Novel·la negra: Camil·la Läckberg

Acabo de llegir “Irène” de Pierre Lemaitre, una de les novel·les negres més brutals i impressionants, d’aquelles que et deixen amb un cor petit, petit. Del mateix autor ja havia llegit “En veurem allà dalt” (sobre la Segona Guerra Mundial), premi Goncurt del que ja en vaig parla en una altra ocasió.

Però, la meva intenció era parlar de la novel·la negra dels països nòrdics i concretament de Camil·la Läckbert, un descobriment  personal d’aquest estiu.

A la meva llista d’autors d’aquestes latituds ja hi tenia Jo Nesbo, Asa Larson,Stieg Larson (el de la famosa trilogia)i Henning Mankell (del que he llegit totes les seves obres i és el meu preferit). Ara hi he incorporat Camilla Läckberg i una altra colla d’autors dels que començo a buscar obres i referències concretes.

L’autora que acabo de descobrir ens arriba de Fjälbacka, petita localitat sueca on es desenvolupen les seves obres. Els seus protagonistes  són Erica Falck i la seva parella, el policia Patrick Hedströn. Recomano llegir els seus llibres per ordre de publicació; encara que els diferents  casos siguin independents, l’història de la parella i el seu entorn segueix evolucionant a mida que passen els anys i això fa que el lector es pugui desorientar una mica sinó es  fa d’aquesta manera. A mi m’ha passat; dels nou casos publicats n’he llegit quatre i per això crec que és millor fer-ho així.

Les obres publicades són: La Princes del gel (2002), Els crits del passat (2004), Les filles del fred (2005), Crim en directe (2006), Empremtes que mai s’esborren (2007)  , L'ombra de la sirena (2008), Els vigilants del far (2009), La mirada dels àngels (2011) i El domador de lleons (2014).

Si us agrada la novel·la negra i  decidiu  llegir aquesta autora, espero que gaudiu d’unes bones estones; tal com ho deuen haver fet els lectors  dels més de dos milions de llibres seus venuts a Suècia i dels que també ho deuen haver fet  als més de trenta països on ha estat publicada la seva obra.

Llibres que he llegit últimament (II)

Les tres obres que falten per completar la meva última selecció de llibres llegits són:

Las tres bodas de Manolita – Almudena Grandes

“Las tres bodas de Manolita” es una emotiva historia coral sobre els anyos de pobresa y desolació en l’ immediata postguerra, i un tapis inoblidable de vides y destins, de personatges reals e imaginats.
Una novel·la memorable sobre la red de solidaritat que teixeixen moltes persones, des dels artistes d’un “tablao” flamenc fins les dones que fan cua a la presó per visitar als presos, o als antics amics del col·legi del seu germà, per protegir a una jove amb coratge.

“En un Madrid devastat, acabat de sortir de  la guerra civil, sobreviure es un dur ofici quotidià. Especialment per a Manolita, una jove de divuit anys que, amb el seu pare i la seva madrastra empresonats, i el seu germà Antoni amagat en un “tablao” flamenc, ha de  fer-se càrrec de la seva germana Isabel y de tres germans més petits”.

Ofrenda a la tormenta – Dolores Redondo

Amb aquest títol acaba la trilogia que transcorre a Navarra, a la vall de Baztan, de la mà de l’inspectora foral Amaia Salazar . “Aquesta trilogia va començar a Elizondo , el seu poble,  el lloc on havia passat la seva infància, i del que sempre havia volgut marxar, per investigar una sèrie de crims que esdevenien al costat del riu. En 'Ofrenda a la tormenta' coneixerem  per fi l’origen d’aquest mal, d’aquest dolor, d’aquesta situació aberrant que van desencadenar les forces  preternaturals d’aquest lloc màgic”.En ella l’autora ha sabut combinar a la perfecció  elements d’ intriga, “suspense”, novel·la negra, mitologia i el costat  més íntim de las relacions humanes. Els dos primers títols de la trilogia són”El guardian invisible” i  “El legado de los huesos” .

