Respira...

Avui he anat a caminar tot sol. De fet ja fa cinc dies que els meus tres companys habituals de passejada de l’ havent dinat dels primers cinc dies de la setmana, per motius diversos, m’han deixat abandonat.

Quan això passa l’hora que tenim destinada per fer el recorregut triat, és fa més llarga. El cap dona més voltes del que és habitual. No sé perquè els pensaments negatius acaben ocupant tot l’espai i s’ha de fer un esforç suplementari per fer-los fora i donar lloc a recordar tot lo positiu que hi ha a la nostra vida. 

Una bona manera, d’apartar-los és agafar l’iphone, posar-te els auriculars, triar una música que t’agradi especialment i començar a posar un peu darrera l’altre, una vegada i una altra i ...

Quan es fa això i segons el camí per on es passa s’ha d’anar en compte amb els vehicles que poden venir-te per l’esquena i que, segons el volum de la música, no sents de cap manera. També s’ha de ser educat i saludar a la gent que et trobes, encara que a ells no els sentis; normalment, la gent que va a caminar, com a mínim et mira i et fa un cop de cap desitjant-te bona tarda. Sempre n’hi ha que fan veure que no et veuen i passen de llarg, però pitjor per ells.

Tot i així els pensaments van per allà on ells volen i passen fins i tot de la música. Avui portava posat el disc d’Andreu Rifé “Ping-pong” i la majoria d’estona no sentia res del que cantava, però ha arribat “Fil de llum”, la coneguda cançó de l’última temporada de “Polseres Vermelles” i concretament la tornada, que diu:

“Respira. Espera. Aixeca’t sense presa. Inspira. Refés-te. La vida, el món t’esperen ...”

 A partir d’aquí he mirat al meu voltant i la verdor i la tranquil·litat del paisatge, juntament amb la música de l’Adreu Rifé m’han tornat a la realitat positiva de la vida.

Edat activa

Agafo el títol d’una entrevista a quatre persones de la dita “tercera edat” que va sortir a “El Punt-Avui” l’estiu passat i que vaig guardar per rellegir- la més endavant. Ara li ha arribat el torn i moltes de les afirmacions i opinions que els quatre entrevistats van fer en el seu moment m’han decidit a escriure les meves pròpies...

Totes les imatges d'aquest article, estan extretes d'internet.

 Els participants a la conversa van ser l’actriu Montserrat Carulla, l’escriptor Josep Mª Espinàs, el nutricionista Abel Mariné i l’empresari Carles Sumarroca. Tots quatre junts sumen quasi 320 anys. El més jove  és de la meva edat (71) i el més gran en té 87. Als dos primers els he admirat des de sempre, A l’Abel Mariné l’he descobert els últims anys amb els seus articles i les aparicions a la televisió i a en Carles Sumarroca no el coneixia fins ara.

 

La jubilació és la meta que molta gent persegueix i alguns fins i tot com a acabament de trajecte. Res més fals, és una estació més en el nostre trajecte per la vida. Molta altra gent noc es vol jubilar; si els ve de gust i es veuen capaços de seguir treballant en hora bona. Per a mi val més acabar en plenes facultats, sense esperar que et jubilin els altres.

 

Vulguem o no vulguem a partir dels 70 anys entrem a la vellesa, uns més i altres menys, segons la manera de ser i de pensar de cadascú. Una altra cosa és sentir-se vell. Ens hem d’adaptar a aquesta nova situació però tot mantenint il·lusions i fent el possible perquè aquestes es compleixin. 

 Molt important és adquirir uns hàbits adequats a la nova manera de viure: a l’hora de llevar-se i d’anar a dormir, a l’hora dels menjars, de fer exercici moderat (caminar, nedar, practicar ioga...) Ocupar algunes hores del dia amb activitats de caràcter intel·lectual o manual: llegir, fer cursets del que sigui, aprendre idiomes... Apuntar-se a accions de voluntariat. També és bo que de tant en tant puguem dir :”Ara no tinc ganes de fer res”, i respectar-ho sense remordiments.

 Una base important per què tot funcioni és l’alimentació, ara més que mai, sense convertir-ho en una penitència. El principal és menjar de tot, tal com diu el nutricionista,  si impediments de salut no ho impedeixen.

 Les noves tecnologies han entrat a la nostra vida, es bo adaptar-s’hi. Ja sé que es pot viure perfectament sense elles, però hem de fer els possibles perquè no siguin un impediment pel nostre dia a dia,  sinó que ens la facilitin.  Per part meva l’ordinador forma part de l’activitat diària, per escriure, per ordenar fotografies, per fer algunes compres, per relacionar-me amb els amics, per escriure en aquest blog, per fer les operacions amb el banc... i moltes altres coses. Últimament he entrat en el món dels iphone i trobo molt útils algunes de les aplicacions que ofereixen, com els whatsapp.

