Últims dies de l'any

Passats Nadal i Sant Esteve els dies s'escolen ràpidament fins a l'arribada del Nou Any. Són dies en els que dites, refranys, fets i expressions vàries s'acumulen, fent més ric el nostre llenguatge. Me'n venen a la memòria tres que m'havien cridat l'atenció des de petit

A casa meva sempre s'explicava que el dia dels Sants Innocents un pare enviava al seu fill a una altra casa del poble a "buscar els neulers". El noi arribava amb un sac molt pesant, ben lligat, a fi de què no es veiés el contingut. El pare mirava l'interior i li deia que aquells neulers eren massa petits, que ell volia els grossos. Llavors el fill, obedient i de bona fe, es carregava el sac, tornava a casa del veí i aquest hi posava una pedra més pesada a dins per tal que portés al seu pare els neulers més grans. D'aquí ve que l'expressió "carregar o fer portar els neulers a un altre" significa «encarregar-li per burla una feina absurda, o enganyar-lo abusant de la seva candidesa», o bé "fer-li assumir la càrrega més enutjosa en un afer, el pes d’una responsabilitat, d’una obligació, d’un fracàs, etc." Un neuler, per cert, és un motlle o aparell per fer neules.

El 31 de desembre els grans deien als petits que sortissin al carrer per tal de veure l'Home dels nassos, que té tants nassos com dies té l'any i que només se'l pot veure aquest dia. Quan jo era petit els meus pares sempre m'ho deien i cada any, encara que ja en sabés el significat, fèiem els comentaris oportuns sobre el perquè d'aquest fet.

La tercera és una dita: "Per Sant Silvestre, per la porta o per la finestra". Tinc dues explicacions de la mateixa, la que es refereix al sol, que entra a les cases per "la porta i per la finestra" i la que es refereix a les persones, ja que l'últim dia de l'any era una de les dates en què els masovers havien de canviar de casa si no havien arribat a un acord amb l'amo per continuar un altre any a la mateixa; o sigui que no havien firmat un nou contracte.

La Sagrada Família

Després de veure'n les espectaculars imatges per la televisió, no vam voler perdre'ns l'ocasió d'anar a visitar la Sagrada Família en la nostra anada de cada any a Barcelona immediatament abans de les Festes de Nadal. Ho vam concertar per Internet per no haver de fer cues quilomètriques i ho vam encertar. Va ser arribar i entrar. Era la tercera vegada que hi anàvem, però acostumats ja al seu aspecte exterior, l'interior ens va impressionar.

Quan ets allà dins penses com la ment d'una persona d'ara fa més de cent anys es va poder empescar tot aquell entramat de "palmeres" de pedra que aguanten les cobertes del temple amb tota aquella sèrie de voltes fetes de rajol, mitjançant la tècnica de la volta catalana.

La llum que entra per la infinitat d'obertures constitueix una part molt important del conjunt, sobretot quan estiguin acabats els vitralls que les complementaran, com ja es pot veure en algun dels espais.

Que tot està inspirat en les formes de la natura ho vam poder comprovar en l'exposició que es troba al costat de la porta del Naixement. També es digne de visitar el museu que explica l'obra d'Antoni Gaudí que jo recordava una mica rònec, però que ara se'ns ofereix com un museu modern i ben condicionat.

Sorprèn la gran cripta, en la que no hi veus la relació arquitectònica amb el Temple de sobre fins que no saps que la va dissenyar un altre arquitecte i que Gaudí va continuar quan es feu càrrec de les obres.

Com sempre una munió de gent entrava, sortia i es passejava per tots els indrets de l'ara Basílica amb els caps aixecats enlaire per no perdre's cap detall de la construcció. Era divertit parar atenció a la diversitat de comentaris de les persones sobre el que estaven veient, que com sempre n'hi ha per tots els gustos i que com passa sovint no tenen ni idea del que estan veient.

La Sagrada Família, una joia que la majoria de catalans, fins i tot els que han anat per mig món, desconeixen. No serà pels 12 euros que val l'entrada?

