Miraguà o miraguano

Flor i fulles enmig de les heures

Entre les heures de la tanca  del jardí de casa, que compartim amb els veïns, cada any hi creix una planta de miraguà o miraguano. És una planta enfiladissa (Araujia sericifera) d’origen brasiler,  d’uns 2 o 3 metres que hi creix cada any. Aquesta temporada he procurat fer-ne el seguiment, amb una sèrie de fotografies, de tota la seva evolució; per un descuit o falta de memòria, em vaig descuidar de dir al jardiner, que al podar les heures, la respectes per acabar de veure’n tot el seu procés vital i em vaig quedar sense la última imatge.

Flor i fruit petit

La seva flor blanca és molt elegant. D’ella en surt una beina de color verd clar, molt suau al tacte que protegeix  unes llavors groguenques envoltades d’uns filaments que es converteixen en un borrissol suau com la seda que és usat com a farciment de coixins, de nines... o per molts dels treballs de Patchwork, tan de moda últimament, encara que em sembla que el seu substitut sintètic li ha passat la mà per la cara, ja que, degut a la seva lleugeresa, se’n necessiten grans quantitats per tal d’omplir la funda d’un coixí i no parlem d’un edredó o un matalàs.

Fruits grossos

Diu que és molt resistent a l’aigua i resisteix trenta vegades el seu propi pes, per aquest motiu és utilitzat com a salvavides. Dona gran consistència i comoditat als que l'utilitzen; quan el nostre coixí quedi comprimit pel seu ús només cal que el posem al sol per a que torni  a recuperar la seva textura esponjosa natural.  Pel que sembla, mata els insectes que van a pol·linitzar les seves flors. En especial les papallones que queden empresonades i moren d'esgotament quan van a libar-ne el nèctar.

Fruit obert abans de madurar

En tinc un record llunyà d’haver-lo vist usar durant la meva infantesa i ara me l’he trobat a casa sense pensar-ho. No trobava referències literàries, no vol dir que no n’hi hagi, ni dites, ni refranys, però al final m’adono que en Pau Riba, l’any 2013, va publicar un disc anomenat  “Tants caps tants joguets” en el que inclou una cançó, amb una lletra meravellosa, que es titula “Nina de miraguano”, de la qual us en ofereixo el principi i el final:

La Maria se dorm
i a fora el vent la bressola
Rum, rum, entre les branques
una remor com de mar
La maria se dorm
i desitjos i encanteris amagats
a la panxa una nina
li bressolen la son
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat
i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats
i llagostes d’ales d’aigua...

... Sigues només un infant que fa escarbots
i que tinguis la teua innocència lluny de l’abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú
i que ningú sigui per tu
només una aixada a les pupil·les
procura mantindre algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor:
ulls, boca, nas i orelles

i estiguis contenta.

Miraguà madur (mesbdn.wordpress.com)

La Marató i jo

Estic mirant la Marató de TV3 dedicada a les malalties del cor i seguint els testimonis, sempre d’optimisme, que van donant els malats entrevistats per en Quim Masferrer i la Mònica Terribes.

Ja fa dies que vaig pensant que aquesta també és la Meva Marató, per les circumstàncies amb les que em veig immers, i ara, de sobte, he pensat que també podia donar t’estimoni d’aquest fet, encara que sigui a petit nivell, entre els seguidors del meu blog.

Sense jo saber-ho la història va començar fa molts anys. A l’acabar la carrera de Magisteri  havíem de fer uns campaments del Frente de Juventudes, per poder obtenir el títol de mestre. En un examen mèdic em van detectar alguna cosa, que no em van dir en què consistia, però en lloc d’enviar-me a un campament  a Tarragona en van fer anar a una residència  a Alsasua (Navarra) on l’activitat física no era gaire important . I així va acabar la història, de moment.

Al cim del Tallón (3144m.) (13-08-97)

Vaig fer la “mili”, amb tota normalitat, a Melilla, em vaig llicenciar i després de 38 anys de treballar en l’ensenyament em vaig jubilar. Pocs anys abans em van fer una revisió mèdica d’aquelles que en deien d’empresa (l’única en tots els anys de feina) en la que em van detectar alguna irregularitat al fer-me un electrocardiograma, que em van fer repetir. Després d’unes preguntes del metge tot va seguir igual.