Les dones de la Principal – Lluís Llach

La segona novel·la d’en Lluís Llach. Tan interessant com la primera, “Memòria dels ulls pintats”, es llegeix d’una tirada. La història comença al juliol de 1936:  “Maria Roderich (la Vella), Maria Magí (la Senyora) i Maria Costa són les tres dones que, al llarg de quasi un segle, han regentat la Principal, el casal més assenyalat del poblet de Pous, al cor de la comarca vinatera de lAbadia. Elles tres, àvia, mare i filla, han fet prosperar les vinyes, després del desastre de la fil·lo xera, a través d’un seguit de transformacions que consoliden el negoci del vi. Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat d’un home que n’havia estat el capatàs, el 18 de juliol del 1936. Passada la guerra, un inspector de policia decidit a resoldre el cas emprèn una investigació que el portarà a descobrir els secrets de la família i una xarxa feta amb els nusos del temperament, la passió i el poder. L’Úrsula, la vella majordoma de la casa, i en Llorenç, el jove capatàs, seran molt més que simples testimonis d’aquell fet; amb ells es lliguen el passat i el futur de la història narrada en aquesta novel·la lluminosa i trepidant”.

Desitjo que amb tots aquests llibres hi passeu tan bones estones com les que jo n'he gaudit llegint-los.

Llibres que he llegit últimament (I)

D’entre tots  els llibres que he llegit últimament n’he triat set. He escollit aquests com podien ser alguns altres. Són de temàtiques molt diferents, lleguin-te’ls  m’he divertit, he après, he recordat i moltes altres coses, que és el que buscava. Per tant objectiu complert  i crec que els puc recomanar:

Ànima – Wajdi Mouawad

El protagonista, Wahhch Debch descobreix el cos de la seva dona brutalment violada i assessinada. Durant la búsqueda de l’assassí a través d’Amèrica rememora records brutals de la seva infància; per evocar-los fa callar l’home i dona veu  als animals i aquí trobo l’originalitat de l’obra: són ells  els que ens mostren  la busca  de la bèstia  vertadera. “Ànima ens porta per un camí desconegut a un territori entre el thriller, el western y la tragèdia grega, un lloc inhòspit  i d’una violència ferotge que no volem abandonar y que som incapaços d’oblidar quant hem   acabat el llibre”, podem llegir a la coberta.

La gran desmemòria – Pilar Urbano

Un exercici d’investigació que descobreix els entrellats de la  mitificada  Transició espanyola. El rei, Suàrez, el búnquer, els militars... tots hi van jugar el seu paper. Pilar Urbano ens resol dubtes i sospites que per a molts de nosaltres, al menys per a mi, havien quedat desfigurades. Ells mateixa diu: “Discrepo de Camus quant afirma que “la veritat té dues cares, una de las quals ha de quedar oculta”. El meu servei al ciutadà es justament el contrari: descobrir aquells trams de la historia que sovint ens volen amagar  i que reclamen la llum.»

El impostor – Javier Cercas

Diu que és una novel·la sense ficció, perquè la ficció ja li posa l’Enric Marco, el nonagenari barcelonès que es va fer passar per supervivent dels camps nazis y que va ser desemmascarat el maig de 2005, després de presidir durant tres anys l’associació espanyola dels  supervivents, pronunciar centenars de conferències, (sobretot a molts instituts,) concedir desenes d’entrevistes, rebre importants distincions  ... En aquest relat  hi podem trobar narració, crònica, assaig, biografia, autobiografia..., l’enigma del personatge, la seva veritat i les seves falsedats, a través d’una indagació que recorre casi un segle de historia d’ Espanya.

El lleopard – Jo Nesbo

Des de que l’any 1997 Jo Nesbo va publicar la primera novel·la de la sèrie del policia Harry Hole, ha estat aclamat com el millo r autor de novel·la policíaca de Noruega, un referent de la última fornada d’autors del gènere negre escandinau.

“En pocs dies de diferència, dues dones han aparegut mortes a Oslo ofegades en la seva pròpia sang i amb la boca perforada amb vint-i-quatre ferides d’una arma blanca desconeguda que deixa restes de ferro i coltan, un mineral utilitzat per a la fabricació de components electrònics”.

Les goges

Al seu llibre “Una dona d’aigua”  Núria Esponellà ens parla de Sarah, la protagonista, com una dona que té una naturalesa emocional molt variable, com una dona d’aigua, una goja. Tota la novel·la transcorre a Banyoles i sobretot al voltant de l’estany.

