Aniversaris per tot Catalunya

Monestir de Vallbona de les Monges

Des de fa uns anys celebrem alguns dels aniversaris dels adults de la nostra família a algun poble, generalment poc conegut, de Catalunya. Coincidim amb aniversaris de números  rodons: 70 o 40 anys. Fins ara  només som sis, veurem si a partir d’aquest moment haurem de buscar algun altre motiu per fer la celebració, perquè celebrar-los tots d’aquesta manera,  sis cada any, potser seria excessiu.

L’homenatjat/ homenatjada  és el que tria el lloc, fent coincidir, més o menys,  la data  amb algun cap de setmana llarg, de tres o quatre dies. El lloc triat és secret i fa saber la data als altres mitjançant  watsaps  que aniran donant pistes sobre el destí triat. A mida que es va acostant el dia les pistes són més concretes fins que algú dels altres endevina  la destinació.

Alguna vegada hem sortit de casa, el dia assenyalat, sense saber el destí final, seguint les instruccions que ens havien deixat gravades al GPS del cotxe.

A punt per la desfilada, a Montblanc

Sempre hem triat poblacions petites, a cases de turisme verd o en hotels amb piscines, spas... recorreguts de natura, monuments i sobretot on puguin passar-s’ho bé tan els sis grans com els dos petits.

Seguint camins

Fins ara tothom portava el seu cotxe particular, però aquest any, com que a mi no m’agrada conduir,  m’han fet la sorpresa de llogar una furgoneta on encabir-nos-hi tots vuit; no ho hem sabut, fora dels interessats, fins a la mateixa hora de marxar.

Entre vinyes, a Poblet

Ara que els nens ja són una mica més grans, quatre i cinc anys, no us penseu i saben portar-se molt bé als restaurants, ja comencem a triar una mica la gastronomia, sobretot a la hora de dinar. Ara sóc jo qui s’ha de limitar per qüestions de dieta, però com solen dir els jubilats, un dia és un dia i després ja prendrem pastilles.

Quins d’aquest pobles us sonen com a destinació de les nostres celebracions: Vallromanes, Molló, Brunyola, Prullans o Rocallaura? 

(Les fotografies corresponen totes a aquest any, durant  la nostra estada, de quatre dies, al balneari de Rocallaura)

Sort del mòbil (i III)

Primera parada de l'helicòpter al mig de les muntanyes

... Quan els nostres salvadors ens van deixar vam haver de trobar la solució sobre el lloc on passaríem la nit; podíem quedar-nos a Tregurà, però allà no hi havia estació del cremallera per marxar l’endemà el més aviat possible; la solució era anar a Queralbs o a Ribes de Freser. Com que a Queralbs no hi havia lloc per anar a dormir no quedava més remei que arribar a Ribes.

Entre una cosa i l’altra es va fer de nit; els de l’hostal ens van donar el telèfon d’un taxista que ens pogués  venir a buscar. Vam arribar just a Ribes quan l’únic hotel obert estava a punt de tancar. Teníem gana i anàvem molls, al menys de peus i cames. Un cop assignada l’habitació ens van fer a mà les claus de l’establiment per poder –hi entrar un vegada satisfetes les nostres necessitats alimentàries.

Esperant el següent viatge

L’endemà, de bon matí, ens vam dirigir a l’estació on el primer cremallera del dia ens portaria a Núria. Els passatge el formàvem nosaltres i els treballadors del santuari. En un punt determinat del viatge ens va sobtar que tothom es dirigís a mirar cap a les finestres del costat del vagó que donava al precipici. Com és normal vam demanar el que passava i aquesta va ser la resposta: “Ahir a la nit un helicòpter es va estimbar per aquesta zona”. Vam quedar de pedra i ens vam mirar tot intrigats; el primer pensament  va anar cap a la possibilitat de què fos el “nostre” helicòpter. No va ser així, era un helicòpter que transportava materials d’una obra propera; s’havia estimbat, però sense cap dany personal. 