"El Camino de Santiago". Astorga al fons (juliol 2000)

A partir dels cinquanta vaig començar, moltes vegades amb la meva dona,  a caminar i a pujar muntanyes, alguna de més de 3.000 metres d’alçada: el Canigó, el Montardo, el Certascan, la punta Alta, el Bassegoda, el Pedraforca, el Tallón.... fins que una vegada vam donar més voltes del compte i vaig decidir deixar-ho. Per “celebrar-ho”  vam decidir  fer  350 km. de “El Camino de Santiago” .

De Palafrugell a Cassà de la Selva, agafant forces (21-09-2007)

Al cap de poc a amb una colla, que ens vam posar el nom de “Els Matiners” (sortíem sempre a les 7 del matí), ens vam dedicar a resseguir els camins de les nostres contrades. Cada vegada ampliàvem  la durada  i l’extensió dels nostres recorreguts fins que des de Palafrugell vam arribar al Castell del Montgrí, al Santuari del Angels,  a Cassà de la Selva, a Girona..., fins arribar a caminar prop de 15.000 km.

Un helicòpter ens rescata a Coma de Vaca (22-05-2008)

Però als 66 anys i tot celebrant l’anirvesari de Casament  sopant, davant del mar  a Calella de Palafrugell, els ulls se’m van ennuvolar, el braç i tot el costat dret se’m va adormir... Em van haver d’ajudar a arribar al cotxe, al CAP i amb ambulància medicalitzada al Trueta. Em van diagnosticar un Ictus. Degut a què? No es va saber fins al cap d’uns dies: “Una fibril·lació auricular paroxista”, en fi una “arrítmia”. Lligant caps sembla que era una arritmia el que s’havia detectat en les revisions d’anys abans.

Aquí es van acabar les llargues caminades i moltes altres coses  i vaig començar una vida completament diferent: la rehabilitació, per sort  no massa exigent ni complicada, les medicacions, el menjar sense sal ... Però la vida s’ha d’agafar tal com ve i procurar fer tot el que es pot i fins allà un pot: algun viatge, algun sopar, .... tornar a caminar una mica, en fi una vida tranqui-la  però sense tancar-se a casa i participant en tot allò que convingui.

Fins que ara fa un mes, l’àmbulància va tornar ser el meu mitjà de transport per portar-me altra vegada al Trueta a posar-me un marcapassos d’urgència: havia arribat a un ritme cardíac de 28 pulsacions i amb una parada de 6 segons entremig.

Amb tota la família al final de la presentació del llibre.

La vida continua, l’endemà de la implantació, el 9-N, vaig anar, tot caminant una bona distància, a votar  i al cap de vuit dies vaig presentar el meu llibre: “Els noms dels carrers de Palafrugell”, del que ja vaig parlar en el seu dia.

Només puc dir que he tingut molta sort. Des del dia que vaig sortir de l’ictus vaig deixar de jugar en rifes i loteries, a les que estava força afeccionat, perquè el premi gros ja m’havia tocat.

Bon Nadal! Una imatge, un poema, una cançó... (28)

Amb la fotografia dels últims pessebres de cartolina que vaig fer, des de l’any 1.988 fins al 2007, i amb la NADALA de Miquel Martí i Pol, vull desitjar a tothom, juntament amb la meva família, un acabament i començament d’any que presagiïn un temps millor en totes les vessants de la nostra vida.

NADALA

Hem bastit el pessebre en un angle

del menjador, sobre una taula vella,

el pessebre mateix de cada any

amb la mula i el bou i l’Infant

i els tres Reis i l’estrella.

　

Hem obert innombrables camins,

tots d’adreça a la cova,

amb correus de vells pelegrins

-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

　

I en la nit del misteri hem cantat

les antigues cançons

de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

　

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.

I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans

de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

Miquel Martí i Pol

  

Serrat, 50 anys de trajectòria i "Cantares"

Setembre de 2012. Serrat-Sabina.L'ultim  concert del cantant al que
he assistit.On també va sonar "Cantares" (Imatges de Youtube)

Arran de la publicació de “Antologia desordenada” , el disc  de celebració dels 50 anys de carrera musical de Joan Manuel Serrat, un dels meus cantants preferits, i al llegir la llista de les 50 cançons  que componen l’obra m’han vingut a la memòria records relacionats amb moltes d’elles.

