15 imatges d'una excursió al Berguedà

Després de les estades a la Cerdanya i als Pallars hem acabat aquest circuit pirinenc amb una excursió al Berguedà. Aquestes  imatges són un petit resum del que hem gaudit en aquesta última sortida.

A punt de pujar al Tren del Ciment

Jardins Artigas a la Pobla de Lillet
dissenyats per Antoni Gaudí

Font del lleó

Una altra perspectiva dels jardins

Tren del ciment

Entrada al Museu del Ciment

Rafael Gustavino que va patentar el Gustavino System,
volta de rajola vista.
que des de Nova York va fer famós a tot el món.
(exposició del Museu)

Vermut del país

A les fonts del Llobregat

Bosc de tardor

Arribada a les Fonts, primeres impressions.

Una altre perspectiva

A muntanya tot és més gros
 (Forn de pa a Castellar de n'Hug)

Capvespre a Castellar de n'Hug

Esmorzar a la carbonera

Plafó explicatiu del funcionament d'una carbonera

Durant el mes d’octubre de cada any s’encén la carbonera a Sant Climent de Peralta des de l’any 1996. Aquesta demostració de com s’elaborava carbó vegetal al massís de les Gavarres va començar ara fa XXII anys a Sant Sadurní de l’Heura. L’any 1993, doncs, els membres de l’associació d’Amics de les Gavarres van convèncer a dos ex carboners, en Lluís Pla i en Simon Cruanyes per continuar la tradició i poder-ho mostrar al públic.

La carbonera en ple funcionament

Ara s’ha convertit en una festa i durant tots els dies que dura la cuita una desfilada constant de persones i grups escolars acompanyen als carboners que nit i dia tenen cura de què la combustió sigui la correcta.

Molta gent  aprofita l’excusa de la visita per fer-hi diferents àpats, tant un esmorzar o un dinar com un bon sopar i la festa corresponent a la nit. Fins i tot hi ha gent que decideix acampar al costat de la pila.

Preparant el caliu

Un bon esmorzar és el que vam fer un grup d’uns quinze amics, ara fa pocs dies. A quarts de nou del matí ja estàvem a punt de començar a coure una graellada de carn i botifarres amb el caliu i les graelles que l’organització sempre té a punt. Una gran soca d’olivera cremava al mig del prat i sota les alzines un seguit de taules ens esperaven per fer-hi l’àpat.

Els carboners fent-ne el manteniment. Al fons
la barraca dels carboners

Mentre menjàvem, al fons,  podíem contemplar   la pila fumejant i el pujar i baixar de la pila dels carboners que la mantenen en funcionament. Feia una mica de fred; el vi i l’allioli que acompanyaven l’àpat  es van encarregar de fer més acceptable l’ambient matinal de començaments d’octubre.

Mentre la carbonera cremava...

Estàvem sols, però al cap de poca estona van començar a arribar autocars de mainada de totes les edats, que després d’escoltar les explicacions dels voluntaris també van anar ocupant les diferents taules fins que cap allà a les onze vam haver de deixar-los lloc perquè ells poguessin fer la seva festa.

A les 11 deixem pas als més joves

Ara fa uns anys, quan anava a caminar amb els Matiners, un grup de marxaries que vam fer més de 15.000 km., per les nostres contrades (encara n’hi ha dos que continuen)  havíem passat algunes vegades pel paratge, però mai havíem coincidit  amb la carbonera en ple funcionament. Tota una lliçó de com s’arofitaven els recursos naturals que pot  proporcionar-nos el bosc i que a la vegada ajudava a tenir-los nets i protegits dels incendis.

Ollers-Baldiri Reixac

Ollers és un els dotze pobles que conformen l’ajuntament de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estany. Feia molts anys que no hi havia estat i en tenia un record molt llunyà, de quan a la meva infantesa la mare hi  feia de cuinera per la festa major. Anava a una masia important del poble, a Can Gimbernat.  Com que eren mig parents nostres i els pares de la mestressa vivien al mateix carrer que nosaltres, a Galliners, també em convidaven a mi; fins hi tot mi quedava a dormir. La mare hi anava de bon matí o fins i tot a la vigília; el camí transcorria per corriols i rierols i per tal de què no em perdés, igual que als contes,  em deixava senyals amb pedres, troncs i branques trencades.

