Varekai

Cada any abans de les festes de Nadal ens agrada fer una escapada a Barcelona per tal de veure l'ambient í les il•luminacions de carrers i botigues. Ens agrada començar per la Fira de Santa Llúcia, visitar algun museu, fer alguna compra, si cal, i acabar anant a veure un espectacle. Aquest any hem triat "Varekai", l'ùltima creació que ha portat a les nostres terres "Cirque du Soleil". Nosaltres només havíem vist "Quidam", que amb tota la seva espectacularitat era una mica monocromàtic, que li restava una mica d'impacte, segons el meu parer. Ara amb "Varekai" el color ha tornat a la pista donant més vida a l'espectacle.

El lligam de tots els números que componen la representació de "Varekai" és el mite grec d'Icar, al que se li desfan les ales per volar massa prop del sol. En aquest cas no cau al mar si no prop d'un bosc en el que les criatures que hi viuen li ensenyen a volar de nou.

La paraula "Varekai" vol dir "en qualsevol lloc", en llengua romaní, homenatge a l'esperit nòmada, a l'art, la tradició i l'ànima del circ.Tots els números van ser espectaculars. Molts d'ells els hem vist en altres espectacles, en viu o a la televisió, però tot el conjunt fa que doni la impressió que et trobes en un món que no te res a veure amb el circ.

El vestuari espectacular ha estat creat per la dissenyadora de teatre i cinema, guanyadora d'un Oscar. La música és una combinació de sons que van des de rituals hawaians, cançons trobadoresques del segle XI, melodies armènies i música gospel que moltes vegades et fan posar pell de gallina.

Els personatges que es estan contínuament a la pista, movent-se o completament quiets, admirant l'actuació dels acròbates, ajuden a fer l'espectacle molt més complert.

Diria que "Cirque du Soleil" ha sabut trobar l'espectacle perfecte. Recomanable des de tots els punts de vista.

Cirque du Soleil

Si he de dir la veritat, m'esperava una altra cosa. Després d'haver vist per televisió uns grans espectacles de llum, color i moviment, de moment em va decebre. De mica en mica, hi vaig anar entrant i número rere número vaig anar canviant les meves sensacions.

Quidam és un espectacle mes aviat fosc, de vestuari senzill i de moviments pausats, tot al contrari del que pensava veure. Vaig trobar que era un gran atreviment per part de Cirque du Soleil el sol fet de presentar-lo.

Una nena a la que els seus pares no fan gens de cas somia amb un món imaginari. Sembla que la paraula Quidam en francès s'aplica a una persona anònima que passa entre la multitud. A partir d'aquí es van desenvolupant els diferents números amb els que la joveneta, Zoe, intentarà escapar de la tristesa.

Els números es van desenvolupant amb una gran perfecció, tot està perfectament enllaçat i els artistes que els duen a terme mai estan sols a la pista, sempre hi ha figurants que ajuden a omplir el gran espai encara que els nostres ulls estiguin pendents del que succeeix a la part central o a la part més alta del circ.

La música, en directe, és sensacional. Que lluny queden les marxes militars i els passos dobles dels circs convencionals. En certs moments les veus dels cantants et fan estremir amb les seves modulacions.

Dels onze o dotze números que presenten, la majoria aparentment senzills, no sabria quin escollir com a representació de tota la funció. Des de unes noies fent evolucionar uns diàbolos al límit, fins a uns saltadors de corda amb unes evolucions impensables, passant per tots els trapezistes y contorsionistes.

De veritat que les quasi dues hores es van fer curtes. Sense veus estridents, sense els "senyores i senyors" típics per tal de cridar l'atenció. A pesar de la poca llum, que ja ho necessitava el tema del espectacle, del vestuari, de colors més aviat apagats, i de la lentitud de moviments, vaig sortir de la carpa del Cirque du Soleil convençut d'haver vist un gran espectacle.