques i números: davant la varietat  d’aquest dos elements s’ha volgut fer-ne referència expressa. Palafrugell i la seva gent en altres nomenclàtors...

Tots aquests continguts han estat, il·lustrats amb unes magnífiques fotografies, realitzades expressament per aquest treball  per Lluis Maimí, conegut i reconegut fotògraf de Palafrugell.

Nomenclàtor oficial de Palafrugell

Quan em vaig jubilar, pel setembre de  2003, la Conxa Saurí em va captar com a voluntari per a col·laborar en les tasques que porta a terme l’Arxiu Municipal de Palafrugell, del que ella n’és  directora.  La feina que em va assignar va ser la d’elaborar el nomenclàtor dels carrers i altres espais públics del Municipi de Palafrugell.

Arxiu Municipal de Palafrugell

Fa pocs dies el Ple de l’Ajuntament de Palafrugell va adoptar l’acord següent:

Primer.- Aprovar el nomenclàtor oficial de carrers i espais públics del municipi de Palafrugell, d’acord amb el treball realitzat per Joan Vilardell Caixàs i coordinat per l’Arxiu Municipal.

Segon.- Notificar aquest acord al Sr. Vilardell, agraint  la seva tasca, i publicar-lo al BOP de Girona i al tauler d’anuncis de la Corporació.

Tercer.- Comunicar a l’Institut Nacional d’Estadística les modificacions oportunes per tal d’adequar les denominacions existents en les bases de dades d’aquest organisme a les incloses en el nomenclàtor aprovat.

Aquest tema ja m’havia interessat al llegir els articles publicats en la primera etapa de la Revista de Palafrugell per Ramir Medir, quan tot just  jo acabava d’arribar a aquesta vila per fer de mestre al Col·legi Garbí. A poc a poc vaig anar redactant el document on hi consta el nom que s’ha donat a cadascun dels més de 700 carrers i espais, el perquè d’aquella denominació, la data en la que es va fer l’aprovació o en que consta documentalment per primera vegada així com els altres noms que alguns havien tingut en èpoques anteriors i la seva situació dins el municipi.

Des del 2008 aquest treball ja es pot consultar al web municipal i pròximament sortirà publicat  dins la Col·lecció Quaderns de Palafrugell, editat per l’Ajuntament de Palafrugell i la Diputació de Girona, amb unes magnífiques fotografies de Lluís Maimí.

A més la realització d’aquesta feina m’ha permès escriure articles sobre el tema, a la Revista de Palafrugell, al Butlletí Municipal Can Bech i a altres publicacions, participar en un programa de Ràdio Palafrugell, publicar el llibre “Els carrers De Calella de Palafrugell” per celebrar els 50 anys de l’AVAC ...

Tot això no hagués estat possible sense les orientacions de la Conxa Saurí i el suport de tot el personal de l’AMP.

Tres anys de blog

Aquests últims mesos he fet una mica el gandul i els meus escrits al blog han estat més aviat escassos. Algunes vegades m’he assegut davant de l’ordinador i he hagut de deixar-ho, o per falta de motivació, o per pura mandra. Deu ser la calor, aquesta calor culpable de tot el que no tenim ganes de fer.

No he anat a cap dels espectacles musicals que es prodiguen al voltant nostre durant tot l’estiu per poder-los comentar. No he fet cap viatge, ni cap sortida des de l’anada a Núria per fer-hi alguna referència. He llegit força, però no cap llibre prou excepcional mereixedor de fer-ne una recomanació explícita. El que si he fet són alguns àpats amb familiars i amics al costat de la piscina de casa i estic acabant de veure la sèrie “Perdidos” que va tenir tan d’èxit a la televisió. Hem estat pendents de les obres que hem fet a la meva casa natal de Galliners (Pla de l'Estany) i l'hem netejat un cop acabades. Amb les feines de manteniment del jardí, alguna caminada, poques, i les migdiades preceptives ja s’acaba d’emplenar el dia.

L’any passat, en el comentari dels dos anys de bloc confiava a tornar caminar amb els meus companys dels Matiners, però pels voltants de Nadal va aparèixer una inoportuna arítmia que m’impedeix seguir el seu ritme. Hi he anat alguna vegada, molt de tant en tant, però no m’agrada fer-los esperar, tot i que ells m’animen a seguir-los. De moment hem limito a fer els meus 7 quilòmetres cada vegada que surto, sol o amb la meva dona, i així anar mantenint la forma.

En aquests moments, encara que ha tornat la canícula, jo no li faig cas i començo a arrencar les meves activitats de cares a l’any proper. Per nosaltres, la meva dona i jo, l’any segueix el ritme del curs escolar, sigui per deformació professional o per la resta dels de casa que estan en la mateixa feina: fer de mestre. Hem anat a visitar exposicions, a Palafrugell mateix, que m’havien passat per alt, preparem un viatge pel pròxim setembre, estic immers en un treball sobre els carrers de Calella i sobretot esperem, amb molta il·lusió, el naixement del nostre primer net pel proper mes de novembre.

TRES ANYS i sembla que era ahir. Espero anar-vos retrobant durant els pròxims dotze mesos.

Ja en fa dos

El 25 d'agost de 2007 a instàncies d'en Gerard començava aquest bloc. Al principi vaig trobar complicat de mantenir-lo al dia escrivint com a mínim quatre missatges al mes, que tinguessin un mínim d'interès per algú i que continuessin llegint-lo. Ja sé que no és gran cosa però 2100 entrades en aquest temps m'animen per seguir escrivint, explicant el que em passa pel cap, tot relacionant-lo amb fets puntuals de l'actualitat o de temps ja una mica llunyans als que s'hi obre la memòria tot llegint o escoltant alguna notícia que la majoria de vegades és insignificant.

No ha estat un any tan ple de notícies especials i personals com les de l'any anterior: els 10.00 km. dels Matiners, el rescat en helicòpter, el viatge als fiords noruecs, l'estrena de la Cantata "Un nou dia" ... Ara les dues dels últims tres mesos, una molt positiva i l'altre no tant, valen per qui sap quantes dels anys anteriors.

A finals de maig varem volar, al voltant de 100 persones, des de Catalunya a Mallorca per assistir al casament del nostre fill a Alcúdia, d'on és originària la seva dona. Amb una organització perfecta per part dels nuvis, tota aquesta gent va poder instal·lar-se al mateix hotel i anar als llocs on és celebrava l'esdeveniment sense preocupacions de cap mena. La cerimònia, des de l'ermita de la Victòria que domina tota la badia de Pollença, va ser magnífica, amb els cants dels amics de Palafrugell i l'estrena d'una cançó composta pels mateixos autors de la Cantata ja esmentada. Tot el demés va seguir la mateixa tònica. Un dia magnífic, per la festa, pel temps, pels amics, pels familiars, d'un i l'altre costat... per tot.

Al cap de un mes just, del 30 de maig al 30 de juny, tot celebrant l'aniversari de dos esdeveniments similars: el del nostre casament i el de la nostra filla, asseguts davant del magnífic mar de Calella, va succeir el que ja vaig explicar en el primer escrit del mes de juliol: de la taula a l'hospital. Després de dos mesos més d'anar recuperant les activitats normals i d'haver-ne deixat algunes altres la vida continua. Aquesta circumstància, que he qualificat de no tant positiva, ha servit com a toc d'atenció, per mi i per molts altres, per reorientar el que sempre creiem que és el més important del món: tot el que fem i desitgem.