Plaça de l'església de Sant Martí, a la que no es pot accedir.

Era tot una aventura. La filla de la casa estudiava a fora de la contrada, suposo que a Girona, i tenia gran quantitat  de llibres i revistes infantils; allò era una delícia. La seva mare, la Montserrat, era mestra i havia procurat que no li’n faltessin. El seu pare, en Desideri, em portava a colli bé un cop acabats el ball i les sardanes que es feien al davant de l’església quan ja era ben fosc. L’endemà, al matí, la mare i jo tornàvem a Galliners pels mateixos camins, però sense la por de perdrem.

El segon record important es concentra en Mossèn Baldiri Reixac i Carbó, un pedagog i religiós que nascut a Bell-lloc d’Aro, va fer de rector i mestre a Ollers de 1730 al 1781. El 1749 publicà "Instruccions per l’ensenyança de minyons", un compendi universal propi de la Il·lustració. El llibre inclou una enciclopèdia, diccionaris i gramàtiques, un tractat de pedagogia i un manual d'instruccions de temes diversos. Defensava que els nois i noies havien d'aprendre cinc llengües, per aquest ordre: català, llatí, castellà, francès i italià.  Quan estudiava per mestre me’l varen mig anomenar, però llavors es parlava més de l’andalús Padre Manjon, per raons obvies.

Placa dedicada a Mn. Baldiri Reixac

A partir de 1978 la Fundació Carulla atorga anualment uns premis a escoles, mestres i alumnes que duen el seu nom: els Premis Baldiri i Reixac. La meva classe hi va participar amb un conjunt de comptes originals, il·lustrats pels propis alumnes, que va guanyar a la categoria reservada als alumnes. Amb un grup d’ells i els seus pares vam anar-lo a recollir a l’Espluga de Francolí.

Ermita de Sant Sebastià, a l'entrada del poble.

I ara, al cap dels anys, he tornat a Ollers, a quatre passes del meu poble i que des de la meva primera infantesa, mai havia tornat a visitar.Volia explicar com era aquest petit poble disseminat, amb només 36 habitants el 1993, però els records han estat més forts que la informació, que es pot trobar al llibre “VILADEMULS, un municipi amb personalitat pròpia” degut a Mn. Joan Marquès Suriñac, rector durant uns anys de Galliners i d'altres pobles del municipi de Vilademuls i “culpable” de què tant  la meva dona com  jo ens afinquéssim  a Palafrugell  quan ell dirigia el Col·legi Garbí, ara Prats de la Carrera,  a mitjans anys 60.

Sant Pere de Juïgues (S.XII) (municipi de Vilademuls-Pla de l'Estany)

Després d’haver nascut a Galliners (Vilademuls), ara fa més de setanta anys, d’haver-hi viscut la meva infantesa, part de la meva joventut  i no haver deixat d’anar-hi durant tota la meva vida, encara descobreixo racons d’aquest municipi, tot rememorant  pobles i paisatges  que de tant quotidians ja donava per massa vists.

Un d’aquests  racons "desconeguts", fins i tot pels que passant per la carretera de Galliners a Banyoles  trobem el cartell  que ho indica, una i altra vegada, i no ens hi parem mai, és l’ermita preromànica de Sant Pere de Juïgues , del S. XII. Aquesta vegada no ho vam deixar passar  i tant sols fent un passeig d’un km., pel mig  del bosc ja vam albirar les parets de la masia abandonada que hi ha al seu costat i que en altre temps feien servir  de cobert per guardar-hi  les eines de pagès.

Ara ja està restaurada i forma part de la zona on es va establir la primera colònia de jueus que va venir a Espanya entre els anys 785-841. Aquesta zona s’estenia des del veïnat de Sant Pere de Juïgues fins el límit del comtat de Girona (els actuals límits del poble de Sant Esteve de Guialbes), i des de Galliners fins a la serra de Quarantella.