Tot això em va fer pensar en una visita que vam fer ara fa dos anys al paratge de Les Estunes i en el recorregut que hi vam fer de la mà d’una “goja”. I què són les gojes?

Segons la Wiquipèdia les dones d'aigua (també dites encantades, aloges,goges o paitides) són éssers de la mitologia catalana;  figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

El paratge de les Estunes és un espai de gran valor natural. És un dels racons més particulars del municipi de Porqueres: les baumes i les esquerdes de travertí; els roures i les alzines esponeroses; la bella llegenda de les Goges, el silenci tallant i l'ombra fresca, les heures enfiladisses i els cants discrets dels ocells conviden a una passejada tranquil·la i plena de la pau del lloc.

Les goges, aloges o dones d'aigua, segons les llegendes, el tenien com a lloc de la seva preferència i hi feien gresca o bé hi filaven tota la nit.

Diuen que en nits serenes algú encara sent els seus cants i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes.

Jacint Verdaguer, en el seu poema Canigó, anomena goges a les dones d'aigua o nimfes. De llargues cabelleres, són éssers eteris que viuen als palaus rocosos de les Estunes. Millor no apropar-s'hi: la seva bellesa pot resultar fatal.

La "goja" que ens va guiar per "Les Estunes"

I la nostra goja particular que ens deia? Doncs que Les Estunes és un paratge misteriós. Entre les seves roques, veureu uns esborancs, que no són altra cosa que l'entrada als palaus de les goges. Us preguntareu qui eren les goges. Doncs eren unes fades molt boniques i delicades, que fa molts anys vivien aquí i s'amagaven sempre de la llum i de la gent. A les seves coves - que en realitat eren palaus- feien grans festes i convits; a vegades, els crits se sentien des de ben lluny, gairebé des del centre de la vila! Per protegir-se dels tafaners, les goges, amb un fil molt delicat, teixien unes xarxes ben fines i impenetrables, que penjaven a l'entrada de les seves coves: els que malgrat tot aconseguien entrar-hi, no en podrien sortir mai més.

Tothom molt atent

De    vegades, de nit les goges s'apropaven a l'estany i allà ballaven i jugaven a prop de l'aigua. Com que no es volien ser vistes de cap de les maneres, qui se les trobava quedava engojat, és a dir, prendat, embadalit, encantat, de manera que no es podia moure ni reaccionar durant molt de temps. L'últim banyolí que va quedar engojat, va ser trobat a prop de les Estunes al cap de dos dies de desaparèixer de casa seva: tenia la mirada perduda i estava tot ell garratibat, i només sabia dir una i altra vegada: deixeu-m'hi entornar, jo me n'hi vull anar. Vigileu, doncs, si passegeu per les Estunes i us trobeu una criatura molt bonica: podria ser una goja.

Lectures de mig any

En una de les moltes entrevistes que es publiquen als diaris, un determinat escriptor, ara no recordo el nom, deia que llegia un llibre cada dia. Tot seguit vaig pensar  si es podia compaginar aquest fet amb totes les altres coses que et poden interessar durant  les 24 hores dels 365 dies de l’any. Vaig arribar a la conclusió que era impossible. Jo, al menys, crec que arribaria a avorrir el que ara més m’agrada, llegir,  tal com ja vaig comentar fa pocs dies. Procuro que el meu ritme lector sigui d’un llibre a la setmana, que sol ser més, tenint en compte la quantitat de coses que es poden arribar a fer, i que no et pots perdre.

Aquesta primera meitat de 2014  n’he llegit  quaranta-un, dels quals n’he escollit mitja dotzena, per parlar d'ells. M’ha costat fer aquesta tria però he procurat que hi hagués una mica de tot, deixant, expressament, a part autors de novel·la negra, un dels tipus de lectura que més m’apassiona, i d’altres, com Haruki Murakami,  que ja formen part dels meus escriptors de capçalera.

Wonder – R.J. Palacio. És un llibre optimista, tot i les dificultats amb les que es troba l’August, el protagonista, un nen de dotze anys amb una greu malformació de naixement a la cara. Les seves reaccions i les de les persones que l’envolten arriben a emocionar, fins i tot a les persones menys sensibles.