No tot s'ha limitat a aquests dos fets, per mi tant importants. Fins el trenta de juny vaig seguir caminant amb els Matiners, amb els qui espero tornar-hi d'aquí a pocs temps. Vaig continuar amb els sopars de la Xefla, de la que tampoc m'he esborrat. Vaig descobrir les illes Canàries, amb l'estada de vuit dies a l'illa de Tenerife ... El dia abans de l'ictus, es va obrir un parèntesi tot celebrant la jubilació d'en Josep Mª Soler. Ara dos mesos després, esperem tancar el parèntesi amb una altra festa: la jubilació d'en Josep Mª Mora. Dos moments per retrobar-nos els amics per tal d'enfocar un futur esperançador per tots plegats.

GRÀCIES als que m'han llegit durant aquests DOS ANYS. Que la sort ens segueixi acompanyant per tal de poder-ho seguir fent.

Peix blau

Sóc oient assidu del programa d'en Pere Tàpies "Tàpies variades" a Catalunya Ràdio, cada dissabte pel matí. Avui parlaven del peix blau. Un tipus de peix que fins fa pocs anys era considerat de baixa categoria i encara ara dona la impressió de ser un menjar de pobres. Ho deia un dels cap de cuina que participava en el programa: "A casa, al restaurant, procurem tenir a la carta algun plat de peix blau senzill, per cert molt elaborat, però la gent quan surt vol un altre tipus de peix. " Si algú menja peix blau ha de poder dir que ha menjat salmó, tonyina, llobarro..., són noms que sonen bé. Però dir que ha menjat sardina , verat, sorell... , val més menjar-los a casa i prou.

Personalment sempre m'ha agradat el peix blau. Hi ha moltes maneres de cuinar-lo. Les senzilles sardines per exemple podem fer-les a la brasa, fregides, amb suquet, farcides d' escalivada, escabetxades, amb fideuada ...

Com sempre totes aquestes coses em porten al record maneres de viure d'altres temps. Als poblets de l'interior, considerant interior els que no estaven tocant a la costa, hi arribava el peix un cop a la setmana. El peixater hi arribava amb la seva moto, la seva bicicleta o fins i tot a peu. Més tard ja van venir amb una furgoneta. Si volia vendre el peix amb rapidesa havia d'avisar al rector i aquest feia un senyal especial amb la campana, a canvi el peixater havia de donar-li una mica del peix que portava. Jo havia vist petites discusions entre el peixater i el mossèn, perquè aquest últim es cobrava el servei d'una manera massa generosa. No s'ha de dir que la majoria de peix que es venia era peix blau, fora quan es volia fer un bon arròs a la cassola.

A casa com la majoria d'habitants del poble és aquest tipus de peix el que més consumíem. Recordo unes paellades de sardines, enfarinades i cuites totes juntes, com si fos una truita, rosses i cruixents que no tenien temps d'arribar a taula. Un altre peix que sempre m'ha agradat són els verats. La meva mare en feia uns estofats amb pèssols acabats de collir de l'hort que eren una delícia.

I les anxoves? Eren un complement ideal per molts plats senzills. Una bullida de cigrons o de mongetes del ganxet, regades amb un abundant raig d'oli i acompanyades d'una amanida de ceba i tomata amb una anxova eren un menjar excel·lent. Només una d'anxova, perquè no s'estava per despeses innecessàries. A la mainada ens explicaven que quan un peixater no podia vendre les anxoves les enterrava al peu d'un olivera i al cap d'un temps les olives en sortien farcides. No crec que gairebé ningú es pensés que era cert, però sempre hi ha, qui com els peixos, pica amb qualsevol esquer.

O sigui que hem de menjar molt peix blau, sobretot perquè diu que porta molts àcids grassos Omega 3. Abans com que no es sabia que ho portava, el peix blau deien que feia mal i que igual que l'oli no em prenguessin gaire.

Festes Majors

Les agendes dels diaris van plenes, aquests dies d'estiu, dels anuncis de les festes majors que es celebren a les nostres comarques. Al donar-hi una ullada penso en les festes majors dels pobles de la meva infantesa.

Era una de les poques ocasions anuals en què es trobava tota la família, fora de les celebracions puntuals com eren casaments, batejos i enterraments. En aquells anys no es celebraven aniversaris, ni de naixement, ni de casament, amb festes sorpresa incloses. A les comunions només hi assistien els més íntims. Tampoc hi havia celebracions per la jubilació, llavors no es jubilava ningú. Només hi havia dues oportunitats a l’any per trobar-se i divertir-se: la festa petita, d’un sol dia de durada i la festa grossa, de dos dies.

Les que més recordo són les festes majors d’estiu. Amb la meva mare, per anar a casa dels meus avis, havíem de caminar uns set quilòmetres tot aprofitant les hores de menys calor. Alguna vegada, a la tornada a casa, marxàvem després del ball de nit, caminant a les fosques per carreteres plenes de pedres i travessant boscos mig fantasmals, mentre jo m’agafava fort a la seva mà.

Acostumats a les restriccions alimentàries, quan arribava la Festa Major era una disbauxa. Es mataven conills, ànecs, pollastres, xais... No es mirava prim, els plats es succeïen a la taula mentre les gotes de suor regalimaven per tot el cos. No hi havia neveres, ni tampoc cap possibilitat de tenir gel a mà, les begudes, doncs, es refrescaven baixant-les a dins d’una galleda fins al fons del pou.

Convidats especials solien ser la parella de guàrdia civil i algun dels músics de l’orquestra. No hi faltaven els parents de Barcelona que a la mainada ens semblava que venien d’un altre planeta. De tant en tant anàvem a sopar a alguna altra casa i recordo haver assistit a algun espectacle una mica passat de to entre una senyora força madureta i el músic corresponent.

A l’hora de dormir, després del ball de nit, la gent s’havia de repartir en els matalassos que es distribuïen per tota la casa. En alguna ocasió al haver d’entrar la mestressa de la casa a l’habitació dels homes a buscar alguna cosa, en sortia tota esparverada al veure com dormien degut a la calor de juliol. Un any havíem arribat a passar la nit trenta persones a la mateixa casa.

S’havia d’assistir a l’Ofici Major, a l’església, cantat per l’orquestra i la munió de capellans, dels pobles dels voltants, que si deixaven caure convidats pel rector. La mateixa cobla-orquestra que animaria tota la festa i que seria pagada amb les quotes que s’establien entre tots els joves del poble, menys els que feien la mili aquell any, i les entrades que es cobraven als nois que hi assistien.

No hi havia altres atraccions. La mainada es limitava a córrer per la plaça, ficant-se pel mig de les sardanes o entre les parelles a la sala de ball. Et podies beure una gasosa o com a màxim un gelat que carrisquejava si t’atrevies a mossegar-lo. La primera vegada que vaig menjar-ne un jo era força petit i el vaig trobar tan fred que el vaig rebutjar dient que cremava.