Mirant al nostre voltant el que més em preocupa, com a molts altres jubilats,  és la joventut. No estic gens d’acord amb l’opinió que ens vol fer creure que els joves són tots iguals des d’una vessant pejorativa.  Jo sempre els he defensat, convençut que es veuen o ens mostren més sovint els que trenquen la convivència d’una manera o altra, però que són molt més els que no es veuen per enlloc i que cada un, a la seva manera i segons les seves possibilitats miren de superar les dificultats que la vida actual els presenta.

Podríem aprofundir sobre la manera de veure molts altres aspectes del moment actual i sobretot del nostre futur immediat, però millor que gaudim, tot el possible, del nostre dia a dia més personal, tot facilitant la vida de les persones que ens envolten.

FELICITACIÓ DE NADAL

Pessebre construït l'any 2005. Les figures són originàries d'Assís, on es diu que Sant Francesc va començar la tradició de fer pessebres.

Encara que estigui de moda dir: “Ja voldria que hagués passat tot aquest rebombori de Nadal, Cap d’Any, Reis i tota la parafernàlia que els acompanya !” i que les circumstàncies actuals no hi ajudin gaire per fer massa celebracions, m’agradaria desitjar unes Bones Festes a tots els que em segueixen en aquest blog  i a tots els que no llegeixen mai aquestes ratlles, que escric de tant  en tant, també, a fi de que  aquests bons desitjos i d’altres que s’hi puguin unir pel camí es vagin  escampant i un moment o l’altre arribin,  encara que no sàpiguem d’on venen, a un lloc on  hi siguin ben rebuts i que com un aire nou ens portin tot el que desitgem per nosaltres i pels que més estimem. BON NADAL!

Alguns amb mentalitat completament negativa no volen ni sentir a parlar d’aquestes diades pel record dels que ens han deixat al llarg de tots els anys. Però , jo dic:  I els que continuen al nostre costat? No es mereixen que els dediquem el millor de nosaltres? És que els nostres pares i els nostres avis no van passar per moments semblants i no per això van deixar de fer-nos la vida més agradable?” BON NADAL!

Molta gent pot dir: “Amb la que està caient no vagis amb gaires romanços  a les persones que s’ho estan passant malament”.  Però, per això, els altres, els que encara anem tirant i tenim prou mitjans per aguantar, de moment, les envestides d’aquesta crisi, que com un tsunami  s’ho endu tot pel davant, a més d’uns bons desitjos, hem de col·laborar , de la millor manera possible, a fer més passadores aquestes festes i  els dies que segueixen a tots els que puguem ajudar. BON NADAL!

L'edat

 Picasso. "El vell pescador". 1895

No és la primera vegada que en el transcurs de les meves lectures trobo referències negatives i pessimistes sobre l’edat de les persones, quan s’acosten als setanta anys. L’última l’he trobada en el llibre de Henninng Mankell “Daisy Sisters”. Quan parla de les limitacions d’un dels seus protagonistes diu: “Quina altra cosa pot esperar sinó l’increment, lent però inexorable, de la decadència? Res en absolut ... Ha sobreviscut durant setanta anys, més que res a la seva forta voluntat...” Ja sé que tot això és veritat, però quan un està a punt d’arribar-hi, com és el meu cas, es resisteix a reconèixer-s’hi i no li sembla que hagi arribat a aquesta situació.

Sembla impossible que els anys hagin arribat a sumar-ne setanta o el que és el mateix setanta vegades un. Perquè un any passa com una exhalació i ara que els nets venen tot darrera, veus que  fa un any tot just acabaven de néixer. Són l’indicatiu més clar de què el temps passa com una exhalació, sobretot quan les coses van molt bé o mitjanament bé, perquè quan van mal dades ni les hores, ni els dies, ni els anys passen, tal com diu la dita,  “ni amb fum de sabatots”.

Recordo ara l’impacte sofert quan van vaig sentir anomenar “abuelo” al meu pare una de les primeres vegades que el vaig acompanyar a l’hospital. No recordo l’edat exacta que tenia, però mai me l’havia imaginat com a tal. Per a mi era el pare i anys trigaria a ser avi de veritat. Des de llavors vaig adonar-me que els anys havien passat per ell i de retruc per tots els altres.