Fulles d’herba – Walt Whitman. L’autor, un dels poetes nord-americans per excel·lència, va escriure aquest poemari durant més de quaranta anys i ara ens ha arribat l’edició completa traduïda al català. No és un llibre alegre, segons el meu punt de vista, ja que  reflecteix, en bona part, la situació dels EEUU durant la guerra de Secessió. Qui no recorda els versos dedicats a Abraham Lincoln :” Oh capità! El meu capità!” recitats per Robin Williams als seus alumnes, a la pel·lícula “El club dels poetes morts”.

Els darrers dies de la Catalunya republicana – Antoni Rovira i Virgili. A Rodamots, un butlletí que envia un breu missatge electrònic diari, Cada dia un mot, a totes les persones que si subscriuen, hi van publicar-hi aquest llibre.El relat viscut de la caiguda de Catalunya sota el règim de Franco on el drama final es condensa en quinze dies de dietari, del 22 de gener al 5 de febrer de 1939; una crònica personal de la desfeta d'una Catalunya que es construïa intentant vèncer obstacles històrics i que, a partir del juliol de 1936, va veure interromput aquest camí.

L’arqueòleg – Martí Gironell. És  la tercera novel·la de l’autor. En ella  tracta en clau de ficció un personatge real, en aquest cas el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach, artífex de la Bíblia de Montserrat i del museu de l'Orient Bíblic d'aquest monestir, creat el 1911. Els viatges d’aquest monjo, sobretot a Egipte, m’han recordat el que vaig tenir la sort de fer-hi  l’any 2003, tot i la distància en el temps. Una aventura cultural molt recomanable.

El ressó de les muntanyes -  Kaled Josseini. Si s’ha llegit “El caçador d’estels” no es pot deixar de llegir “El ressó de les  muntanyes”. “Una novel·la corprenedora sobre l’amor fraternal i la família. Una novel·la intensament emotiva, que explora com ens estimem, com tenim cura els uns dels altres, com ens respectem i com les decisions que prenem ressonen a través de les generacions.”

Butcher’s Crossing – John Williams. “Ambientada el 1873, quan els bisons començaven a estar en perill d’extinció, Butcher’s Crossing novel·la l’experiència transformadora d’en William Andrews, un jove estudiant de Harvard que un bon dia abandona els estudis i la seguretat de la casa paterna a Boston per intentar «trobar-se a si mateix». Decidit a anar a algun lloc on cap home hagi estat mai, viatja fins a un petit poble fronterer del ple oest, Butcher’s Crossing, on s’uneix a una expedició que va a la recerca d’una vall desconeguda i mítica, plena de bisons”. Publicada el 1960 arriba a nosaltres traduïda al català i ens descobreix altres aspectes del mític Oest Americà.

Nit de por

M’agrada molt el programa “Sense ficció”  que els dimarts emet TV3. Aquesta setmana portava el títol de “A la dreta i més enllà” sobre el feixisme que s’estén per Europa i en concret, a França, a Grècia i a Catalunya. Em van fer por tot aquella gent, sobretot els que més coneixem, que es presenten, moltes vegades amb pell d’ovella i després els sentim en grups més reduïts o amb imatges gravades en càmera oculta o sense permís. I el que fa més por és que algú se’ls cregui. I encara en fa més que se’ls doni permís per manifestar les seves dèries amb tota la impunitat. De veritat  que vaig anar a dormir amb la por al cos.

Com que no podia dormir vaig agafar  el llibre que estava llegint en aquell moment, una novel·la negra de l’autora navarresa Dolores Redondo: “El llegat dels ossos”  la segona part d’una trilogia, de la que també he llegit la primera “El guardià invisible” i que recomano a tothom al que li agradi aquest tipus de literatura. Ell llibre havia començat amb una nota que rep la protagonista, la inspectora Amaia Salazar, que conté un curt i inquietant missatge:  “Tarttalo”. Una sola paraula que destapa una trama sorprenent que embolcalla  a la inspectora fins un trepidant final. Em faltaven poc més de cent planes per arribar al desenllaç. Fins a quarts de dues, no vaig poder deixar el llibre, o sigui fins que es va acabar. Després dels nervis pel desenllaç i de passar una mica més de por, menys que en el reportatge televisiu, per això era de ficció, vaig poder adormir-me.