Qui ens havia de dir que aquestes coses excepcionals les podríem gaudir cada dia i fins i tot, per una causa o altre, arribar a avorrir-les.

Un juliol atípic

S'acaba el mes de juliol. Mai havia passat un mes estiuenc com aquest, sense res que em fes diferenciar un dia de l'altre. Només les alteracions del número que marca la pressió arterial del meu cos, matí, migdia i vespre han afectat la monotonia diària, amb algun ensurt de tant en tant.

Les llargues caminades, motiu de molts dels meus escrits, s'han convertit en passejadetes de no gaire més de 4 quilòmetres per la carretera d'Esclanyà cada capvespre. El moment alegre d'aquesta estona ha consistit en l'observació de la posta de sol per sobre dels rostolls dels camps segats tot comentant que cada dia acaba abans la seva trajectòria.

Com a trencament de la rutina diària les visites al Centre Mèdic per fer exercicis de rehabilitació per tal de solucionar la tendinitis al braç esquerra, que s'ha ajuntat a les celebracions i que no m'ha deixat dormir la major part del dies han estat un bon complement.

Un mes d'estiu sense cap àpat al voltant de la piscina per poder-lo gaudir completament. Un mes d'estiu sense assistir a cap concert, espectacle o esdeveniment especial que solien posar un puntet de sal als llargs dies estiuencs. Però com que m'han prescit una dieta asódica, aquesta ordre s'ha estès a molts àmbits de la meva existència.

Com es pot veure un panorama estiuenc esperançador que ha culminat avui amb la instal·lació en el meu cos d'un d'aquells aparells que controlen l'activitat cardíaca durant vint-i-quatre hores, al que s'ha d'adjuntar la llista del que vas fent durant tot aquest temps per tal de poder-ne fer les comparacions oportunes.

Sort de les lectures, interrompudes per llargues estones en el món dels somnis. Sort de les pel·lícules de la televisió que m'han ajudat a arribar a l'hora d'anar al llit. Sort de les plantes del jardí que tenien set i s'havien de regar. Sort dels amics i amigues que s'han interessat per la meva salut, que m'han trucat o m' han vingut a visitar. Sort, molta sort, de les persones de casa que tinc en tot moment al meu costat.

Tornar a començar!

Quasi superats els entrebancs que m'han mantingut en silenci durant uns pocs dies torno a comunicar-me amb els que vulguin llegir les impressions sobre la vida i els fets que es van succeint i que m'ajuden a passar les hores.

L'experiència d'haver-me d'aixecar de la taula d'un restaurant mentre celebrava l'aniversari de casament per haver d'ingressar cuita-corrents a la unitat de cures intermèdies d'un hospital forma part, des d'ara, del meu currículum vital particular.

Un abans i un després que ajuda a donar un nou sentit a tot el que m'envolta. Si els anys ja ens van donant un nou ordre de prioritats, un entrebanc seriós acaba de marcar-nos el cami. Amb la quantitat de carreteres, corriols, viaranys i altres vies que trobem en el nostre mapa diari costa poc de seguir una nova direcció que ens porti a un nou destí.

Són difícils d'explicar les sensacions i sentiments que s'acumulen en pocs dies. Sempre he tingut al costat qui se n`ha encarregat que tot seguís per allà on havia d'anar. No ha fallat ningú, sobretot els que, ja per endavant, són mereixedors de la meva estimació i confiança.

És hora de començar una nova etapa, enllaçada de tal manera amb l'anterior que no s'arribi a notar on acaba una i on comença l'altra, eliminant, sense manies, tot allò que pot arribar a ser una nosa, que interfereixi en la consecució d'aquest lligam i establint les prioritats més oportunes en cada moment. Si ja ho vaig tenir força clar quan em vaig jubilar i s'ha anat reforçant al llarg d'aquest sis anys, ara ja no queda ni una resquícia que em pugui fer dubtar de la direcció que he de prendre per aconseguir el que sembla que més em convé. Sempre comptant amb els que ja sé que no em fallaran.

Josep Pla

Acabo de llegir el llibre d'Enric Vila "El nostre heroi Josep Pla". És un llibre fàcil de llegir que dona una visió una mica diferent, de la que estem acostumats, de l'escriptor palafrugellenc. Són molt interessants els comentaris que fa l'autor sobre altres personatges, tant de l'època d'en Pla com dels nostres dies. Sembla que el llibre ha provocat polèmica en alguns sectors. Personalment el recomano totalment.

Però jo no voldria parlar d'aquesta obra sinó dels meus records personals relacionats amb la figura de Josep Pla i que ara m'han vingut a la memòria a arrel de la lectura d'aquest llibre. Ja sé que no tenen massa importància però al menys serviran per ordenar alguns pensaments dispersos que fluctuen per la meva ment.

Quan vaig arribar a Palafrugell l'any 1967 havia sentit parlar molt poc de Josep Pla. A l'acabament del primer any de fer de mestre a alumnes de primer de d'E.G.B., em sembla que ja es deia així en aquell temps, una mare em va regalar el volum número 8 de l'Obra Completa : "Els pagesos", amb una dedicatòria que deia: "Amb tot afecte i felicitats en el dia de Sant Joan. Una mare agraïda" "Palafrugell 24-6-68". Les planes d'aquell llibre contenien les primeres frases que llegia de l'escriptor i pràcticament no el vaig deixar fins acabar-lo. A partir d'aquí vaig anar adquirint tota la seva obra i no he deixat de llegir-lo.

Després de saber com escrivia me'l mirava de manera diferent quan el trobava pels carrers de Palafrugell, sense fer cas de les enraonies dels veïns del poble que mai van tenir-li massa estima com a persona i eren molt pocs els que havien llegit alguna cosa seva. Sovint ens trobàvem de costat a la llibreria-estanc de "Les Paulines" on ell comprava tabac i jo alguna cosa per llegir. Un bona tarda o un bona nit van ser totes les paraules que hi vaig intercanviar.

Quan es va morir, vaig ser dels pocs que no vaig anar al seu enterrament, però el vaig continuar llegint. Quan va venir la celebració del Centenari del seu naixement jo treballava al col·legi Vedruna i vaig participar en tal quantitat d'actes, a nivell d'escola i de la població en general, que vaig quedar embafat de Pla i vaig deixar de llegir-lo durant força temps. L'acte més emotiu va ser el de concentrar tots els alumnes del Vedruna i del Prats de la Carrera davant del Mas Pla per llegir fragments de la seva obra mentre la gran dibuixant Pilarin Bayés els anava il·lustrant.

Per tornar a arrencar la meva dèria per llegir-lo em vaig apuntar en unes lectures sobre la seva obra que es feien a la Biblioteca Municipal i que després comentàvem entre tots.

Des de la implantació de les dotze hores de lectura, ara menys, del "Quadern gris" i d' "Aigua de mar" per la diada de Sant Jordi, a l'escenari de l Teatre Municipal, hi he participat cada any. És un acte cívic i de reconeixement en el que val la pena col·laborar-hi i que dona al·licients per seguir llegint Josep Pla, un dels millors escriptors en llengua catalana.

Remeis casolans

Saüc.

Gramónica ( tal com l'anomenàvem nosaltres) o agrimònia .