A molta gent ens costa prendre consciència que aviat entrarem al setè decenni de la nostra vida, que ja estem dins el col·lectiu dels vells i que cada dia aniran flaquejant, ara una, ara l’altra diferents parts  de la nostra maquinària corporal  encara que el nostre esperit estigui ben viu i continuem gaudint amb molts dels plaers que ens té reservada la vida.

Les últimes roses de l'any

Els primers dies de gener són els que cada any destino per podar els rosers. Podria esperar un mes més, perquè ara ja no he de començar a anar a treballar amb aquestes feines del jardí ja fetes, però el costum encara dura i després de vuit anys, a casa, els rosers segueixen podant-se per les mateixes dates. Ara els dies s'han allargat i ja venen més ganes de treballar, sobretot a les hores que el sol ens escalfa una mica.. Els mesos de gener i febrer encara poden ser molt freds i el març ens pot sortir amb alguna sorpresa com la de l'any passat, però bé, ara els rosers ja estan podats.

Les roses de la fotografia són les últimes del 2010. Algunes han acabat de florir quan ja estaven posades al gerro que tenim sobre la taula. Les vermelles encara conservaven un xic de l'olor penetrant de la millor època, en canvi han estat les primeres d'acotar el cap i marcir-se. Cap d'elles però té l' ufanor, color i turgència de quan els rosers florien per primer cop l'any.

Quina sort tindríem nosaltres si poguéssim renovar-nos de tant en tant, encara que haguessin de podar-nos com als rosers. És una llàstima que quan comencem a marcir-nos ja és per sempre i no hi ha volta enrere, ni recomençament possibles. I de podar-nos val més que no facin.

Ens hem de conformar i pensar en la propera primavera, en la que podrem tornar a flairar les roses o almenys gaudir amb les seves formes i colors i amb una mica de sort poder-ne regalar a les dones de casa per Sant Jordi. Hem de procurar posar una mica de poesia i humor a la vida, ja que a partir d'aquí és revalorarà el nostre optimisme, cada vegada més necessari, i tot ens resultarà una mica més fàcil.

Reflexions sobre la tardor

Un raig de llum entra per la finestra i filtrant-se pels plecs de les cortines del menjador es passeja per les planes del llibre que estic llegint. Als altaveus de l’equip de música sona la veu càlida de la Nina Simon. Al cel un núvols foscos es van acostant a poc a poc i fan preveure una tarda de tempesta. Comença a estar-se bé dins de casa quan tot ens va dient que s’acosta la tardor.

Potser demà farà un dia espatarrant que ens farà enyorar els millors dies de l’estiu, però no hi ha res a fer, cada dia el sol es pondrà més aviat i la fredor acabarà instal·lant-se al nostre entorn. No si val a posar-nos tristos, hem de buscar les “escalfors” que ens han d’ajudar a passar els llargs mesos que se’ns acosten.

Pels que treballen no hi ha tant de problema, la major part del dia ja el tenen ocupat per la feina. Pels que hem arribat al punt de poder viure de les rendes dels anys treballats, tenim la sort de poder triar la manera d’ocupar-lo com més ens agradi. Sense caure en l’error de voler-lo emplenar massa o de deixar-nos-el ocupar pels altres, encara que siguin de la família.

De totes maneres tan uns com els altres hem de saber gaudir dels moments que ens ofereix la natura: tan de la calor com del fred, tan d’un dia de sol com d’un dia de pluja, tan d’un dia en que estem exultants com d’un altre en que estem deprimits. Procurant superar les dificultats que sempre, sempre sorgeixen, sobretot quan menys hi pensem.

Arriba, doncs, la tardor, amb els canvis de colors, d’olors i de sensacions que ens porta la natura. Unes de les millors maneres de gaudir-ne és caminar. Tan si ho fem pel mig d’un bosc, com pel costat de mar. Caminant de bon matí o ben entrada la tarda. Cada moment té unes sensacions molt definides, només cal que les sapiguem aprofitar.

Ara farà un any de l’estrena de la Cantata “Un nou dia” amb la música del músic mallorquí Baltasar Bibiloni. En una de les cançons vaig voler reflectir un “Passeig pel bosc”. No me’n he pogut estar de recordar-la:

Un camí travessa el bosc,
sembrat de cireres d’arboç.
Pas a pas, pas a pas,
Fulles que tot ho han folrat,
fan més dolç el caminar.
Pas a pas, pas a pas.
Xiuxiueig d’ocells desperts,
ens mantenen els ull oberts.
Pas a pas, pas a pas.
Una bassa, hem de saltar,
allà es remulla el senglar.
Pas a pas, pas a pas.
Mira, tu, quants de bolets!
Pinetells, rossinyols i ceps.
Pas a pas, pas a pas.
Una font, estem cansats,
hem tornat assedegats!
Pas a pas, pas a pas.