Fricandó amb moixernons

Cada any, com la majoria de famílies de Catalunya, per Sant Esteve ens trobem per dinar. Cada any ho fem a casa nostra i som la Mª Dolors i jo els encarregats de pensar, comprar, cuinar i servir el menú triat. Ens solem seure a taula unes vint-i-cinc persones, amb el conseqüent remenament que això comporta. Hem de parlar, però, de la cuina, base principal de la trobada.

El primer plat sol ser un pica-pica amb gran varietat de "delicatessen" i el segon, un plat contundent. Aquest any vam decidir fer fricandó. Aquesta és la nostra recepta, per si la voleu provar:

Ingredients

- Vedella (llata, tapa plana, cap de mort) 3'6 kg.
- Moixernons secs, 4 capses.
- Cebes, 4 de mitjanes
- Pastanagues, 5 de mitjanes
- Tomates madures,
- Farina, 200 grs.
- Ametlles torrades, 40 grs.
- Carquinyolis
- Alls, 4 o 5 grans
- Vi blanc, un got i mig
- Brou de carn
- Sal i pebre

Elaboració

- Poseu els moixernons en remull durant unes hores.
- Talleu o feu tallar la vedella a bistecs petits.
- Amaniu-los amb sal i pebre, enfarineu-los i passeu-los per oli ben calent, que quedin una mica rossos. Reserveu-los.
- Amb l'oli restant hi sofregiu les cebes i les pastanagues tallades a bocins petits. Quan són ben sofregides afegiu-hi les tomates. Hi ha gent que hi posa un manat d'herbes, a nosaltres no ens agraden massa.
- Deixeu que es continuï sofregint i espereu que es concentri. A continuació hi afegiu el vi blanc i el deixeu reduir.
- Afegiu-hi dues cullerades de farina i barregeu-ho tot bé.
- Hi passeu el turmix perquè no hi quedin trossos ni grumolls.
- Afegiu-hi la carn i ho cobriu amb el brou (compte que no quedi massa líquid). Ho deixeu al foc fins que estigui quasi cuit.
- Escorreu i passeu els moixernons per la paella amb una mica d'oli i els tireu a la cassola, per tal que es vagin coent amb la vedella.
- Feu la picada amb els alls, les ametlles i els carquinyolis.
- Deixateu-la amb una mica de salsa i tireu-la a la cassola.
- Si convé deixeu-ho coure tot una estona més a foc ben baix. La carn ha de quedar ben tova.
- I com sempre, Bon profit!!

Varekai

Cada any abans de les festes de Nadal ens agrada fer una escapada a Barcelona per tal de veure l'ambient í les il•luminacions de carrers i botigues. Ens agrada començar per la Fira de Santa Llúcia, visitar algun museu, fer alguna compra, si cal, i acabar anant a veure un espectacle. Aquest any hem triat "Varekai", l'ùltima creació que ha portat a les nostres terres "Cirque du Soleil". Nosaltres només havíem vist "Quidam", que amb tota la seva espectacularitat era una mica monocromàtic, que li restava una mica d'impacte, segons el meu parer. Ara amb "Varekai" el color ha tornat a la pista donant més vida a l'espectacle.

El lligam de tots els números que componen la representació de "Varekai" és el mite grec d'Icar, al que se li desfan les ales per volar massa prop del sol. En aquest cas no cau al mar si no prop d'un bosc en el que les criatures que hi viuen li ensenyen a volar de nou.

La paraula "Varekai" vol dir "en qualsevol lloc", en llengua romaní, homenatge a l'esperit nòmada, a l'art, la tradició i l'ànima del circ.Tots els números van ser espectaculars. Molts d'ells els hem vist en altres espectacles, en viu o a la televisió, però tot el conjunt fa que doni la impressió que et trobes en un món que no te res a veure amb el circ.

El vestuari espectacular ha estat creat per la dissenyadora de teatre i cinema, guanyadora d'un Oscar. La música és una combinació de sons que van des de rituals hawaians, cançons trobadoresques del segle XI, melodies armènies i música gospel que moltes vegades et fan posar pell de gallina.

Els personatges que es estan contínuament a la pista, movent-se o completament quiets, admirant l'actuació dels acròbates, ajuden a fer l'espectacle molt més complert.

Diria que "Cirque du Soleil" ha sabut trobar l'espectacle perfecte. Recomanable des de tots els punts de vista.

El nostre taronger

Les primeres taronges del nostre petit taronger.