Fa fred, molt fred, pel que nosaltres estem acostumats. Avui a la ràdio parlaven dels remeis que fa servir cadascú per alleugerir els refredats, grips, estossecs, mucositats... que ens envaeixen sempre que ens trobem en aquestes situacions. M'han vingut a la memòria els que feia servir la meva mare quan jo era petit i que segur coincideixen amb els de molta gent de la meva edat.

Pels refredats agafava les brases de llenya de pi i les posava dins un pot de cuina, hi tirava unes cullerades de sucre i quan ja havia quedat com un caramel hi afegia aigua. Aquell suc marronós, dolç, calent i ben colat, begut abans d'anar a dormir et deixava com nou.

Quan l'orella et feia mal amb unes gotes d'oli calent i ben tapada amb un tros de cotó era el remei perfecte. Aquest oli s'escalfava posant-lo en una cullera a sobre d'una espelma, provant-lo abans sobre la mà per evitar que fos pitjor el remei que l'enfermetat, tal com diu la dita.

Per mantenir el coll calent, tan si et feia mal a dins com a fora, s'escalfava segó (la pellofa del gra de blat) amb una pala posada sobre el foc de llar, s'embolicava amb una tela allargada i es posava com una bufanda. Ara ho venen a les botigues naturistes amb llavors de diferents plantes i que s'escalfen a dins del microones.

El millor remei pels pallerons era fer banys d'aigua calenta, molt calenta, quasi a punt de bullir i aguantar tanta estona com es pogués. Si sortien en llocs com les orelles, que no podies posar-los a dins de cap atuell, la solució era aplicar-hi draps xops d'aquesta aigua i aguantar fins al límit.

I les infusions. Infusions de tot tipus de plantes per tot tipus de mals. Pels refredats, la reina era la gramónica o agrimonia. Beure'n una taça ben calenta era com posar oli en un llum. A un meu company de feina, que la va provar i no en trobava enlloc, vaig haver de portar-li una planta completa i a partir de llavors la cultivava a l'hort.

També hi havia solucions pel mal de panxa, les millors eren el codonyat (el licor, no la confitura) i el vi de saüc. El primer estava fet amb el suc dels codonys i altres ingredients que no recordo, però la part més essencial era que havia d'estar 40 dies "a sol i serena" abans de poder tastar-lo. S'hi afegia una mica d'alcohol per poder-lo beure com a licor, encara que no es tingués mal de panxa. Del segon no tinc clar si el fèiem de les flors o de les baies de saüquer, perquè es pot fer de les dues maneres, però en resultava un xarop molt agradable.

Les medecines que han substituït tots aquest remeis poden ser més efectives a curt termini, però a llarg termini segur que són molt menys saludables.

Avui fa un any

Si, amics i amigues, sembla que era ahir i ja fa un any. Que de pressa corre el temps. A cada moment ens aixequem i anem a dormir. Sempre estem asseguts a taula: per dinar, sopar, esmorzar i potser fins i tot per berenar o fer algun o altre ressopó.

Sí, ha estat un any de la meva vida ben aprofitat. He preocupat esprémer cada dia per treure-li fins a la última gota de suc, tenint en compte el que diu el refrany: "Val més un jorn de vida que cent anys de mort". No he tingut en compte, en canvi, el que diu "El dormir és mitja vida", perquè llavors ja només et queda l'altra mitja. Tampoc he estat dels que diuen que "El poc menjar és vida"; sempre que he pogut m'ha agradat menjar bé. De totes maneres procuro no passar-me gaire en tot el que faig.

Aquest ha estat l'any, entre moltes altres coses, d'haver arribat als 10.000 quilòmetres caminats amb els Matiners, des de la meva jubilació pel setembre farà 5 anys. Fets i comptats pas a pas, amb el podòmetre enganxat sempre al cinturó.

També ha estat l'any de la nostra volada amb helicòpter, des del refugi de Coma de Vaca fins a Tregurà, amb una escala intermèdia a fi d'esquivar la boira.

A punt d'acabar aquest anys, ara fa un mes , vàrem tenir un gros ensurt amb la companyia Spanair. Ja ens vèiem aterrant a l'aeroport de Palma sobre un coixí d'escuma o dins les aigües de la badia.

Pel mes de juny, també d'aquest anys, vaig poder fer un dels viatges de la meva vida: un creuer pels fiord noruecs.

Dins aquest mateix any, pel novembre, es va estrenar la Cantata: "Un nou dia" al Teatre Municipal de Palafrugell amb lletra meva i música de Baltasar Bibiloni per celebrar els quaranta anys de l'Escola de Música. M'hi poso primer jo, no per allò de què "El burro sempre va al davant", sinó perquè vaig poder triar tema i text i després l'excel·lent compositor mallorquí hi va posar les notes.

No vull cansar-vos explicant de nou coses que ja he anat explicant al llarg d'aquest l'any al meu bloc personal, perquè avui fa un any que vaig escriure-hi el primer text.

Si, avui és el PRIMER ANIVERSARI DEL BLOC D'EN JOAN VILARDELL

Olors

Avui de bon matí, quan el sol acabava de sortir i els núvols tapaven l'horitzó, baixant pel camí vell de Tamariu, quasi a l'alçada de la Font d'en Cruanyes, tot dirigint-nos a Cala Pedrosa una olor dolcenca ha estimulat la meva pituïtària. Una d'aquelles olors que desvetllen records de temps molt llunyans, de la infantesa. A la dreta del camí un gran saüc, verd i esponerós degut a les últimes pluges, cobert d'inflorescències de color blanc era el que ens oferia el seu perfum.

Tot seguit hem començat a parlar amb els meus companys dels ginys que fabricàvem amb les seves branques: "les petadores". Una joguina que juntament amb una branca de magraner i els fruits del lledoner ens omplien les hores de lleure de les tardes de primavera. Algun dia m'agradarà explicar alguna cosa de la seva confecció i utilitats.

Les olors, encara que no ho sembli, ocupen una part molt important de la nostra vida. Sempre sentim una olor o una altre, a la natura o causada per l'home. Així com la de la flor del saüc i d'altres olors de flors i fruits, de petit m'agradaven emanacions que per algú podrien ser tot el contrari. Especialment, encara sembla que sento les emanacions produïdes pel contacte de la ferradura roent al ser aplicada sobre el casc del cavall, quan el ferrer feia la seva feina a la plaça del poble i tota la mainada ho contemplàvem com un gran espectacle.

Una altra olor que m'agradava en extrem era la de la gasolina. Però no la que senten actualment el afeccionats al món del motor, llavors només tenien cotxe els cacics dels pobles i els camions que repartien o recollien el que fos per aquells verals. L'olor de la gasolina que jo ensumava era la de l'ampolla que la meva mare feia servir per treure taques i que jo anava a buscar a la botiga tot anat-la tapant i destapant mentre caminava.

També desvetllen records les olors dels menjars. D'aquells plats de festa major o de la matança del porc. I també dels del menjar senzill de cada dia, com la que desprèn un barat ben fregit amb l'all i julivert acabat de tirar per sobre.