Fi del rescat a Tregurà

Els mals pensaments que ens van venir al cap sobre el nostre vol d’ahir es van esvair com la boira ho havia fet durant la nit. Vam arribar al Santuari sota l’expectació dels que ens esperaven, sobretot de les tres dones que s’havien quedat soles, que ens van cosir a preguntes. Jo estava més tranquil perquè la meva dona era l’única  component femenina de la peripècia que allà acabava .

Ens vam dutxar, ens vam canviar de roba i ens vam dirigir al restaurant per tal de fer el primer àpat del dia. Mentre esmorzàvem  va sonar un mòbil, trucaven uns amics de Palafrugell tot fent aquesta pregunta: “ No sou pas vosaltres els que esteu estat rescatats per un helicòpter a la vall de Núria...”

Sort del mòbil!(I)

L’altre dia tot mirant una tertúlia a la TV en la que es parlava de les utilitats del mòbil i de l’ús que se’n feia, em vaig adonar que algunes vegades m’havia ajudat a sortir d’algun contratemps. Tot i no ser persona massa dependent d’aquests artefactes, he de reconèixer  que de mica en mica i per diversos motius em veig embolicat amb el seu us, sobretot des de la implantació del Whatsaap.

D’entre totes les vegades que he tingut la sort de portar-lo a la butxaca puc explicar la d’un rescat que va tenir lloc a la Vall de Núria pel maig d’ara farà vuit anys. Havíem anat a passar-hi uns dies per celebrar que “Els Matiners” (quatre “joves” d’entre 63 i 72 anys) havíem arribat als 10.000 km. tot caminant pel Baix Empordà i especialment per totes les Gavarres.

Com és natural havíem programat un parell d’excursions. La primera que vam emprendre va ser la d’encaminar-nos en direcció al refugi de Coma de Vaca, pel Camí dels Enginyers amb la intenció d’arribar a Queralbs i agafar el cremallera que ens tornaria a Núria abans del vespre per trobar-nos amb tres de les quatre dones que ens esperaven; la quarta venia amb nosaltres.

Alguns trams del camí eren una mica dificultosos, però tot i haver d’agafar-nos amb cordes els vam superar amb facilitat. Quan vam arribar al refugi, ens pensàvem refer-nos prenent alguna cosa calenta, tot i que no feia fred, però el vam trobar tancat. Vam continuar el camí i al acabar de travessar el riu Freser va començar a ploure.

Amb el nerviosisme no trobàvem l’enllaç amb el camí de baixada a Queralbs; vam trucar, amb el mòbil, al 112 per tal de demanar  informació concreta sobre a quin punt havíem  d’agafar-lo, per seguir a partir del punt on ens trobàvem. No estàvem espantats, però al fer-nos algunes preguntes i veure la nostres edats ens van dir que no ens moguéssim, que vindrien a rescatar-nos; llavors si que ens vam espantar... 

15 imatges d'una excursió al Berguedà

Després de les estades a la Cerdanya i als Pallars hem acabat aquest circuit pirinenc amb una excursió al Berguedà. Aquestes  imatges són un petit resum del que hem gaudit en aquesta última sortida.

A punt de pujar al Tren del Ciment

Jardins Artigas a la Pobla de Lillet
dissenyats per Antoni Gaudí

Font del lleó

Una altra perspectiva dels jardins

Tren del ciment

Entrada al Museu del Ciment

Rafael Gustavino que va patentar el Gustavino System,
volta de rajola vista.
que des de Nova York va fer famós a tot el món.
(exposició del Museu)

Vermut del país

A les fonts del Llobregat

Bosc de tardor

Arribada a les Fonts, primeres impressions.