Sempre ens havia agradat tenir un taronger al nostre jardí i per fi li vam trobar un lloc. Ara és troba en un cantó, voltat de maduixeres, amb les branques esteses al sol i al vent i, per primer cop des que el vam plantar, carregat de taronges. La seva forma encara és una mica irregular però de mica en mica procurarem donar-li'n una de ben agradable a la vista i apte pel seu bon creixement.

El taronger, originari de la Xina i dut a occident pels àrabs el podem menjar com a fruita fresca, les taronges dolces, o bé utilitzar-lo per a l'elaboració de licors, melmelades i confitures, les taronges amargues. Ara estem esperant que les del nostre siguin prou madures; en vam tastar una però encara no estava al seu punt.

Les taronges agres també es feien servir, quan jo era petit, per netejar la "mocada" (els budells) del porc durant la matança. La seva pela també es menjava ben amanida amb sal, pebre i vinagre.
A quantes receptes de cuina no hi trobem la taronja com un dels principals ingredients?

La seva flor, la tarongina (no confondre amb la Melissa Oficinalis), fa una olor penetrant i embriagadora. Ja ho diu en Serrat en una de les seves cançons:

"Quan l'abril ja no té espera
El taronger treu la flor.
I és un ganivet traidor
el seu perfum al capvespre.

S'escampa com un pesta.
I cap batec animal
És estalvi d'aquest mal
que res ni ningú respecta.
..................................
Ens roba la voluntat
I ens emmetzina.
La flor del taronger,
la tarongina".

La taronja és present en moltes dites, referides a les dones, tan en positiu com en negatiu:
-La mitja taronja, sort del qui 'ha, que molts la cerquen i no la poden trobar.
-Taronja i dona, la que no tractes és la més bona.
També es relaciona la seva qualitat i la de la magrana:
-La magrana i la taronja primer que altra fruita.
-Val més taronja i magrana que passar gana.

La taronja es present en contes i rondalles com "L'amor de les tres taronges", cantada també per la Mª del Mar Bonet i motiu de l'òpera del mateix nom de Serguei Prokófiev estrenada l'any 1921. Pau Riba té una cançó anomenada "La flor del taronger" i la trobem en una nadala en què la pastora Caterina porta com a present "tres taronges de la Xina" al nen Jesús, confirmant el que hem dit abans.

Joan Amades cita en el Costumari:

"Sota la finestra
hi ha un taronger
en fa la flor blanca
color de paper"

I per acabar citaré una de les moltes endevinalles que tenen com a solució la taronja:

No sóc escarabat ni grill,
quasi sempre tinc deu fills;
cosa estranya, tots són grills.

Havaneres per a La Marató

A la vila on més es canten i on més es parla d'havaneres no hi podia faltar una cantada per col•laborar amb la Marató de TV3. Es va celebrar al Teatre Municipal de Palafrugell ahir dissabte amb força assistència de públic i amb una recaptació de més de 3.000 Euros. A la vegada es va dedicar a en Càstor Pérez, cantant i investigador del món de l'havanera, recentment desaparegut.

Va ser una vetllada promoguda per l'Associació Suport a la Dona i organitzada per la Neus Martínez, cantant i mestra de música que va interpretar una cançó amb cadascun dels grups.

L'ombra d'en Castor va estar present durant tot l'espectacle ja que ell havia cantat amb dos dels grups participants. "Cubacant" i "L'Empordanet". Els altres van ser: "Bergantí", "Arjau" i "Peix Fregit". La part més emotiva va ser l'interpretació de "Vestida de nit" amb música del mateix Càstor i lletra de la Glòria Cruz, que al final va ser repetida per tots els cantaires i el públic assistent. Pel meu gust és una de les millors havaneres que s'han escrit.

Vam assistir, doncs, a una cantada de qualitat, molt emotiva, ben organitzada i que va complir amb la finalitat que es pretenia: Col•laborar amb la Marató, un dels actes més solidaris que s'organitza arreu.