No es tracta de fer un repàs de les seves cançons tot  lligant-les amb fets personals, però si d’explicar un fet, em penso força desconegut, de quan va sortir al mercat  un dels seus treballs més populars: el disc dedicat a Antonio Machado.

Assegut amb Leonor, l'esposa de Machado davant
 l'esglèsia  on es van casar, a Sòria

El poeta figurava en l’antologia dels que ens feien i ens deixaven estudiar i alguna de les seves poesies estava inclosa  en  la meva selecció particular. Precisament “Cantares", que forma part dels disc commemoratiu era una d’elles. En el meu examen d’oposicions i en l’apartat de literatura espanyola, que en aquell temps era oral, tenia previst acabar cada tema amb un poema relacionat amb el que es demanava per tal de deixar un bon gust de boca en el tribunal; un d’ells era “Cantares”, però la sort va voler que em toqués parlar de “La ascética y la mística” i vaig acabar amb uns versos de Fray Luis de León.

La primera edició del disc amb la "finestreta" i el títol censurat 

Quan l’any 1969 es va publicar el disc “Dedicado a Antonio Machado, poeta” em vaig apressar a adquirir-lo, doncs allà s’ajuntaven el cantant i el poeta que jo admirava, entre molts d’altres, tot sigui dit. Al comprar el disc vaig adonar-me que el títol del mateix es podia llegir a través d’un forat, cobert amb cel·lofana, imprès a la primera plana del llibret. Ningú va saber-me donar la raó d’aquell fet no gaire habitual.

El vinil amb l'etiqueta censurada

En una pròxima edició del disc que no va trigar gaire a sortir, ja que es va vendre molt, la finestreta s’havia eliminat  i el nom figurava a la coberta, com sempre.  Més tard em vaig assabentar que el títol que Serrat havia escollit era “Dedicado a un tal Antonio Machado, poeta”. Es veu que a la censura de l’època no els va agradar  que el poeta fos “un tal” i Zafiro/Novola ho van solucionar d’aquesta manera.

El vinil amb l'etiqueta original

Tot mirant el disc de vinil també s’observa que l’etiqueta, on hi posa el seu nom, està superposada a una altra amb el nom seleccionat per en Joan Manuel Serrat. Tot plegat és només una anècdota, però demostra les ridiculeses a que s’havia arribat en aquest tema .

El disc amb la carpeta definitiva

La casa del lledoner

Vam anar a parar al Mas Duc, la que jo anomeno “casa del lledoner”, amb motiu d’una trobada familiar de cap de setmana. Hi vam arribar seguint les indicacions del GPS del cotxe, que, sense nosaltres saber-ho, dies abans, ens havia preparat el nostre fill; després d’unes quantes voltes per despistar-nos, vam enfilar el camí, del que només sabíem que feia 67 km. Tot trencant a la dreta i a l’esquerra o seguint per una determinada sortida de les moltes rotondes que es troben, vam arribar al punt que la veu de la senyoreta GPS et diu : “Ha llegado a su destino”.

El nostre “destino” era un camí de terra amb dos indicadors: al de la dreta deia Mas Duc i al de l’esquerra Mas Gavatx. Com que el  Mas Duc era més a prop vam suposar que aquest era el nostre i com és natural ho vam encertar.  Pertany al terme municipal de Brunyola, a la comarca de la Selva, on vam pernoctar dues nits i viure dos dies: de  mitja tarda del divendres a  mitja tarda del diumenge.

Com a gent gran que som hi vam arribar aviat, tot esperant que vinguéssim els nostres fills i nets disposats a gaudir d’aquesta estada i de conviure tots plegats d’una manera diferent a la que estem acostumats; val a dir que ja era la nostra tercera experiència d’aquesta mena.

Vam descobrir paisatges, que, tot i ser propers a nosaltres, ens són molt desconeguts, vam caminar, vam estar a Brunyola i a Anglés, vam gaudir de la seva cuina, i el temps ens va acompanyar. Parlant de la cuina, destaquen els plats  on un dels ingredients principals és l’avellana; no en va les plantacions d’avellaners destaquen en mig de boscos i altres conreus. A Brunyola, concretament, cada anys si celebra una fira, amb aquesta fruita com a protagonista, a primers d’octubre des de l’any 1995. Em va agradar especialment el postra anomenat “Brunyolí”: un gelat d’avellana amb una sopa de ratafia.