Una altre perspectiva

A muntanya tot és més gros
 (Forn de pa a Castellar de n'Hug)

Capvespre a Castellar de n'Hug

Esmorzar a la carbonera

Plafó explicatiu del funcionament d'una carbonera

Durant el mes d’octubre de cada any s’encén la carbonera a Sant Climent de Peralta des de l’any 1996. Aquesta demostració de com s’elaborava carbó vegetal al massís de les Gavarres va començar ara fa XXII anys a Sant Sadurní de l’Heura. L’any 1993, doncs, els membres de l’associació d’Amics de les Gavarres van convèncer a dos ex carboners, en Lluís Pla i en Simon Cruanyes per continuar la tradició i poder-ho mostrar al públic.

La carbonera en ple funcionament

Ara s’ha convertit en una festa i durant tots els dies que dura la cuita una desfilada constant de persones i grups escolars acompanyen als carboners que nit i dia tenen cura de què la combustió sigui la correcta.

Molta gent  aprofita l’excusa de la visita per fer-hi diferents àpats, tant un esmorzar o un dinar com un bon sopar i la festa corresponent a la nit. Fins i tot hi ha gent que decideix acampar al costat de la pila.

Preparant el caliu

Un bon esmorzar és el que vam fer un grup d’uns quinze amics, ara fa pocs dies. A quarts de nou del matí ja estàvem a punt de començar a coure una graellada de carn i botifarres amb el caliu i les graelles que l’organització sempre té a punt. Una gran soca d’olivera cremava al mig del prat i sota les alzines un seguit de taules ens esperaven per fer-hi l’àpat.

Els carboners fent-ne el manteniment. Al fons
la barraca dels carboners

Mentre menjàvem, al fons,  podíem contemplar   la pila fumejant i el pujar i baixar de la pila dels carboners que la mantenen en funcionament. Feia una mica de fred; el vi i l’allioli que acompanyaven l’àpat  es van encarregar de fer més acceptable l’ambient matinal de començaments d’octubre.

Mentre la carbonera cremava...

Estàvem sols, però al cap de poca estona van començar a arribar autocars de mainada de totes les edats, que després d’escoltar les explicacions dels voluntaris també van anar ocupant les diferents taules fins que cap allà a les onze vam haver de deixar-los lloc perquè ells poguessin fer la seva festa.

A les 11 deixem pas als més joves

Ara fa uns anys, quan anava a caminar amb els Matiners, un grup de marxaries que vam fer més de 15.000 km., per les nostres contrades (encara n’hi ha dos que continuen)  havíem passat algunes vegades pel paratge, però mai havíem coincidit  amb la carbonera en ple funcionament. Tota una lliçó de com s’arofitaven els recursos naturals que pot  proporcionar-nos el bosc i que a la vegada ajudava a tenir-los nets i protegits dels incendis.

Prullans

Feia molt temps que no havíem estat a La Cerdanya. Quan a finals dels anys setanta passàvem els primers dies de cada setembre a Camprodon, hi havíem fet alguna escapada. Ara amb motiu dels 70 anys de la Mª Dolors hem convidat als nostres fills i nets a passar-hi un cap de setmana llarg.

Quan jo vaig arribar a aquesta edat  vam fer la primera escapada junts; a partir de llavors, quan algun membre de la família arriba també a una edat significativa, i ja en van quatre, acostumem a fer unes estades d’aquesta durada, els nens encara són petits, en hotelets de muntanya per tal de conviure uns dies tots junts fora de casa. A la nostra llar ja ho fem sovint; fer-ho d’aquesta manera és molt diferent.

Des de Puigcerdà

Concretament hem estat a Prullans; poblet molt petit i ben situat a 22’9 km. de Puigcerdà i a 29’2 de la Seu d’Urgell; la seva altitud és de 1069 m. Al mig del poble i en un complex hoteler familiar (Cerdanya Resort), ben equipat i amb múltiples possibilitats d’esbarjo, vam passar quatre dies  tots junts; gaudint sobretot  dels descobriments que feien els nens ( de 3 i 4 anys) i de la seva rapidesa a adaptar-se a totes les circumstàncies.