Canvis

Ningú pot negar que vivim temps de canvis profunds a tots els nivells de la societat, que no sabem on ens portaran. Coses que ahir eren bones, avui són dolentes i d'altres dels que no se'n podia ni parlar avui són acceptades i magnificades per tothom.

Però jo em vull referir a canvis més quotidians, a canvis als que ja estem acostumats i no obstant sempre ens sorprenen. Per exemple, cada estiu ens queixem de la calor i cada hivern de la fred, comentant que mai havíem arribat als extrems que estem vivint, quan les estadístiques diuen tot el contrari.

Són aquests canvis petits, com els de les fulles dels arbres que ja comencen a sentir l'olor de la tardor. Com les mosques que cada vespre es refugien a l'ambient més calent de les nostres sales d'estar i no deixen de passejar-se sobre la nostra pell i per la pantalla del televisor. Com el d'abrigar-nos una mica al començar i finalitzar el dia, si estem en un lloc situat a l'exterior, així com estirar el llençol per protegir-nos de la frescor que entra per la finestra quan arriba la matinada.

També canvien les programacions de les ràdios i les televisions per tal d'oferir uns millors al·licients per tal d'augmentar el nombre d'oients i espectadors. Arriben als quioscs i llibreries noves col·leccions, de les que moltes vegades només es vendrà el primer número perquè és més barat que els altres. Els diferents diaris comencen a engreixar-se, cada setmana porten més suplements i ofertes de tot tipus. Així mateix arriben les estrenes de cinemes, teatres i tota classe d'espectacles, després dels intensius concerts d'estiu.

El més important és que s'han acabat les vacances. S'ha de canviar el no fer res per integrar-nos a la feina que ens permeti poder tornar a gaudir d'un període de temps com el que acabem de deixar, si som del grup de privilegiats que no tenim problemes en aquest tema. Fins i tot els jubilats, que no farem vacances mai més, notem aquests canvis, no per nosaltres mateixos sinó per la relació que mantenim amb les persones del nostre entorn.

S'intensifiquen els missatges dels polítics per fer-nos creure en el que ells no creuen. Encara que s'acosti el fred, per un motiu o un altre ells sempre parlen d'una tardor calenta, o bé són els diaris els que miren de posar més llenya al foc de manera que no es refredi l'ambient?

Per molta part de la població el canvi més gros serà que els nens i nenes començaran l'escola o l'institut i així els deixaran unes hores tranquils. Sempre amb la col·laboració dels avis que complateran moltes de les hores lliures que els puguin quedar i sense cap quota suplementària.

Per això jo també m'he volgut sumar a aquests canvis i després de dos anys, rentar la cara d'aquest blog, donant-li un altre color i una altra capçalera. Del verd que ens connecta amb la natura, que ens crea un sentiment de confort i relaxació, de calma i pau interior i que ens fa sentir equilibrats interiorment he passat al blau, color tranquil·litzant, associat a la part més intel·lectual de la ment, que ens ajuda a tenir claredat d'idees i a ser més creatius.

Carta als Reis

Estimats Reis Mags:

Ja sé que el temps és una mica just, però també sé que per la vostra qualitat de Mags el temps no representa cap problema per vosaltres. A més a més com que el que us vull demanar és a llarg termini les dificultats, per aquesta causa, crec que seran mínimes.

Permeteu-me que sigui una mica egoista i demani primer per mi i per la meva família. Dues coses bàsiques: salut per a tots i feina pels que encara treballen. Segur que és el que us demana la gran majoria de gent gran. Mireu de repartir-ho i que n'hi hagi per a tothom. Personalment desitjaria que les cames hem segueixin aguantant per fer llargues caminades diàries amb els meus amics els Matiners. Que a partir d'aquí s'em mantingui la ment desperta per fer múltiples activitats i per poder també ajudar als altres.

A nivell més general començaria per la nostra ciutat, Palafrugell. Demanaria, en primer lloc, que els ànims s'asserenessin després dels últims esdeveniments; que les forces de l'ordre no estiguin tan encatauats en edificis ni vehicles i que els ciutadans puguin veure'ls caminar pel seu costat en tots els carrers; que es pugui caminar bé per totes les voreres sense perill de fer-t'he mal; que els ciutadans siguin responsables en la circulació i neteja de les vies urbanes; que la gent participi en les activitats del poble i no es limitin a criticar- ho tot; que els que ens governen hi posin mà perquè tot això pugui ser una realitat.