La nostra estada a Mas Duc va ser immillorable: bones i modernes instal·lacions, molt bon tracte i molt bona cuina (sembla que m’hagin llogat per fer-ne publicitat). Els nens van poder gaudir muntant a cavall, els grans conduint uns quads i tots plegats jugant amb en Ruski i en Jack, dos  gossos de la raça “labrador” , dels quals  el primer hauria pogut jugar de porter a qualsevol equip de 1ª divisió. Llàstima que la temperatura no permetia gaudir de la piscina, que estava a punt per qualsevol que volgués prendre un bany; només vaig  hi vaig veure un banyista, en Jack, que va fer-hi unes bones braçades després de les seves corregudes per la gespa.

Si dies enrere us parlava de família i cultura, ara ha tocat el torn de família i natura, un altre binomi que ajuda a mantenir els vincles que uneixen a grans i a petits.

Adéu a Mas Duc, "La casa del lledoner"

Una imatge, un poema, una cançó... (027)

Fa molts dies que no ajuntava una imatge i un poema a la mateixa plana. Durant la meva estada a una casa de turisme verd de la comarca de la Selva vaig descobrir un lledoner que em va tornar  a la infantesa,  tot recordant-ne un altre de molt frondós del que m’havia gronxant a les seves branques, me n’havia menjat els seus dolços lledons quan eren madurs i usat d’ells com a munició de les “petadores” fetes amb troncs de saüc quan eren verds.  Aquest poema de Pere Talrich (poeta vallespirenc, 1810-1889) en completa l’imatge.

 

                       Lo lledoner del meu vilatge
                       (quan jo vaig nàixer, era ell molt vell)
                       ha conservat tot son brancatge?
                       Hi fa cada any son niu l’ocell? 

                       Encara es veu baix son fullatge,
                       amic dels infants al bressol,
                       voletejar —rient imatge—,
                       com vespres d’or, los raigs del sol?
  
                                                                                             Pere Talrich 

"Els noms dels carrers de Palafrugell"

A l’últim article vaig escriure sobre la presentació d’aquest  volum, el que fa el número 23, de la col·lecció Quaderns de Palafrugell, però allà no es diu gaire res del seu contingut;  en principi el títol ho anuncia clarament, però s’hi pot trobar quelcom més que “els noms dels carrers”.

De cada un d’ells en podem saber: la descripció del perquè d’aquest nom, les principals fonts documentals d’on  s’han tret aquestes dades, la data de la seva denominació,  els noms que han tingut, si és el cas, en altres èpoques històriques i el nucli del municipi al qual pertanyen: Calella, Llafranc, Llofriu, Tamariu o a la pròpia Vila de Palafrugell. En fi, tot allò al que donem el nom de “Nomenclàtor dels carrers i espais públics del Municipi de Palafrugell”, que des del 2008 ja es pot consultar al web de l’Ajuntament.

Tot  aquest conjunt de dades forma part del cinquè i més important capítol del llibre. Aquests són els altres quatre capítols que completen el llibre.

Els primers carrers. No els primers que es van construir, sinó els primers en rebre una denominació, a cada nucli del municipi.

Quins noms s’han posat?  De personatges, amb dades estadístiques de l’ofici o motiu del perquè de la seva designació i dels més antics en el temps;  dels carrers amb nom de dona;  per nacionalitats; de noms històrics; de valors i ideals; noms de procedència geogràfica; noms relacionats amb la natura. Acaba el primer capítol fent referència a “El carrer Estret: un carrer literari”

Recordant als pares. Reflexions dels fills d’algunes persones vinculades a Palafrugell que tenen el seu nom en un espai públic i que, a més , han estat reconegudes per institucions i entitats.

El Nomenclàtor i algunes particularitats del mateix, tals com: Carrers i places amb nom popular. Canvis de nom. Noms repetits. Criteris de datació. Tipus d’espais públics: carrers, places, avingudes, passatges, miradors... fins a 17 denominacions diferents. Comissió del Nomenclàtor: creada el 27 d’octubre de 2011, per tal de valorar, determinar i agilitzar les propostes de denominacions de carrers i espais públics... i fer-ho arribar al Ple de l’Ajuntament per tal de procedir, si s’escau, a la seva aprovació. Plaques i números: davant la varietat  d’aquest dos elements s’ha volgut fer-ne referència expressa. Palafrugell i la seva gent en altres nomenclàtors...