Dues olors que sempre m'han fascinat des de petit són la de la terra mullada després d'una bona ploguda en un dia xafogós d'estiu i la de l'herba acabada de segar, que ja li ha tocat un puntet de sol tot començant-la a marcir. O la que desprenen les herbes aromàtiques després d'una ruixada d'aigua, sigui de pluja o la que surt del doll d'una regadora.

Podria estendrem amb l'olor dels boscos de tota la vida i l'olor del mar, que no vaig descobrir fins els deu o onze anys en la meva primera excursió a l'Escala. I parlar de les olors de les persones, de les agradables, perquè sempre es tendeix a descriure les desagradables que s'ensumen a moltes aglomeracions.

I què me'n dieu de les que alliberen determinades espècies, que ens fan memòria de viatges a altres països. Així com les de l'encens quan es crema. Amb el seu fum que s'enlaira i es barreja amb les notes d'un cant gregorià que es va perdent pels camins del temps.

Fer memòria

("La persistència de la memòria"-Salvador Dalí. 1931)

Ara que està d'actualitat parlar de "La Memòria Històrica", jo voldria incidir en la importància que té la memòria com a facultat de recordar.

Quan s'arriba a una edat que ja comença a ser important, per el nombre d'anys viscuts, el primer que tothom nota és la dificultat per recordar noms de persones de sobres conegudes, de dates importants o de qualsevol cosa que sembla fàcil de recordar. Independentment de com es trobi la resta del cos, que pot ser excel·lent en general, però la memòria... Tot això em fa pensar amb allò que ens explicava un amic, en un sopar; davant la dificultat de recordar determinades paraules, una amiga comuna li va dir :"Te'n recordes de quan parlàvem seguit?"

Qui no recorda la quantitat de llistes que ens feien aprendre quan anàvem a l'escola fins a arribar a la memorització de les taules de multiplicar amb la seva cantarella particular. Sempre vaig procurar que els meus alumnes aprenguéssin poemes, però no qualsevols sinó els adequats amb el que estàvem fent o amb l'època en què ens trobàvem.

Quan jo estudiava i em trobava amb algun nom o una frase curiosa m'agradava aprende-la de memòria. Hi ha tres casos que ara mateix puc repetir: el nom d'un artista àrab que sortia a la Història de l'Art, a sisé de batxiller, un trosset de la Història de la Cal·ligrafia, a Magisteri i els exàmens d'oposicions. L'artista àrab es deia: "Abubequer-Mohamed-ben-Zacharias-al Razid" i la frase: "La escritura era una emmarañada algarabia de confusos garabatos enlazados en incontenible confusión" referint-se a la manera com s'escrivia en una època determinada. Vaig dir que la faria sortir en un exàmen, em preguntéssin el que fos i així ho vaig fer. De totes maneres, fer-nos estudiar la història de la cal·ligrafia...!

Parlant d'exàmens, al fer les oposicions vaig proposar-me aprendre'm de memòria un tros d'un poema per acabar cadascun dels temes de literatura. I així ho vaig fer, va tocar-me parlar de "La ascètica i la mística en la literatura española" i al final vaig deixar anar allò que començava. "... i dejas partor santo tu grey en este valle hondo i oscuro..." referint-se a fray Luis de León.

També tinc molt present un sopar de fa anys a can Toni de Sant Feliu de Guixols, on coincidint a la taula, entre d'altres, amb el malaguanyat Xavier Miserachs, exercitàvem la memòria tot recitant el seguit de faules, en vers, que haviem après de petits, des de "La mona" fins a "Les mosques".

També hi ha algunes expressions que al llarg dels temps ens han parlat d'aquesta facultat que tan apreciem. La més popular és aquella que diu: "Qui no té memòria ha de tenir cames", quan ens descuidem d'emportar-nos o de fer alguna cosa i hem de tornar enrera. O bé la que diu: "Cap pelat bona memòria", així jo en dec tenir molta. També n'hi ha de signe sexista com: "La memòria com la dona, sovint és infidel". I la que més m'agrada i procuro portar-la a terme: "La millor memòria és escriure". Per això quan em vaig jubilar, entre altres coses, vaig començar a escriure les meves memòries sota el títol de: "Amb les butxaques plenes de records". De moment tinc acabda la primera part, fins als vint anys.

En aquest temps que corren, però, la memòria més important es la memòria RAM de l'ordinador.

I per acabar un desig:"Que Déu us conservi la memòria"

Barallant-me amb les tecles i el ratolí

L'informàtica, els ordinadors o com en vulgueu dir sempre han estat superiors a mi. Des d'un bon començament de la seva aplicació a l'escola, només per posar notes, vaig buscar algú que hi entengués una mica més que jo i a canvi d'alguna altra feina se'n cuidés del que per mi era un verdader martiri.

Al llarg dels anys, a poc a poc i amb molta força de voluntat, he anat entrant, segons les necessitats del moment, en aquest món tan complex, al que hi has de dedicar moltes hores si tan sols vols sortir-te'n una mica.

I aquí hi ha el problema, el temps. M'agrada fer tantes coses, sobretot llegir, que el temps per dedicar-me a la informàtica sempre ha estat a la cua de les meves preferències. Bé últimament això no es cert, al anar descobrint el suc que se'n pot treure d'una eina com aquesta, adaptant els aprenentatges a les meves aficions ha estat la clau que m'ha obert un món nou, més ben dit, un univers que no s'acaba mai i m'ha enganxat força més hores a la cadira que està situada davant l'ordinador.

Per anar-me introduint en aquest món, he fet cursets, he comprat llibres i he anat agafant més paciència per no engegar-ho tot a rodar a la primera dificultat. Però el meu verdader mestre ha estat el meu fill, en Gerard, que com enginyer de Telecomunicacions que és en sap un niu; ell si que n'ha tingut i en té de paciència per explicar-me el funcionament de cada nou programa que vull fer servir i per resoldrem les dificultats que li plantejo constantment. Actualment hem arribat a un punt que davant qualsevol complicació li envio un correu electrònic explicant-li la qüestió; quant ell té temps s'introdueix al meu ordinador, des de Barcelona, i em soluciona el que s'ha de solucionar. També és ell que em va esperonant i em va plantejant coses noves que sempre m'interessen i acabo per embolicar-mi. L'última de les joguines informàtiques que m'ha fet arribar als dits és aquest bloc al que heu entrat i que esteu llegint en aquest moment. Ell l'ha dissenyat i jo només he d'introduir-hi els meus pensaments i les meves fotografies. Faig servir aquesta eina fenomenal per fer més fàcil tot allò que m'interessa. Principalment com a tractament de textos i de fotografies.

No estic d'acord amb un dels meus escriptors preferits, Josep Mª Espinàs, i la faig servir com a màquina d'escriure, amb totes les avantatges que comporta: escriu, com és natural, no has d'esborrar ni tatxar, ho guarda tot ben endreçat, ho pots trobar sempre que vols en un moment i ho pots imprimir ràpidament.

Per les fotografies exactament el mateix, les guarda, les ordena, les puc veure directament a la pantalla de la televisió, en puc fer un àlbum i rebre'l a casa al cap d'uns dies, etc. També m'he interessat pel Tractament d'imatges amb el Photoshop i ara estic a punt de començar un curset de Powerpoint.