A nivell de Catalunya només us demano dues coses: que la resta de l'estat deixin de pendre'ns el pèl i que els que ens governen s'hi pensin una mica abans de fer determinades declaracions i actuacions que ens fan posar vermells.

Que els nostres amics de la resta de comunitats autònomes deixin de criticar el que fem per després ells demanar i aconseguir el mateix buidant les nostres butxaques. I que d'una vegada ens deixin parlar i comunicar amb la llengua que ens doni la gana.

I per la resta del món pau i solidaritat. Tal com van les coses ja veig que es un desig complicat de satisfer, però si tan sols és pogués aconseguir en una petita part ja em donaria per satisfet.

Amb totes les cartes que us deuen estar arribant segur que esteu una mica atabalats. No us vull entretenir més perquè posats a demanar les persones no acabem mai i no ens donem compte que el més difícil és donar, però a la llarga és més gratificant.

Fins l'any que bé.

Joan

La felicitat

L'altre dia escoltava a un grup de nens que contestaven a la pregunta: -"De què creieu que heu de donar gràcies?". Eren d'edats variades i procedències diverses. La majoria van contestar el més normal: de la familia, de la salut, de l'escola, dels professors... Les respostes que més em van agradar van ser les de dos nens sudamericans. El més petit d'ells, un nen que jo havia tingut a classe, que era molt poca cosa, parlava molt malament i tot li costava molt d'aprendre, va dir: - "Del país". Jo vaig entendre que es referia al país que havia acollit a ell i a la seva família. L'altre, ja més gran, va contestar : -"De la felicitat". Seguidament li vàren tornar a preguntar -"Així tu ets feliç?". Ell fa afirmar rotundament que sí.

Aquí va ser quan em vaig preguntar si jo era feliç, fins on podia arribar la meva felicitat o si era possible ser feliç?.

Primer vaig buscar unes condicions bàsiques, poques, que poguèssin conduir a aquesta felicitat tant cobejada per tothom. En vaig trobar cinc. Per ordre d'importància, segons el meu parer són:

- Viure envoltant de gent que estimis i sentir-te correspost.

- Gaudir de bona salut.

- Guanyar prou per subsitir, tan si treballes com si estas jubilat.

- Comformar-te amb el que tens, el que vulgarment diriem "no estirar més el braç que la màniga".

- Sentir-te útil.

Crec que podent complinr aquestes cinc condicions, que moltes vegades no depén només de nosaltres, es pot arribar a ser feliç, entenent que en aquest món tal com s'ha dit des de sempre "la felicitat no és mai complerta". Sempre hi ha entrebancs que hem de saber saltar i angoixes que hem d'esquivar i ganes de superar qualsevol cosa negativa que es creui en el nostre camí.

Si ens sentim feliços podrem gaudir amb més força dels petits plaers que es presentin cada dia. Cadascú té la seva llista particular, recalcant lo de petits plaers, que en un moment determinat, però, poden produïr grans satisfaccions.

La meva llista particular conté deu petits plaers, que sense ordre d'importància podrien ser aquests:

- Llegir un bon llibre. Penso en un dia d'hivern, si plou o fa vent molt millor, assegut al costat de la finestra, sense res que t'aprressi. Fins i tot pots llegir-lo d'una tirada. I si és per estrenar, el toc de nou i l'olor dels fulls oberts per primera vegada, molt millor.

- Fer un bon àpat, ben acompanyat, de la familia, dels amics... tenint en compte que amb un bon àpat no hem refereixo en un àpat molt car o excessivament abundant, sino en la qualitat i el preu equilibrats.

- Una passejada de bon matí. Sigui a l'estiu o a l'hivern. en qualsevol època de l'any es troben al·licients suficients per gaudir-ne en plenitud.

- Un bon espectacle, sigui teatral, musical, de cinema...

- Una revista acabada de sortir i que ja esperava, un CD dels meus intèrprets predilectes.

- Esmorzar i llegir el diari, sense presses.

- Aconseguir entendre un programa d'ordinador i poder-lo usar.

- Aprendre coses noves, les que siguin.

- Acabar una feina, a casa, al jardí, a la cuina... i veure que te n'has sortit i t'ha sortit bé.

- Escriure, el que sigui.

Sempre m'ha agradat buscar refranys catalans referits a temes determinats. D'entre els 25.000 que hi ha al llibre d'Anna Parés"Tots els refranys catalans", no n'hi he trobat cap referit a ser feliç o a la felicitat. Perquè serà?