Tots aquests continguts han estat, il·lustrats amb unes magnífiques fotografies, realitzades expressament per aquest treball  per Lluis Maimí, conegut i reconegut fotògraf de Palafrugell.

Família i cultura

Un altre cap de setmana. Un cap de setmana amb festa familiar inclosa: l’aniversari  del  nostre net gran, l’Arnau ha fet quatre anys! La seva alegria ens ha contagiat a tots. L’hem celebrat dues vegades: el dia que tocava,  en la intimitat, era dia feiner,  i l’endemà, dissabte, amb tota la família, celebració conjunta amb el sant del seu pare. Veure als nens tan feliços ens fa oblidar qualsevol moment dolent que ens hagi esdevingut pocs dies abans.

No es va acabar aquí la festa. La tarda-vespre del mateix dissabte tota la família reunida, un altre cop, a la Sala  d’Actes del Teatre Municipal de Palafrugell vam assistir a la presentació d’un llibre, juntament amb una bona quantitat de públic que ens va voler acompanyar. Un llibre més, però en aquest cas, i ho dic amb tot l’orgull: el meu llibre.

Després d’onze anys de voluntariat a l’Arxiu Municipal he pogut resumir tot el meu “treball” en el volum 23è de la col·lecció “Quaderns de Palafrugell” que publiquen conjuntament  l’Ajuntament de Palafrugell i la Diputació de Girona. Es tracta de “Els noms dels carrers de Palafrugell”, en una magnífica edició il·lustrada amb les fotografies d’en Lluís Maimí, fetes expressament per aquest volum, i  tot plegat, sota el mestratge de Conxa Sauri, directora de l’Arxiu. Sense ells dos l’obra seria una altra cosa.

Lautor, la directora de l'Arxiu i el fotògraf

Aquell dia em vaig aixecar una mica nerviós. Això de mostrar en públic una obra teva i sobretot haver de parlar d’ella durant la seva presentació no és el que més m’entusiasma. Però si s’ha de fer es fa i dies abans vaig preparar amb consciència el que havia de dir. Després de la presentació d’en Xavier Rocas, Regidor de Cultura de l’Ajuntament i ex alumne, em va tocar a mi.

Vaig procurar fer-ho ni massa llarg, ni massa curt, amb alguna anècdota dels anys que va durar la seva realització; un cop fet, tot plegat  em va semblar un instant. Després encara va venir una cosa pitjor: haver de signar llibres i posar-hi alguna dedicatòria adequada a cada persona, però amb l’excusa del que m’havia passat uns dies abans, vaig adoptar una formula igual per a tothom i així desfer-me fàcilment  del, per mi , embolic.

Quan quasi tothom havia marxat de la sala, la família i alguns amics vam poder gaudir d’una sessió de fotos al nostre aire i amb els nens “fent d’avi” darrera dels micròfons, ja desconectats, tot dient: “Senyors... seguin si us plau”.

Uns dies de novembre

Acabats de refer de les incidències del nostre viatge a Budapest, un mes just després de la nostra tornada, ja estava disposat a tornar-me a posar en marxa per participar en els nous projectes en els que sempre em veig immers o en els que m’immergeixen. Abans de tot,però, arribava  la tant esperada jornada del 9N; després, a la propera setmana  tenia la presentació del  llibre “El nom dels carrers de Palafrugell” fruit del meu treball de voluntariat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell durant una bona colla d’anys; també des de l’AMP estem a punt  d’endegar  un projecte anomenat “Històries de vida” sobre el barri de Vila-seca/Bruguerol de Palafrugell i la Fundació Pallach m’ha convidat a participar, com a jurat, en la concessió dels “Premis literaris Josep Pallach” que des de tres vessants diferents organitzen els ajuntaments de Figueres, Begur i Palafrugell.

Com veieu tot un seguit d’activitats per ajudar a no avorrir-me en aquesta jubilació, de la que gaudeixo tan com puc. Però les coses no són sempre tant boniques com semblen i algun entrebanc  que, sorgeix inesperadament,  t’ho  fa valorar tot molt més, un cop has pogut saltar-lo i deixar-lo enrere.