A més a més tot el que he escrit i fotografiat puc enviar-ho a qui vulgui a qualsevol lloc del món i per la mateixa regla de tres rebre-ho a casa. Era un goig poder rebre les fotografies acabades de fer d'en Gerard des de l'altre costat del món en els seus viatges de feina: Haití, Bangkok, la Índia...

Altres utilitats que hi he trobat són: controlar els comptes del banc, fer pagaments i traspassos i sobretot l'Internet. Allà hi puc consultar els llibres que van sortint, hi he descobert més d'un bon escriptor i tot el referent al món del cinema i de la música, dues de les meves altres passions.

Sembla impossible que una eina, tan complexa, que fins fa pocs anys era practicament desconeguda per mi, hagi esdevingut imprescindible per dur a terme les meves activitats.

Nùria

Hem de donar al·licients a la nostra vida. Hem de trencar la monotonia diària. Quan un no treballa encara té el perill de no saber què fer més a prop. Hi ha infinitat de propostes, només cal buscar-les, trobar les que més s'avinguin a la teva manera de ser i dur-les a terme amb il·lusió. Sortir de casa és la proposta més senzilla. A partir d'aquí es pot anar complicant: apuntar-t'he a un curs ( se'n fan de tota mena),fer un passeig, una caminada, una excursió, un viatge... És el temps de fer realitat els desitjos que no vam dur a terme durant els anys passats.

Aquest últim cap de setmana hem optat per complir un desig de feia temps: passar una nit a Núria. Si, tal com ho llegiu, a Núria. I no ha estat una nit, si no dues.

Núria és un dels llocs màgics de Catalunya. Hi entres de cop. Quan el cremallera surt del túnel s'obre davant teu el gran espectacle: l'aigua del llac, la verdor dels prats, la grandiositat del santuari i totes les muntanyes que envolten tot el conjunt.

Des de fa trenta anys hi hem anat pujant periòdicament. Primer de tot amb els nostres fills quan eren petits; a primers de setembre vam haver de comprar unes barretines per prevenir possibles refredats i mal d'orelles, de la fred que feia. Després, més vegades sols i amb altres matrimonis també amb els seus fills i amb la necessitat de mostrar-lis la nostra descoberta. Solíem fer estada a Camprodon i aprofitàvem la proximitat per pujar-hi un dia. També hi havíem vingut amb les respectives escoles i altres grups nombrosos.

Cada vegada, quan el cremallera pujava enfilant-se per la muntanya, veia la ziga-zaga que fa el camí que transcorre seguint la vall, amb les petites figures que tot caminant alçaven la mà per dir-nos adéu i pensava que seria molt bonic poder-ho fer algun dia. Aquest primer somni ja el vaig poder complir ara fa dos estius quan amb el grup que ens anomenem "Els Matiners" vam fer el camí de pujada i de baixada des de Queralbs.

Com ja he dit al principi el segon somni s'ha complert fa pocs dies. Per encetar l'estada varen pujar a dinar amb nosaltres la nostra filla, la Mireia i el seu home, l' Albert. Això ja era un bon començament. Ells van baixar i nosaltres vam seguir la nostra estada, llegint perquè plovia.
A Núria sempre hi ha gent, si és festa famílies enteres hi passen el dia o bé s'estableixen a l'hotel que hi ha per l'ocasió; sobre tot matrimonis joves amb fills petits. Si és dia de feina grups de jubilats i escoles, com a per tot. Vàrem quedar parats de la quantitat d'estrangers de les dues categories que hi pugen.

Si t'apartes dues-centes passes dels voltants del santuari ja comences a gaudir de tranquil·litat i una mica més enllà la calma ja és absoluta. Poca gent s'aventura pels camins més apartats i encara menys quan es fan trajectes de més d'una hora. Com que jo ja havia pujat caminant des de Queralbs, vam decidir, amb la Mª Dolors, d'anar fins a Fontalba i tornar pel mateix camí. És una caminada d'una hora i mitja per trajecte, per corriols relativament fàcils. Feia un dia esplendorós, mig al sol mig a l'ombra, pel cel blau es veien passar les rapinyaires amb el seu vol tranquil i sempre a l'aguait, a sota els pins es veia algun bolet vermell que destacava sobra la molsa. Tot amb el fons de la vall i dels rierols que baixaven per les pendents. Verdaderament un paisatge d'aquells anomenats bucòlics.

Arribats a Fontalba vam decidir baixar fins a Queralbs per la pista forestal, en comptes de recular, i allà agafar el tren per tornar a pujar. Va ser el doble de llarg del que comptàvem, vam tenir molta calor, vam perdre l'ultim cremallera del matí, però un bon dinar al poble, després de quatre hores de caminar va ser la recompensa. A l'arribada a Núria, per la tarda, encara vàrem tenir humor de pujar al refugi amb el telecabina i baixar a peu pel camí de les creus.

Entre pluges, sol i boires vam passar tres dies d'absoluta tranquil·litat i no descartem tornar repetir l'experiència alguna altra vegada.

Els focs de l'Escala

El dimecres passat es va acabar la festa major de l'Escala. Aquest any només vam assistir a un dels últims actes d'aquesta celebració anual: els focs artificials. Envoltats per l'aire de tramuntana i amenaçats per un enfortiment de les seves bufades, es van avançar mitja hora. Si el vent encara no es sentia arran de terra, a les altures s'emportava depressa tot l'esclat de colors i lluminositat que es propi d'aquests espectacles. Vaig intentar fer algunes fotografies, la majoria de vegades al anar a disparar ja s'havia esvaït el primer efecte que és el més impactant. La tramuntana arrossegava terra endins les palmeres, columnes, estrelles... i les desfeia en un instant. Dresprés de tot, però, van ser magnífics com sempre. Quan es varen acabar el vent del nord va començar a fer-se sentir pels carrers de l'Escala.

Fa anys, quan la Mireia, la nostra filla, era petita, juntament amb les seves cosines Marta i Cristina venien a la festa i s'establien a casa dels seus oncles Joan i Assumpció. Quan s'acabaven els focs les portaven a sopar a un restaurant. Això anys enrera encara era un fet una mica extraordinari.

Amb els temps ens van convidar a sopar a la resta de la família arribant a ser més de vint comensals. Amb els compromisos del jovent, sobretot, es va anar reduïnt aquest nombre i aquest any ja només erem quatre: els anfitrions i nosaltres dos. Semblava que la tramuntana també s'els havia endut terra endins o mar enllà, ves a saber: uns per motius de feina, uns altres perquè havien esdevinguts pares feia poc, un altre era al Japó. De la mateixa manera que tothom s'apunta al començament d'una cel·lebració, sembla que tothom se'n desdiu quan, per motius diversos, algú comença a fallar.

Nosaltres quatre, els últims continuadors del ja tradicional sopar, vam fer com sempre, però vaig notar un deig de tristesa i d'enyorança. Ja sé que els temps passen, canvien, que els fets no es repeteixen tal com els tenim en el record, però determinats moments es troben a faltar.