Finals de tardor

La tardor és una estació de l'any que sempre m'ha fascinat, com a temps de transició entre estiu i hivern, per les coloracions del paisatge, per les festes i tradicions propis de l'època, per les fulles que cauen, pel fred que comença si no és que en fa massa.
De bon matí he sentit bufar el vent des de dins del llit, m'he girat de costat i he continuat escoltant la música de les fulles del cirerer que tenim a tocar la finestra de l'habitació. M'he imaginat l'escampeix que hi hauria per tot el jardí i els contrastos amb el verd de la gespa o de les plantes aromàtiques que estan a tocar. He pensat que quan m'aixequés sortiria a fer alguna fotografia.

També m'han vingut al cap cançons com "Les fulles seques" d'Angel Guimerà, escrita per la sardana d'Enric Morera del mateix nom i "Les fulles mortes" ("Les feuilles mortes") amb lletra de Jacques Prevert i música de Joseph Kosma que han interpretat cantants de diferents gèneres musicals. Recordo especialment la versió instrumental feta per músics de jazz com Duke Ellington i Stéphane Grappelli amb el nom d'"Autumm Leaves". Aquest últim encara el vaig poder sentir en un dels festivals de Jazz de la Costa Brava que es feien a Cap Roig fa una colla d'anys.
No em puc resistir de transcriure una part de les dues cançons:

"Les fulles seques"

Les fulles seques fan sardana
d'ací d'allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla lluny sonant.

I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren semblen boges,
altres se'n van dolçament.

I quan el sol se'n va a la posta,
l'arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.

"Les fulles mortes"

M'agradaria tant que recordessis,
ja fa uns quants anys, quant tu i jo érem amics...
En aquell temps la vida era més bella
i el sol brillava més que no avui

Les fulles mortes se'ns arrapen a la pell
- ja ho veus... no he oblidat res...
Les fulles mortes s'amunteguen pels carrers,
com les penes i els records...

... i el vent del nord les escombra
a la nit freda de l'oblit.
Ja ho veus: no he pogut oblidar la cançó
que em vas ensenyar

L'Arnau

L'Arnau (5-12-2010)

M'havia promès, a mi mateix, que no parlaria de coses molt personals o d'àmbit familiar, però no me n'he pogut estar. Ara fa tres setmanes vaig ser avi per primera vegada . A poca distància dels setanta anys (només me'n falten dos) és una d'aquelles alegries que val la pena ser comunicada als que s'aturen a mirar i a lo millor llegir alguna de les planes del meu blog. I a la vegada fer-los partícips de l'emoció que s'ha arrelat molt endins de mi mateix.

Em fa pensar molt amb el que vaig sentir quan van arribar els meus dos fills, però, ara, sense les responsabilitats que comporta ser pare i amb l'oportunitat de "malcriar-los" dins els límits que la bona convivència familiar permet.

No me'n cansaria de mirar-lo, perquè tot i dormint, que és el que han de fer la majoria d'infants d'aquesta edat, sempre notes canvis en la seva cara, encara que només sigui un petit moviment de pestanyes. I no en parlem quan sembla que et mira o fins i tot que et somriu; tot i que ja saps que és impossible, tenen raó els que et fan bromes fent veure que busquen un drap per eixugar-te les bavalles.

Ara entenc el que em deien els amics i parents de la meva edat i que ja feia temps havien tingut la sort de pujar de categoria dins l'escala familiar: "Ja ho veuràs quan siguis avi!"

No he pogut resistir-me a la temptació i com que soc un lletraferit he escrit quatre versos dedicats al meu primer net, que m'ha fet l'home més feliç sobre la capa de la terra.

Per a l'Arnau

Sabíem que venies
i no et podíem imaginar,
ara et veiem tot el dia
sense estar al teu costat.
Els teus ullets ens miren,
ens busquen,
encara no ens poden trobar
però el seu moviment diu
que ens volen endevinar.

No ens cansem mai de mirar-te,
abocats tots al bressol,
buscant i trobant semblances,
que potser són o no són.
Ens fixem en les manetes,
en la cara, ben rodona,
en les galtes, el nasset,
els cabells, d'un castany clar,
i orelles petitones.

Ens neguitegen els plors
amb els que ens dius que tens gana
o que la panxa et fa mal.
També potser que has fet caca
o que t'ha arribat la son.
Però nosaltres ja sabem,
n'estem segurs, i molt,
que ploris o riguis ets
el nen més maco del món.