Ara fa cinc anys hi va haver un, l’ictus, i aquesta setmana una indisposició sobtada em va dur a una cursa d’obstacles o més ben dit d’ambulàncies, de casa al CAP, de Palafrugell  a l’Hospital de Palamós, amb nit de regal inclosa,  i de la ciutat marinera al Trueta, on es va acabar amb la implantació d’un marcapassos, amb dues nits més d’estada. Una experiència a la que molts li donen poca importància, però que quan et toca a la pròpia pell ja és un altra cosa; sobretot quan estirat al quiròfan sens els metges comentant que no troben la vena adequada... que surt molta sang ... en fi, una experiència més!

Vaig arribar just a casa per poder participar,  l’endemà, en la votació multitudinària i poder comprovar l’eficàcia de la reforma que m’havien fet, ja que vaig anar i tornar del lloc de votació, situat una mica lluny de casa, a peu, a poc a poc, però amb pas ferm. La meva anècdota de la jornada, perquè sembla que a tothom li’n va succeir alguna, va arribar al moment  d’introduir el vot a l’urna, quan l’integrant de la mesa que estava a càrrec de l’ordinador es va aixecar i tot intercanviant el seu lloc  amb el tercer voluntari va dir: ”A aquest senyor vull ser jo el que l’ajudi a votar” . De moment vaig quedar perplex. Després es va donar a conèixer com a ex-alumne, al que feia temps que havia perdut de vista. Li vaig preguntar el nom i al contestar-me, va afegir: “És el que menys puc fer, per les hores que em va dedicar quan era petit”, o alguna cosa semblant.

En fi, tot es qüestió d’anar marcant passos cap a un destí per descobrir.

Budapest (i VIII)

Des del monument de les sabates vam començar a caminar altra vegada per la riba del Danubi  per anar al Mercat Central, on ens havien dit que si podia menjar molt bé i a molt bon preu. Pel camí, així com en tota la ciutat, ens vam anar trobant amb molts monuments, alguns amb estàtues de grans personalitats i altres dedicats a senzills personatges com el del  pintor fent  la seva feina d’artista, el follet assegut a la tanca i d’esquenes al riu o el de la nena que juga amb el seu 

gos.

Davant de l'edifici Bàlna

Era una mica aviat i abans d’anar al Mercat vam encaminar-nos a l’edifici  anomenat  Bàlna, uns antics magatzems reconvertits en centre cultural que ja ens havia cridat l’atenció, durant el passeig nocturn en vaixell, per la seva coberta simulant el cos d’un peix amb les escates il·luminades d’un color blau-lilós. Al seu interior grups de jovent feien activitats vàries, hi havia botigues d’articles artesanals i entre altres espais un restaurant amb bona pinta; però havíem decidit anar a dinar al Mercat Central.

La coberta del Bàlna.

Arribats a una espècie de Boqueria, tan pel continent com pel contingut, ens van orientar cap al pis de dalt per tal de poder menjar. En un passadís no gaire ample, amb unes taules altes a un costat i les parades de menjar a l’altre hi havia tal quantitat de gent passant-se plats d’un cantó a l’altre, menjant, xerrant amb veu alta, demanant el que volien menjar i quasi a empentes, ens vam sentir molt afeixugats, tant, que vam decidir provar sort al restaurant que havíem vist al centre cultural.

Interior del Mercat Central

Allà no vam trobar la quantitat i varietat de plats del Mercat, que feien molt bona cara, però a la vegada carregats d’ingredients que no ens convenien massa per la nostra salut  (quan la guineu no les pot haver diu que són verdes). Però la tranquil·litat de què vam gaudir,  asseguts a l’aire lliure, al costat mateix del Danubi, sense crits ni olors massa carregades, no va tenir preu.

Dinar vora el Danubi. Al fons el mont Geller.

L’última tarda la vam dedicar a passejar tranquil·lament  per llocs ja coneguts i per altres que anàvem descobrint. Vam acabar el dia en un dels carrers més comercials i turístics de Budapest, a Vaci utca, on vam poder prendre una xocolata ben calenta, queien quatre gotes i es va posar molt bé; amb la petita anècdota que al demanar-la i amb els embolics de l’ idioma, ens pensàvem que no ens havien entès i ens portaven una tassa de llet fumejant, però resulta que era xocolata  desfeta ,blanca, d’un gust exquisit.