A partir d'aquí, el cap et va donant voltes i la nostalgia es va ampliant a anys i anys enrera fins a arribar a la primera vegada que vaig venir a l'Escala, en una excursió escolar. Després d'uns anys deserts de records, perquè no hi va haver cap contacte amb la població, van esdevenir els anys de records familiars al casar-me amb la Mª Dolors, filla d'aquest poble, l'ampliació de la familia a partir d'aquest fet i així anar desgranant, records i més records, fins a arribar als últims, anteriors al dia dels focs: Un sopar-concert, esplèndid, en un restaurant de la població amb cunyats i nebots i una caminada, també esplèndida, que partint del passeig de l'Escala ens va portar, amb un grup d'amics, fins a Torroella tot resseguint la costa i la muntanya.

Els focs de l'Escala, amb el seu esclat, han fet esclatar un seguit de records que, encara que una mica adormits, s'han despertat de cop, com si acabéssin de passar. Fet que, per altra part, no té res d'extaordinari, perquè pot passar, i passa, a qualsevol en el moment més inesperat.

Veure pel·lícules o anar al cinema

Des de la primera pel·lícula que em va obrir els ulls a aquest món meravellós, "Solo ante el peligro", fins a l'actualitat, no he deixat de veure pel·lícules. Abans només es podien veure pel·lícules al cinema, però ara se'n poden veure a la televisió, amb publicitat o sense, al ordinador, al mòbil...

Encara que la pel·lícula sigui la mateixa, la manera de veure-la no és el mateix. Personalment, jo miro moltes pel·lícules a la televisió. Però ja fa temps que no soporto els talls publicitaris. Últimament he intentat veure'n alguna que m'interessava, però arriba un moment que no saps si es tracta d'una pel·lícula amb publicitat o el que t'ofereixen és un programa d'anuncis amb trossets de pel·lícula inclosos. Vaig optar per subscriure'm al Canal Satèl·lit, recòrrer als DVD o fer servir d'altres maneres que tothom sap.

Ja sabem que és molt comòde seure al sofà de casa, engegar els aparells corresponents i disposar-te a veure la pel·lícula escollida. Si a més a més tens instal·lat un "home cinema", ja és el màxim. Tot va bé si estàs sol i no toca el telèfon, però pot ser un d'aquells dies que tothom tingui coses per comunicar-te o bé la resta de la família tingui ganes de xerrar i no estigui pel que a tu t'interessa veure.

Ara, anar a veure una pel·lícula al cinema, que és on s'ha de veure, és l'estat ideal per un cinèfil. Si a sobre l'encertes, ja no es pot demanar més. Ja ho sé que fa mandra sortir de casa, sobretot a la nit, però un cop t'has arreglat i has posat el primer peu a fora tota la ganduleria s'esvaeix i ja estàs a punt de gaudir de l'espectacle. Allà, assegut, a les fosques, en silenci (maleïdes crispetes) , embolcallat pel so i la imatge reproduïda a la gran pantalla, ja no es pot demanar més.

No tinc un gènere preferit. M'adapto a tot, perquè les pel·lícules són bones o dolentes, no hi ha volta de full. Fins i tot alguna d'una mica dolenta, no massa, vista en un estat d'ànim adequat em pot fer passar una bona estona.

No tinc gaire en compte l'opinió dels crítics, les considero com una opinió més. Moltes vegades no hem coincidit en res. Com és natural entre ells tampoc coincideixen i la pel·lícula que és excel·lent per un, per l'altre és millor no veure-la.

El meu primer cinema va ser l'Àlbèniz a Girona, els dies del meu exàmen per l'Ingrès al batxiller. Després vaig trigar a torna-hi. Fins al cap de dos anys, al Collell i en unes condicions uns mica precàries no vaig veure la següent. Sort que després varen estrenar un local nou i tot va canviar. Ens feien una pel·lícula cada diumenge i dia festiu; el títol era un secret fins que no el veiem escrit a la pantalla.

Durant els tres anys d'estudis a Girona va arrelar de veritat la meva dèria. Moltes tardes vaig fer campana per poder-hi anar, ja que la senyora de la pensió, per ordre espressa dels meus pares, no em deixava sortir per les nits. A partir d'aquí ja es va convertir en un costum del qual no he pogut prescindir. He vist pel·lícules en situacions ben diverses: "Donde vas Alfonso XII" en francès, en una plaça del sud de França, "West side story", a l'Àfrica fent la mili, "El discreto encanto de la burguesia" a Nova York, en francès i subtitulada en anglès. Durant l'any que vaig treballar a Barcelona, en un cap de setmana en vaig veure set . L'any següent, a Blanes, em vaig fer soci del Cine Club local. I les ganes de veure cinema han augmentat amb el temps. Des de que m'apunto totes les que veig, comprovo que l'any 2002, entre televisió i cinema en vaig veure 220 .

No sabria dir quines són les millors pel·lícules que he vist, moltes. Tampoc els millors directors. Però si els directors dels que n'he vist més, suposo perquè m'agrada el seu treball. Dels extrangers diria Charles Chaplin, Igmar Bergman, Alfred Hitchcock i Woody Allen. Dels espanyols Luis Buñuel i Pedro Almodòvar.

M'agrada veure una pel·lícula de la que previament he llegit la novela, més que al revés. Em plau molt poder contrastar el que jo m'he imaginat quan la llegia amb el que s'ha imaginat el director al fer-la.

Un se'n pot estar de tot, però em costaria molt estar-me de veure cinema, bon cinema.

Mestres

(* A la foto, jo sóc el del mig dels tres que porten pantalons curts i estan asseguts a primera fila.)

Com molta altra gent avui els mestres comencen a treballar, després d'unes llargues vacances de tres mesos. Que no s'esverin els professionals de l'ensenyament, això és el que diuen les persones que no saben de què va la cosa i els que tenen fills i no saben que fer-ne un cop els han posat al món i han passat els primers mesos de novetat.

No cal ara fer un panegíric dels que es dediquen a aquest noble art d'ensenyar al que no sap i sobretot d'ensenyar al que no vol aprendre. Tots sabem com van les coses dins les quatre parets de les escoles i dels instituts.

Pels que ens hem dedicat, durant la nostra vida laboral, a ensenyar criatures, avui és un dia alegre al pensar que no hem de recomençar la feina i de recança per la joventut passada en aquest noble afer. De totes maneres estem bé com estem i normalment no ho trobem a faltar.

En dies com avui em venen el cap els mestres que vaig tenir a l'escola primària. Van ser quatre. El primer el rector del poble Mn. Joan Compte. Va fer de mestre a la postguerra, a fi de cobrir una de les moltes places que quedaven buides, després de l'espurgada que van fer els feixistes. Érem veïns i se'm va endur, agafat de la mà, cap a l'escola, un dia qualsevol quan tenia quatre anys. A partir d'aquell dia no vaig deixar d'anar a una escola o a l'altre fins que em vaig jubilar, com molta altre gent de l'ofici. Amb ell vaig aprendre a llegir i a escriure i com es deia abans les quatre regles. Al cap d'uns anys em va fer les classes per examinar-me d'ingrés i les de llatí de segon de batxiller. Hi ha dues coses que em van quedar gravades i encara recordo amb nostàlgia: Les lliçons d'Història Sagrada, explicada amb cromos de les xocolates Ametller (eren els audiovisuals d'aquell temps) i les felicitacions de Nadal, a les que dedicaven enterament els últims dies de l'any abans de les vacances.