Al cap d’una hora, o potser una mica més, quan ja estava en ple son,  un crit esgarrifós, d’aquells que deixen anar els gats, o crec que són les gates,quan estan en zel em va tornar a deixar amb els ulls oberts com una taronja. Sort que va durar poca estona i no em vaig haver d’aixecar del llit per fer-los fora del jardí. Però el mal ja estava fet. Entre la por filmada, la por llegida i el crit real de por (que en realitat no era de por, sinó tot el contrari) vaig acabar passant una nit de por, en el sentit més clar de la paraula.

Llegir

Llegir, una de les millors maneres d’ocupar les hores d’oci de què disposem durant  el dia. Segons les estadístiques són molts els que no obren un llibre en cap moment de las seva vida i ni tan sols un diari o encara que sigui una revista del cor. Però jo entenc per llegir agafar un llibre, seure còmodament i disposar-te a gaudir  d’una estona de tranquil·litat tot endinsant-te en fets i aventures que algú s’ha imaginat,  emocionant-te  amb poemes que t’envolten d’un aire diferent,  assabentant-t’he de la història del nostre passat més immediat o de la de temps llunyans, aprenent  infinitat  de coneixements  que sempre estan disposats a prop nostre per tal d’entrar  en noves dimensions, moltes vegades desconegudes i que ens poden ampliar  la visió del món o del nostre entorn més immediat; què més es pot demanar?

Quan jo aprenia  a llegir

Durant els meus anys de mestre  sempre vaig procurar que la lectura emplenés la majoria de les hores d’aprenentatge. Estic orgullós d’haver ensenyat a llegir a nens i nenes de sis i set anys durant  quasi quaranta anys. Sempre vaig tenir present  que la majoria de coneixements es poden anar adquirint al llarg de tota l’escolaritat, però que un bon nivell de lectura és essencial  per aconseguir un bon domini de qualsevol d’ells.

Si actualment em diguessin que he d’escollir una, només una, de les moltes activitats amb les que empleno les meves hores d’oci, que com podeu suposar , estant  jubilat, són moltes: teatre, cinema, música, bricolatge, cuina, caminar, jardineria, ioga, assistir a presentacions de llibres, exposicions diverses, conferències, museus, escriure ... sens cap mena de dubte elegiria la lectura i amb una mica més de benevolència, en l’elecció, acompanyada d’una bona música de fons.

Ara he tornat a un vell costum com és la d’anar  alternant la lectura de volums de temàtica diferent per tal de fer més amenes les estones que hi dedico.  Per exemple en aquest moment  llegeixo “Educacionari” (Una invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes)  de Joan Manuel del Pozo, “Els pobles oblidats” de l’Editorial Sidillà, coordinat per Xavier Cortadellas i Judit Pujadó,  “Fulles d’herba” el poemari complert del nord-americà  Walt Whitman i la novel·la negra de l’Andreu Martín “Les escopinades dels escarabats”. He de reconèixer que quan arribo a prop del desenllaç de les novel·les deixo els altres llibres i les acabo.

Educació

No sé si per contrarestar tantes anades i vingudes sobre el tema (canvis de lleis, protestes sobre aquests canvis, declaracions i contradeclaracions...) o perquè és normal que se’n parli sovint per la seva importància, les últimes setmanes  he pogut assistir a tres actes sobre l’Educació, a la nostra vila. Tots tres molt interessants i  amb nombrosa assistència de públic.

Sota els auspicis de la Fundació Pallach es va inaugurar l’exposició: “La renovació de l’Escola Pública de l’Empordà a tot Catalunya (1900-1939”. A continuació el Dr. Salomó Marquès ens va donar la conferència “Per una escola millor: el paper dels mestres gironins (1900-1939)” i va seguir una taula rodona amb la participació d’en Pep Molero (director d’escola i ex-alumne) i Rosa Guàrdia (coordinadora del nou Moviment de Renovació Pedagògica de Girona). Tot plegat amb la presentació d’en Josep Mª Soler, president de la Fundació i molt bon amic. Així vam poder  reflexionar sobre el moment actual i el futur de l’educació al nostre país.