L’any 888 el comte Dela de Girona va traslladar la comunitat jueva que vivia a Juïgues, únic topònim alt-medieval d’aquestes comarques, a la capital per tal de vitalitzar, segurament, l’activitat artesana i comercial de la ciutat. L’any 957, la finca de Juïgues va passar en possessió del monestir de Ripoll i segurament que foren els seus monjos els que van fundar l’església preromànica que actualment hi ha en aquest lloc.

És una església molt petita, de forma trapezoïdal,  que interiorment amida 3’83 m. d’amplada a l’extrem de llevant i 3’28 m. a l’extrem de ponent. És consagrada  i cada any, a finals de juny, s’hi celebra un aplec amb missa i sardanes.

Volant pel Baix Empordà

Comencem el mes de setembre; és un bon moment per explicar una experiència de fa pocs dies. A mig agost  anàvem de bon matí,  pels camins del Baix Empordà quan a l’aixecar la vista vam veure, com moltes altres egades, un globus que, a la llunyania,  destacava al mig del cel. Tant en Josep Mª Farreró com jo mateix  vam manifestar el desig d’un dia volar amb un d’aquests artefactes. Es veu que va ser tan fort, el desig, que ni que ho haguéssim pensat tot bufant les espelmes del nostre pastís d’aniversari; al cap de setze dies, hora per hora, ja estàvem enfilats a la cistella per iniciar el nostre primer vol aerostàtic.

A punt d'aixecar el vol

Va ser a Colomers. Ens havíem aixecat molt aviat; la primera cosa que vam fer va ser mirar el cel i el que vam veure ens va fer arrufar el nas. Al cap de poca estona els cops d’unes gotes fortes i grosses es deixaven sentir a la capota del cotxe. Encara vam fer més mala cara, amb tot un seguit d’exclamacions que acompanyaven la pluja que anava caient. Però vam tirar endavant. Els encarregats de portar-nos a passejar pels aires ja estaven desplegant la immensa tela del globus. Ens vam saludar, vam fer alguns comentaris sobre l’estat del temps i ells van començar a omplir d’aire calent el gran espai que havia d’aixecar-se enlaire. Val ha dir que la pluja havia durat poca estona.

 

Primera impressió

Érem deu persones a dins la cistella. En Joan, el director de l’expedició, ens va fer les recomanacions oportunes i amb un tres i no res ja vaig veure Colomers als nostres peus. Un altre globus estava a punt d’aixecar-se i cada vegada el veiem més petit. Varem ascendir fins a quasi 1000 metres. La sensació era el gaudir d’una tranquil·litat absoluta. Cap remor, cap moviment, només sentíem les nostres exclamacions i les explicacions d’en Joan.

Colomers

A la llunyania, en direcció a Girona pintaven cels de tempesta i també cap a Palafrugell. Es veien les cortines d’aigua que baixaven cap a terra, però a sota nostra i en direcció al mar algunes ullades de sol animaven el paisatge.

Colomers encara més avall

Quina perfecció geomètrica en la distribució de camps llaurats, camps coberts de pomeres i blatdemorars, rius i recs, pobles i carreteres. Quan passes pel costat de la carretera no et dones compte de la feina que fan els pagesos al conrear amb tan d’aprofitament les seves terres.

Geometria treballada

La combinació entre la gradació de verds i els marrons dels camps treballats és espectacular. Llàstima que a les fotografies una lleugera boira, moltes vegades sembla entelar el nostres objectius, però la realitat era molt més clara i contrastant. Al cap de poc ja vam veure a la llunyania el golf de Roses, l’Escala i més a prop el Montgrí i les Illes Medes, en mig dels reflexos de l’aigua i la de les proteccions dels pomerars. A la nostra esquena, veiem també la mare de Déu del Mont retallant-se entre núvols de mal temps; a la dreta fosc i entre la pluja s’endevinava Palafrugell. 

Una bona estona ens vam moure segons les indicacions que arribaven de l’aeroport, les d’en Jaume que ens seguia des de terra i no se si d’algu més. Estava tan absort contemplant l’espectacle que no donava l’abast a tot el que veia. En un avió es veuen els paisatges per un foradet petit enmig dels sorolls dels motors. A dalt del globus formàvem part d’ell, al bell mig del silenci i la quietud.