Quan ell va plegar van començar a venir els primers mestres sorgits dels nous plans d'estudi. El primer va ser El Sr. Esteve Roca, de Girona. Un home jove i treballador que va continuar la tasca de Mn. Joan i del que en guardo un bon record. Hi va estar pocs anys.

Després d'ell va arribar un tal Lluís Mª Güell, d'infausta memòria. No recordo ni de quin poble era. Els anys que va estar amb nosaltres van ser un desgavell, en tots els aspectes. En quan a treball només recordo les "Consignas" que escrivíem cada dia en una llibreta especial. La disciplina no existia per cap costat, en aquella classe s'hi feia de tot, en el sentit més ampli de la paraula, de tot. No val la pena ni parlar-ne. Nosaltres com a mainada ens divertíem molt però del que havíem de fer de cara al nostre futur, res de res. Segur que varem perdre molts dels coneixements que amb tanta paciència ens havien inculcat Mn. Joan i el Sr. Esteve Rocas. Només en puc destacar una cosa positiva: quan vaig arribar a ser mestre, ja sabia el que mai havia de fer amb els meus alumnes.

Sort que després d'ell ens va arribar un altre mestre de debò. Per mi va ser el MESTRE, amb majúscules. Va arribar de Maó, a Menorca. Era molt jove i acabava d'aprovar les oposicions. Va venir a fer-les a Girona, perquè hi havia més places, i li va tocar Galliners. Com es devia sentir quan hi va arribar per primer cop? Quines perspectives de futur se li presentaven? Suposo que les de marxar-ne el més aviat millor i establir-se a la seva illa natal. Però segur que a la fi no li va desagradar del tot. Després d'unes vacances va tornar casat amb la Sra. Paquita i aquí va néixer el seu primer fill. Algunes vegades també va portar als seus pares per ensenyar-los el territori on treballava i vivia. He dit que segur que si trobava bé, perquè al cap dels anys hi va tornar amb un grup d'alumnes durant un viatge d'estudis i personalment el mateix m'ho va confirmar.

El Sr. Andreu Murillo i Tudurí em va obrir les portes del món. Va ser ell qui va convèncer als meus pares perquè em fessin estudiar. Amb ell vaig fer el primer i segon de batxiller. En una excursió organitzada per ell vaig veure per primer cop el mar, a l'Escala, qui ho havia de dir, allà ja hi vivia la que al cap dels anys seria la meva dona. Amb ell vaig entrar per primera vegada a un museu, a Girona. Encara recordo les seves explicacions sobre tot el que allà es trobava. Per mi era com un conte de fades, només tenia deu anys. Amb ell vaig anar per primera vegada al cinema, la pel·lícula va ser la mítica: "Solo ante el peligro". Ell, juntament amb la meva mare i Mn. Joan, em va fer agafar gust per la lectura. Hi podria afegir moltes coses més.

Els nostres destins es van separar, el Sr. Andreu va tornar a Menorca i jo vaig anar a El Collell per seguir els estudis. No ens varem tornar a veure fins al cap de 47 anys, gracies a una amiga comuna. La nostra retrobada a Menorca encara m'emociona. Ens va fer de guia, juntament amb la Sra. Paquita, per l'illa que no veuen els turistes. Res dels pobles de pescadors blancs i artificials que surten a les postals. Les nostres visites eren als poblats prehistòrics més amagats i on encara podies trobar restes de ceràmica per allà on trepitjaves, fàbriques de formatge artesanal amb autèntic sabor menorquí i paratges desconeguts i fantàstics.

Aquest estiu la nostra amiga ens va fer saber que estava molt malalt. Vaig poder parlar amb ell per telèfon pocs dies abans de morir. Sempre m'he emmirallat amb el Sr. Andreu a l'hora de fer la meva feina, no sé si el reflex haurà estat prou nítid per la meva part.

Galliners

Acabo d'arribar de Galliners. Hi hem passat dos dies amb la Mª Dolors. Aquesta vegada només hi hem anat a treballar.

Pels que no ho saben, Galliners és un poblet del municipi de Vilademuls, a la comarca del Pla de l'Estany. Està situat a catorze quilòmetres de Banyoles, a vint de Figueres, a vint-i-dos de Girona i a deu minuts, en cotxe, de la sortida de l'autopista, a Orriols.

El seu entorn, encara és completament verge, amb boscos a l'esquena (nord-sud) i un gran pla al davant (nord-est). Els seus habitants fixos no arriben a cinquanta. Els caps de setmana i per vacances, a l'època de l'any que siguin, hi ha molta més animació, però sense exagerar. Fora dues o tres totes les cases han estat comprades per gent de fora i restaurades o en procés de restauració. Hi ha dues cases de turisme rural, una a l'entrada del poble i l'altra a les afores, al mig de la zona més boscosa. No hi ha, però, ni bars, ni restaurants, ni botigues de cap mena.

La tranquil·litat és completa, per no dir absoluta. Hi ha molts dies, segons el meu cosí que viu allà, en que et podries atrevir a travessar tota la població completament despullat i no et veuria ningú.

I què se m'ha perdut a Galliners, segurament es preguntarà algú. Doncs Galliners és el poble on jo vaig néixer, fa una colla d'anys. Si no m'he descomptat, dintre de pocs dies en faran 65. Allà hi tenim encara la casa, no la que jo vaig néixer, però quasi, quasi. Hi vam anar a viure al cap de poc temps. Primer de lloguer i després els meus pares la van comprar.

Últimament l'anem restaurant. Primer vam fer el teulat nou i després el segon i el primer pis. En aquest vam tenir la sorpresa, al repicar les parets. Totes eren de pedra, ben posada i amb un aspecte magnífic. Ara té una calidesa extraordinària. Quan la guardiola s'hagi tornat a omplir li tocarà a la planta baixa i a l'exterior.

Dic al començament que hi hem anat a treballar. Vull dir a pintar, netejar i posar les coses en ordre. De tan en tan ho deixem tot i només fem el mandra. És extraordinari.

En aquest poblet hi vaig viure seguit durant dotze anys, després vaig haver d'anar a estudiar a fora i ja vaig haver de compartir el temps d'estada amb els altres llocs on vaig residir molt o poc temps: El Collell, Girona, sud de França, Melilla, Barcelona, Blanes i Palafrugell.

D'on deu venir aquest nom tant peculiar? Els documents més antics que citen el poble de Galliners són del segle X, concretament, del 920, 941 i 956. En 1017 se l'anomena villa Galdinarios. Fa pensar que els primers habitants del poble es dedicaven a la cria d'ocells de l'ordre dels fasianiformes.

Be, ara ja sabeu que Galliners juntament amb onze pobles més ( Orfes, Parets d'Empordà, Vilademí, Ollers, Sant Marçal de Quarantella, Vilamarí, Sant Esteve de Guialbes, Terradelles, Olives, Vilafreser i el que li dona nom) formen el municipi de Vilademuls.

Un lloc ideal per viure-hi. Llàstima que una part de les terres d'aquest municipi és veuran aviat alterades pel TAV i, si ningú hi posa remei, per la MAT.