Cada família teníem el nostre petit apartament que pràcticament es comunicaven entre ells, podent així gaudir d’intimitat i convivència a la vegada. Amb un “tot inclòs” ens havíem de preocupar  de ben poques coses que poguéssim necessitar de manera especial.

Al costat del camí

A més a més de tot el que ens oferia la instal·lació hotelera, m’agradaria destacar dues de les sortides, que el temps excel·lent, que va fer aquells dies, ens va permetre dur a terme. Un matí el vam destinar a visitar el Parc d’Animals de “Els Angles” a 53’9 km., situat al costat del Pla de Mir, al peu de les pistes d’esquí. L’altre va ser la pujada als Llacs de Malniu, a sobre de Meranges.

Panell explicatiu  

La visita al “Parc dels animals” va crear molta expectació. Poder veure a peu de camí, en un recorregut de 3500 metres, una dotzena d’animals salvatges en el seu espai natural de muntanya i com qui diu “a l’abast de la mà” impressionava de veritat. La majoria hi han estat re introduïts en les últimes dècades i alguns d’ells havien tingut com a hàbitat seu aquestes muntanyes fa milers d’anys: L’os bru, el llop, el cérvol, el cabirol, el mufló, l’isard, la marmota, la cabra salvatge, el bisó, el ren, la daina i el senglar, el més abundant i l’únic que no vam veure. Eren impressionants les cabres salvatges , que amb les seves grans banyes amb forma de sabre i situades sobre les grans roques del costat del camí, donaven  l’impressió d’estar a punt de saltar per sobre dels visitants.

Cap al llac de Malniu..
 L'Arnau imitant a les cabres d'ahir a "Ela Angles"

Un altre matí i a pocs km. de Prullans vam arribar a Meranges i des d’allà vam enfilar per una carretera,  més ben dit un camí, estret,  polsós i pedregós, tal com han de ser els camins de muntanya, encara que hi passin cotxes, que mai s’acabava. Ens va portar a l’aparcament del refugi de Malniu. Sort que vam arribar-hi aviat, perquè a llarg del matí es va anar omplint de mala manera; després de pagar 3 euros ens van indicar un lloc per deixar el cotxe. Allà la gent es va anar distribuint  segons preferències i capacitats.

Remullant-se els peus a l'estany de Malniu

D’entre totes les possibilitats vam triar-ne una de fàcil que poguéssim fer tots plegats, sobretot els nens i jo. Amb una durada de dues hores vam poder pujar, baixar i fer una curta estada al costat del llac de Malniu gaudint del paisatge i remullant-se els més petits. L’Arnau, de 4 anys, va fer tot el trajecte a peu i em Guillem de 3 quasi també; l’avi que feia 6 anys que no podia fer caminades una mica més llargues per alta muntanya, també va resistir, no podia ser menys!

Prullans

Resumint, una estada immillorable en tots els sentits. Feta juntament amb els que estimes, què més es pot demanar ? I si a tot això hi ajuntem el camí d’anada i tornada amb un dels conductors, que sóc jo,  al que no li agrada conduir, després d’un any de no poder agafar el cotxe, per prescripció mèdica,  i de mig any més amb poca intensitat, la satisfacció és complerta.

Matí d'hivern a Sant Martí d'Empúries

Havíem de resoldre uns assumptes a l’Escala i després anar a dinar amb uns meus cunyats. Com que quedaven més de dues hores per a trobar-nos a casa d’ells vam pensar que el millor que podíem fer era anar a passejar a Empúries; lloc del que, per un motiu o l’altre, i des de fa anys, servem molts records .

Feia un matí esplendorós, encara bufava forta i freda la tramuntana, però no tant com uns dies enrere. El cel, com era d’esperar era blau, molt blau, algun petit núvol trencava aquesta uniformitat cap al sud i ponent, el que el feia encara més interessant  als nostres ulls.

Les onades arribaven força fortes a les sorres de les petites platges que conformen tot el golf de Roses; no et cansaves de mirar les seves anades i vingudes. Havíem entrat al poble pel portal que es troba en la confluència amb la carretera de Sant Pere Pescador.