"L'estany" d'Ullastret

A poc a poc vàrem anar baixant i acostant-nos a la costa. Vam passar per sobre del mas Fuster, el dia que vam veure el globus premonitori ja l’havíem fotografiat al passar pel seu costat, així com les pinedes torrades per la pedregada del mes de juliol. Ara ja buscàvem un lloc per aterrar; els camps aptes per fer-ho s’anaven acabant i es va haver de baixar passant, amb molta perícia per part d’en Joan,  entre dues files de xiprers i acabant fent un parell de saltirons abans d’establir-se l’estabilitat de la cistella al arribar a terra. Després d’una hora i cinc minuts de vol i uns 19 quilòmetres de recorregut arribàvem a la riba del Ter, a prop de Torroella de Montgrí.

 

Mas Fuster i la pineda "cremada" per la pedregada.

Es va acabar l’aventura amb un bon esmorzar a l’Horta d’en Patxei, tot brindant amb una copa de cava pel final feliç, tal com havia de ser, de l’expedició.  

Contrallum amb les Illes Medes

Tornada a Núria

No sé per quin motiu, però cada pocs anys sembla que tinguem necessitat de pujar a Núria per gaudir, encara que només sigui per un dia, de la tranquil·litat i bellesa d’aquelles muntanyes. Sempre trobem una excusa per acompanyar-hi algú que encara no ha tingut la sort d’anar-hi i poder-los oferir un tast del que hi poden trobar en una estada més perllongada.

Aquesta vegada hi hem acompanyat a uns amics que vam fer en un creuer als fiords noruecs juntament amb els nostres veïns. El seu comentari va ser el mateix que van fer quan els vam portar a dalt el far de Sant Sebastià: “Sembla mentida que ens en anem a gaudir de paisatges llunyans i deixem els del costat de casa, que no tenen res a envejar-los, que ens poden crear el mateix efecte davant de la seva bellesa i que per proximitat sempre deixem per l’ultima hora, que moltes vegades no arriba mai”.

Em vaig dedicar a recordar les vegades que hi havíem pujat des de la primera vegada que ho vam fer amb els nostres fills, encara molt petits, des de Camprodon on anàvem a passar-hi els primers dies del mes de setembre, abans de començar les classes. Hi va nevar i fer molt de fred, però ens va agradar tant que vam començar a convidar-hi grups d’amics i a tornar-hi alguna vegada nosaltres quatre sols.

També hi vam portar grups de les nostres respectives escoles i cada vegada que hi pujàvem ens quedava el cuquet de quedar-nos a dormir a l’hotel i passar-hi dos o tres dies. Abans, però, vam pujar-hi a peu, des de Queralbs, amb els meus amics de caminades Els Matiners. Les dones ja hi havien pujat amb el cremallera i abans del temps previst ja se’ns va aparèixer tota la bellesa de la vall el treure el cap després de l’ultima pujada. Després de dinar, recuperats de forces, vam baixar fins a Queralbs, contents d’haver pogut emular als que tantes vegades havíem vist fent em mateix trajecte mentre anàvem amb el cremallera.

A la fi ens hi vam quedar a dormir, un cap de setmana d’un any per la diada de La Mercè. Vam aprofitar per baixar fins a Queralbs pel camí de Fontalba. Per un error de càlcul tot seguint unes indicacions mal donades vam caminar més del compte i ens va escapar el cremallera per arribar a temps a l’hora de dinar. Per sort al poble hi ha molts restaurants i va ser de fàcil solucionar. Van ser uns dies tranquils i magnífics que teníem ganes de repetir.

L’intenció era bona i quan hi vam pujar amb Els Matiners, una altra vegada, es va produir la nostra salvació amb helicòpter des del refugi de Coma de Vaca i tota la peripècia que ja vaig explicar en el seu dia. ("Una aventura inesperada" - Maig 2008)

Ara el pujar-hi aquesta última vegada vaig veure que ens havien estafat moltes de les vistes de les que es podien gaudir quan el cremallera passava arran del precipici. A fi d’oferir una millor seguretat han obert un túnel que tanca les millors perspectives del recorregut. Un cop a dalt, però, pots gaudir de tot l’entorn, com abans, i amb un millorament de les instal·lacions que fan l’estada més agradable.