La Toscana (i V)

Orvieto des de l'autocar

 Orvieto serà l’última ciutat italiana del nostre recorregut, ara ja fora de la Tosacana, perquè pertany a la regió d’Umbria. Aquesta és l’única de les regions italianes que no té sortida al mar. Precisament ens hi vam aturar de camí cap a Civitaveccia, el port de Roma, amb la finalitat d’embarcar-nos en un vaixell de la companyia Grimaldi per tal de què ens porti fins a Barcelona.

 

Façana de la catedral

La visita a Orvieto, situada a dalt d’una cinglera a l’estil de Castellfollit de la Roca,  val la pena per la seva catedral. Un no s’explica com una petit municipi de 21.000 habitants pot tenir una joia com aquesta. Va ser edificada el S.XIV pel papa de torn per celebrar la festa del Corpus Christi amb motiu del miracle eucarístic de Bolsena. La façana és una verdadera obra d’orfebreria en  pedra i mosaics. També s’ha de destacar una capella amb decoració començada a pintar per Fran Angelico i altres obres d’art.

 

Detall de la façana

Vam completar el dia amb una passejada pels seus carrers típics, donat una ullada a les esglésies i palaus que solen haver-hi a tots aquests pobles d’origen etrusc, romà i medieval. Des dels merlets de les torres de l’antiga muralla vam poder gaudir també d’unes magnífiques panoràmiques de l’Umbria. 

 

Paissatge de l'Umbria

Ja només quedava embarcar-nos tot esperant que la mar estigués calmada i ens permetés un viatge tranquil, tal com va ser, fins a casa nostra. Una vegada al vaixell vam gaudir de vint-i-dues d’hores per poder xerrar, llegir, ballar i passejar per coberta. També van pujar-hi gran quantitat de camions, tràilers i furgonetes d’emigrants marroquins carregades fins a dalt. Aquests últims es van escampar per algunes sales i passadissos acomodant-se per passar la nit de qualsevol manera, sobretot al bar on hi havia la televisió,  tot hi haver-hi una sala destinada a aquest fi, al costat de la recepció. No ens vam assabentar de l’escala que vam fer quan passàvem entre les illes de Còrsega i Sardenya, de tanta quietud com hi havia.

 

Carreró típic d'Orvieto

Pensant en els apats d’aquests dies, dels que encara no he parlat, veig que en general van ser prou acceptables. Els més fluixos el dinar a Aix en Provence, a França, i els fets al vaixell de tornada. Els millors els de l’hotel de la primera nit. En tots els dies no vam tastar, encara que sembli estrany, ni una sola pizza, però si força pasta. A Orvieto, per exemple ens en van dur dos plats i a Siena un plat mixt amb rissotto d’espàrrecs i canaló de carn.

Des de la torre

El nostre autocar, després de totes les maniobres i reculades va arribar il·lès a Barcelona, però al baixar del vaixell va topar amb la part de darrera i es va fer una petita contusió. Pitjor va ser per un dels nostres companys de viatge, que, a Luca, va caure al baixar del vehicle i es va trencar el nas, amb totes les complicacions que això comporta, però a aquestes edats, ja estem fets a tot i vam poder seguir amb normalitat totes les activitats.

S'ha acabat el viatge