Tot entrant al poble pel carrer Major ens vam aturar davant l’antiga rectoria, ara quasi abandonada,  on havien residit  els oncles de la Mª Dolors feia molts i molts estius. Aquest oncles, més tard, es varen fer dues cases per viure-hi primer i després deixar-les als seus fills; al menys un cop a l’any hi anàvem, a dinar; totes dues eren a quatre vents i de planta baixa; de la primera d’elles en vam treure la idea de fer-hi un pati central, envoltat  per la totes les habitacions que vam dur a terme al cap d’uns anys al construir la nostra pròpia casa.

Després arribàvem a la plaça. En un dels seus bars-restaurants hi havíem menjat els millors calamars a la romana que recordo; en fem el comentari cada cop que hi passem. Parada obligada és l’església, tan si està tancada com oberta, allà ens hi vam casar fa una colla llarga d’anys, hi hem celebrat  molts altres casaments, batejos, noces d’or  i altres esdeveniments familiars.

Vam anar caminant pel costat de la platja a estones sobre la sorra i a estones sobre els camins de fusta que fan de més bon transitar, sempre amb el mateix fons: Sant Pere Pescador, Roses i  l’Escala. Quan vam arribar a l’alçada del moll grec vam rememorar la cerimònia d’enterrament, veritablement emocionant,  d’una nostra neboda, molt especial per tot els que la coneixien,  que es va  fer fa pocs anys en aquell  lloc.

Ens vam asseure en un banc, a recés del vent i encarat al sol. A la nostra esquerra el mar, a la dreta les ruïnes del jaciment greco-romà i al fons l’Escala i Montgó. Moments de tranquil·litat absoluta. Nosaltres dos sols, no passava ningú. A més dels que ja he dit, venen a la memòria i comentem altres fets. Allà, l’Escala i Empúries, va ser on vaig veure el mar per primera vegada durant la també primera excursió que vaig fer amb l’escola de la mà del meu mestre menorquí, el senyor Andreu Murillo, que em va ensenyar a estudiar i a adquirir moltes de les aficions que he tingut a la vida; excursió que també ens va dur fins a l’Estartit, un poblet de quatre cases, on ens vam embarcar per anar a fer una passejada en barca fins a les illes Medes.

Al mateix lloc on estàvem asseguts vam anar a rebre la Torxa Olímpica en un llunyà 1992. Va ser una cerimònia emocionant. Pocs moments abans de l’arribada un grup d’espanyolistes, per dir algun nom, van desplegar una bandera  estatal proferint alguns crits o consignes, tal com ells en deien o en diuen encara. Els altres assistents a l’acte, davant la provocació, ens vam girar i tot tirant-los grapats de sorra els varem fer fora.

Entre tants records, tant de sol i tant de mar havia passat el temps sense adonar-nos-en,  era hora d’anar a dinar, ens esperaven.

Per Nadal Pessebres.

Ara fa alguns anys que no em dedico a la construcció de diorames. Tot té el seu temps i segons les circumstàncies s’han d’anar deixant algunes activitats. Com que  el cuquet sempre queda  ara m’he de conformar visitant alguna exposició i gaudint amb els nets dels petits pessebres populars  amb els que hi puguin jugar tot movent les figures d’un lloc a l’altre. Aquests dies de Nadal  he anat a veure la XI Mostra de Pessebres i Diorames de Mont-ras, en la que hi havia participat fins l’any 2007, l’exposició que la família Gubert-Bril·li tenen a casa seva en commemoració dels seus 25 anys de pessebrisme  i  la mostra de la XV Biennal del Pessebrisme Català a Banyoles, una selecció d'imatges de la mateixa són les que us ofereixo a continuació.

I per finalitzar, no és pot anar a Banyoles sense passejar-se una estona a la vora de l'Estany, i més en un dia d'hivern tan clar i solejat com el que ens ha tocat viure.