Al cap d’uns dies i com a complement de l’exposició es va projectar el documental “Las Maestras de la República”, Premi Goya al millor documental 2014. A la pel·lícula es reflecteix com les mestres republicanes varen ser unes dones valentes i compromeses que participaren en la conquesta dels drets de les dones i en la modernització de l’educació basada en els principis de l’escola pública i democràtica.

El tercer acte va ser la presentació del llibre “Educacionari. Una invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes” de Joan Manuel del Pozo, professor Universitari i  Conseller d’Educació de la Generalitat  en temps de Pasqual Maragall, entre altres càrrecs polítics. L’autor ens va delectar amb la seva visió de l’educació. Abans de la seva intervenció la Núria Aupí, cap de l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament, i en Josep Mª Soler, president de la Fundació Pallach, van anar intercalant opinions i lectures sobre alguns dels seixanta conceptes, tot alternant-se  en la presentació, fent-la del tot original.

Sopar, llibres i records

Menú del sopar

A “la Xefla”, la societat cultural i gastronòmica a la qual pertanyem, es va dur a terme el sopar número 275 de la seva llarga trajectòria. Aquesta vegada ens va obrir les seves portes el Restaurant “Cap Roig”. Un restaurant molt particular que forma part dels estudis del mòdul de cuina  de l’IES Baix Empordà de Palafrugell, on es formen els futurs cuiners i servidors de sala dels establiments de restauració del nostre entorn.

Com en tots els àpats de la Societat s’acaba amb la col·laboració d’algun destacat personatge que ens ofereix el seu punt de vista sobre el tema que ell mateix a escollit o que li han proposat els organitzadors de l’acte. Aquesta vegada ha estat el conegut periodista i escriptor Rafel Nadal que ens ha vingut a parlar dels seus èxits literaris dels últims anys. El tema de la seva xerrada vol sintetitzar els tres títols que ha publicat:"De quan els Mandarins eren feliços i bevien xampany..." ("Els Mandarins" - 2011), "Quan érem feliços" - 2012) i "Quan en dèiem  xampany" - 2013).

 

Rafel Nadal signant llibres

Com sempre el sopar que ens van oferir els professors i alumnes de l’IES Baix Empordà va ser excel·lent i les paraules que ens va dirigir en Rafel Nadal van seguir la mateixa línia. De dos dels seus llibres ja n’he parlat en altres ocasions en aquest blog, però “Els mandarins” encara no l’havia llegit. Aquesta podria ser la sinopsi del llibre: “Des de la seva posició privilegiada de periodista i director d'un dels diaris més importants de Catalunya, Rafel Nadal ha tingut accés a moments íntims i reveladors d'algunes personalitats de l'àmbit polític, empresarial i cultural de dins i fora de Catalunya. Els mandarins és, doncs, la seva visió personal d'unes figures poderoses amb qui ha passat estones llargues i intenses. Des de presidents de la Generalitat fins a polítics que mouen els fils a l'ombra, passant per empresaris destacats o membres de la família reial espanyola”.

Al llegir-lo em va agradar sobretot el capítol titulat “La llibertat” dedicat a l’escriptor egipci Naguib Mahfuz, premi Nobel 1988 . Em va agradar sobretot pels records que em va despertar quan fa referència a un café de El Caire situat en un carreró del mercat Khan el-Kalili. Tal com el descriu Rafel Nadal “està decorat amb l’àmpades de cristall i miralls de fusta treballada, que cobreixen totes les parets i per això se’l coneix com “el cafè dels miralls”. Era el preferit de mahfuz, que hi tenia una taula reservada cada tarda. Allà hi prenia te i hi escrivia: el manuscrit sencer d’El carreró dels miracles va ser redactat en aquella taula. I jo portava el desig gens secret de seure en una taula propera i observar-lo mentre escrivia...”

Penent el te al "cafè dels miralls"

 

En la nostra estada a El Caire, finals de 2003, també ens vam dirigir a aquest café , am el desig, no, per desgràcia, de trobar-nos amb Naguih Mahfuz, assassinat el 1994 per dos fonamentalistes a la porta de casa seva, sinó tan sols de prendre un té en una d’aquelles taules, a prop d’on  ell escrivia. Desig que si vam poder dur a terme, tot reposant de les llargues caminades pels estrets carrers del Khan el-Kalili .

 

El Caire, Khan el-Kalili (28/12/2003)